Ja sé que açò de l’aristocràcia no s’estila, com deia la cançó popularitzada a Espanya per Maria Dolores Pradera, de la cantant colombiana Helenita Vargas, però he cregut convenient escriure l’«Esquitx» del mes de febrer dedicat a aquest tema.
El diccionari d’en Moll defineix l’aristocràcia com a «classe noble d’una col·lectivitat», però per regla general se sol associar a la denominada «noblesa aristocràtica», aquella dels barons, comtes, marquesos i ducs, amb escuts nobiliaris propis.
D’al·lot, anant al vell Institut del Pla del Monestir, moltes vegades m’aturava a l’Hotel Bustamente per contemplar, a la paret de l’esquerra, un gran mapa de Menorca dibuixat per Josep Mª Mascaró Pasarius, on hi havia una orla amb un conjunt d’escuts heràldics, dels quals record n’hi havia uns quants d’allò que en deien de «rancia tradición y raigambre». Tot plegat, records d’infantesa sense major importància però que m’han donat la idea del punt de partida per aquest article. Els escuts eren molts però els títols nobiliaris eren pocs. Per qui no estigui avesat a aquests títols, cal recordar que l’ordre d’importància, de major a menor, és 1- Ducat; 2- Marquesat ; 3- Comtat; 4- Vescomptat; 5- Baronia. La Vesbaronia és un títol de caràcter temporal i emprat per accedir a un graó superior i desaparèixer i, finalment, el Senyoriu. Consta als arxius corresponents que actualment a Espanya hi ha 2.791 títols reconeguts i vigents.
Quines eren les famílies de la noblesa ciutadellenca i maonesa representades al mapa? Ara us les definiré, tret que em pugui errar -cosa molt probable-.
La més antiga és la baronia de Lluriach, atorgada el dia 1 de gener de 1681 pel rei Carlos II -aquell conegut per «El Hechizado», el darrer de la dinastia dels Austries per aquelles coses de la genètica-. El primer baró va ser Miguel Leonardo de Cardona y Renteria, nat a Benasque i fill de Miquel de Cardona i Marot, nat a Maó l’any 1593 i net de Gabriel de Cardona i Pons, nat a Malbúger, lloc ubicat allà on ara hi ha la seu del Consell Insular de Menorca. D’acord amb els estudis nobiliaris que he consultat, l’actual baró fa el nombre XI i és José Mª de Olivar i Ordis. Les «Armas» són, expressades en castellà: «En campo de oro, tres flores de cardo, de gules, bien ordenadas, talladas y hojadas de sinople».
La següent és el marquesat d’Albranca, concedit per Carlos IV -aquest ja era Borbó- l’any 1789, prèvia l’adjudicació del vescomtat de Dayá, títol cancel·lat, a Gabino de Martorell y Gomila, fill de Gabriel de Martorell y Squella i d’Àgueda Gomila y Guevara. L’actual marquès és Manuel de Soto y de Martorell, novè en l’escalafó. Les «Armas» són: «En campo de gules, una marta de oro, rampante».
El tercer títol és el comtat de Torre Saura, atorgat l’any 1818 per Fernando VII a Bernardo Ignacio de Olives y de Olives, nat a Ciutadella l’any 1767, fill de Bernat Magí de Olives i Martorell i Francisca de Olives i Squella els dos de Ciutadella. L’actual Comte és el nombre VIIIè, Carlos Tomàs de Salort i Sintes, des de l’any 1999. Les «Armas» són: «En campo de gules, un brazo y mano armados y un ramo de olivo en la mano».
El quart títol és la baronia de Las Arenas, atorgada per la reina Isabell II, «La de los tristes destinos» l’any 1844 a Juan José de Olivar y de Vidal, fill de José de Olivar y Saura i Juana de Vidal y Seguí, els dos de Maó. L’actual comte és Carlos de Corral y Lueje, nat a Lourizan (Pontevedra), fill de Carlos de Corral y de Olivar i Gloria Lueje Guisasola. Les «Armas» són: «Escudo cuartelado, 1º y 4º en campo de oro, un olivo de sinople, surmontado de un cabrío, de sable y 2º y 3º en campo de plata, una torre de piedra, surmontada de un milano de su color». Com es pot apreciar, una descripció molt extensa i detallada.
Un cinquè títol és el marquesat de Vinent, atorgat també per Isabel II l’any 1868, just abans d’emigrar cap a França, a Antonio Vinent y Vives, fill de José Vinent i Manent i Joana Vives y Tudurí, casats a Maó l’any 1795. L’actual titular és Juan Manuel de Hoyos y Martínez de Irujo, nat a Cádiz i les «Armas» són: «En campo de oro, un monte de sinople sobre ondas de azur». El tercer marquès va ser Antonio de Hoyos y Vinent que segons diu un estudi heràldic autoritzat, «Estuvo apartado de la família por sus idees anarquistes y tendencia homosexual... Al acabar la guerra civil fue detenido y encarcelado en la prisión de Porlier, en Madrid, donde murió el 11 de junio de 1940, abandonado de su familia y de los de su clase».
Finalment, citaré el comtat de San Juan de Violada, atorgat per Alfonso XII «el pacificador», l’any 1884, responent una demanda popular, a Lorenzo Oliver y Soler, nat a Maó l’any 1822, fill de José Oliver y Vinent i Rita Vinent Manent. L’actual titular és Ana Cristina Crespo y Ruiz, amb el nombre IV de la línia, des de l’any 2012. Es tracta d’una besneta d’Àngel Ruiz i Pablo i la rehabilitació d’aquest títol no sembla que s’hagi documentat en un ordre genealògic correcte, però a vegades pot passar que es produeixen irregularitats no desitjades. Les «Armas» són molt senzilles: «En campo de oro un olivo de sinople».
Posats a estudiar aquest tema, podem dir que hi ha tot un seguit de títols nobiliaris ostentats per persones d’origen menorquí, concedits fora de Menorca:
1- Ducat de Almenara Alta, atorgat l’any 1830 per Fernando VII «el Felón» (títol vacant per la defunció l’any 2022 de Maria de la Soledad Martorell y Castillejo).
2- Ducat de Escalona any 1472 atorgat pel rei Enrique IV de Castilla «el Impotente» (actual titular Francisco de Borja Soto y Moreno-Santamaria).
3- Ducat de Frías, atorgat pels «Reyes Católicos» l’any 1492 (actual titular Francisco de Borja Soto y Moreno Santamaria).
4- Comtat de Alba de Liste, concedit pel rei Juan II de Castilla l’any 1459 (actual titular Rafael Luis Carrión y Martorell).
5- Marquesat de Villena, concedit pel rei Juan II de Castilla -pare de Isabell II- l’any 1445 (actual titular Francisco de Borja Soto Martorell).
6- Marquesat de la Lapilla, concedit pel rei Felipe III «el Piadoso» l’any 1610 (titular actual Juan Pedro Soto y Martorell).
7-Marquesat de Villel concedit pel rei Carlos II «el Hechizado» l’any 1680 (títol vacant per defunció de Mª Soledad de Martorell y Castillejo, i sol·licitat per la seva filla Maria del Carmen de Soto y Martorell).
8- Marquesat de Monesterio, concedit pel rei Felipe IV, «el Grande» l’any 1632 (actual titular Juan Pedro Soto y Martorell y Castillejo).
9-Marquesat de Paredes, concedit pel rei Carlos II «El Embrujado» l’any 1692 (actual titular Fernando Soto Martorