Miquel Carreras Saura, ‘Miguelín’: «El fonament de Llucmaçanes són avui els vesins»

Té «68 anys» i és «veí de Llucmaçanes». «He fet feina tota la meva vida a empreses relacionades amb la bijuteria de plàstic. Les meves grans aficions sempre han estat el futbol i els cavalls. Actualment estic jubilat i em dedic a la meva família», resumeix de forma senzilla el protagonista del pregó de Sant Gaietà 2022, que es va celebrar diumenge passat.

Com recorda la seva infància a Llucmaçanes entre la dècada dels 60 i 70?

—En el meu cas era fill únic i la vida era molt diferent al que podem veure avui en dia. Quan érem fiets passàvem tot el temps al carrer, ja fos amb la bici, jugant a futbol... Ara els al·lots gaudeixen a la seva manera. Estan amb el mòbil, sempre davant de les pantalles.

Com ha canviat el poble des de llavors? Al pregó comentava que la seva identitat es fonamentava en «l'església, l’escola i la botiga». Ara, en què es basa?

—En l’Associació de Veïns. És l’únic que hi queda. Abans anàvem tots junts a l’escola, però ara no hi ha ni escola a Llucmaçanes. La relació que hi havia entre els infants era molt diferent. Ho fèiem tot junts. L’escola era un vehicle que ens ajuntava a tots i acabàvem passant la resta del dia al poble.

Actualment els fillets han d’anar a escoles diferents i es relacionen amb gents d’altres llocs, així que s’ha perdut un poc la unió que es mantenia quan érem petits. Per una altra banda, l’Església s’omplia cada diumenge. Ara difícilment pots arribar a trobar 7-8 persones a missa.

Per últim, diria que l’element més diferencial ha estat la figura de la botiga. Era el punt de trobada per excel·lència. Tu hi anaves a fer les teves compres i acabaves passant una bona estona xerrant amb uns i altres. Fa uns anys, fins i tot duia a comprar a la meva mare perquè es pogués relacionar amb la resta de veïns i s’ho passés bé. Ara ha guanyat molta importància el cotxe i pràcticament s’ha perdut aquesta relació. Les conversacions s’han reduït a un simple «hola i adéu».

Com deia, només ens queda l’Associació de Veïns, en la qual hi tenc un paper actiu i sempre estem organitzant activitats com excursions o campionats de truc per mantenir activa la vida social del poble.

Alguna cosa atractiva ha de tenir aquest poble per atreure l’atenció de tants inversos estrangers. És fàcil la convivència amb aquests nous veïns?

—A Llucmaçanes només s’han ampliat les zones dels camins, on hi visc jo. El que és el casc urbà no ha crescut perquè no hi ha lloc per edificar més. Fa uns anys volien fer una urbanització a la zona on ara s’hi troba l’hotel d’agroturisme i tots els veïns ens hi vam oposar.

Realment no hi ha hagut cap canvi important durant aquest temps. S’han perdut algunes cases de gent de Llucmaçanes de tota la vida. Dins el poble encara hi queden connexions, els joves també s’hi impliquen i s’hi sumen. Encara hi ha un vincle, però és diferent. La intensitat que es vivia abans al poble s’ha perdut perquè fora també hi ha moltes més oferta de coses a fer.

M’han xivat que va ser jugador de la Unió. Quins records té?

—Vaig formar part de l’equip que va aconseguir pujar a Tercera Divisió al 1980. Vam ser campions insulars sense perdre cap partit amb un equipàs que dirigia Pedro Galdona. Jugàvem amb camisa blanca i calçons negres baix el nom de UD Seislan per tots els problemes que hi havia hagut amb la Federació.

Després de guanyar la lliga, vam jugar un play-off contra el Santanyí. El primer partit va ser fora i vam guanyar 4-5. Semblava que anàvem a pujar sí o sí, però ens van guanyar 0-1 a casa. Així idò, vam haver d’anar a la tanda de penals. Algun company no volia llançar perquè li feia por fallar, així que em vaig encarregar jo.

Va ser la famosa tanda en què vaig haver de xutar el penal 3 vegades perquè el porter es movia tot el temps i estava fora de posició. La porteria semblava cada vegada més petita, però al final vam aconseguir ascendir. La gent va botar dins el camp i la veritat és que ho record com anys molt xulos. Teníem un gran grup humà i molt ben avingut, que per jo és el més important.

Encara segueix de prop el futbol menorquí?

Noticias relacionadas

La festa segueix a Llucmaçanes

Más noticias relacionadas

—Si te sóc sincer, he anat a San Carlos només unes 15 vegades des que vaig deixar el futbol, que ja ha passat molt de temps. Això sí, el primer que faig quan compr «Es Diari» és mirar els resultats de l’equip. És una relació especial. Ja quan era més jove anava caminant des de casa meva a Llucmaçanes fins al camp, i el mateix per a la tornada. Avui en dia és una cosa impensable.

Vostè mateix ha estat una de les figures més importants en quant al cavall i el trot a Menorca. En quin moment va sorgir aquesta relació    i com es va desenvolupar?

—Va ser just després de deixar el futbol i per la família de la meva primera dona, que eren molt cavallistes. Jo quan vaig a un lloc no puc ser només espectador, sempre m’han d’enganxar i i m’he d’implicar amb allò on vaig. No sé viure-ho d’una altra forma.

A la primera assemblea que hi vaig anar es va dir: «O avui surt una junta nova o es tanca l’hipòdrom». D’aquesta manera vaig acabar estant-hi 20 anys. Hi he fet de tot allà: he passat el tractor, he regat, he portat el cotxe del comissari, he fet de speaker... M’agrada fer feina.

Amb Toni Catchot, president de la Sociedad Hípica Amigos del Noble Bruto (SHANB) entre 2003 i 2005, coneixia a gent dins de la televisió i vam acabar fent un programa sobre l’hipòdrom a Televisió Menorquina mig en broma. El vam anomenar «El Trot» i la broma va acabar durant 11 anys (rialles).

Va haver un temps en què també gravava les carreres dels hipòdroms de Ciutadella i Maó per IB3. Si la carrera començava a Ciutadella a les 18 hores, a les 19-19:30 hores ja ho havia de tenir tot muntat i llest per enviar. Era una autèntica feinada.

Va formar part de la SHANB fins el 2017, quan va dimitir del seu càrrec a la directiva per diferències amb altres membres. Mirant amb retrospectiva, va ser una decisió encertada?

—Sí, encara que massa tard. M’hauria d’haver anat més prest. Vaig haver de visitar bastantes vegades al metge, la meva família patia... Va ser un suplici, les coses no funcionaven. Amb els comissaris hi havia històries que més val la pena no remoure i així estalviar disgusts. Fas una feinada i encara te fan sa traveta.

Al 2022, es planteja tornar al món de l’hipòdrom o queda ja massa enfora?

—Ho enyor, però no barataria res. Visc tranquil. La meva filla té un poltre i tal vegada si participa en alguna carrera, a lo millor m’hi trobaràs allà. Però res més. Sempre vaig defensar l’hipòdrom i encara vaig rebre jo

També va col·laborar amb aquest diari escrivint les cròniques de les carreres que es celebraven a l’hipòdrom. S'hagués esperat mai exercir com periodista??

—La veritat és que no. Era una cosa que mai m’havia plantejat però la veritat és que m’agradava. Vaig estar en diferents etapes i molta estona. A les cròniques, el que jo veia, ho escrivia. Potser tenia una visió diferent, però no podia enganar a la gent.

Aquesta oportunitat va sortir de rebot per necessitats de la SHANB. Ara la crònica surt els dimecres o els dijous, però jo l’escrivia perquè sortís publicada el dilluns, el dia després de la carrera.

La crònica era important, però encara ho era més la prèvia. Ens servia per donar-nos a conèixer a tota Menorca i canviar la mala fama que tenia l’hipòdrom, ja que era una cosa atractiva i diferent que no es trobava a la resta d’Espanya.

Després amb el programa «El Trot», ens veien fins i tot a Mallorca. Feia un molt bon equip amb Carlos Orfila, que tenia unes idees boníssimes per a la realització. Érem molt actius: vam posar càmeres als cavalls, vam gravar les carreres des d’un cotxe... Vam fer coses que mai s’havien vist. Era una passada i una cosa molt rutinària, un autèntic gustàs.

És de sobra reconeguda la seva tasca dins de l’Associació de Veïns de Llucmaçanes. Se li han fet llargs aquests dos anys sense poder celebrar Sant Gaietà com toca?

—No sóc molt de la bulla. Encara que m’agradin els cavalls, difícilment me trobaràs enmig del jaleo (rialles). Encara que aquests dos anys han estat molt tranquils, la gent vol festa i és normal. Hi ha hagut persones que ho han passat molt malament, per això me sembla que l’elecció del Llucmaçaner de s’any ha estat tot un encert.

A Sant Gaietà només deman mesura i que no hi hagi disbarats, perquè això provoca que altra gent deixi de disfrutar. I les festes són per disfrutar.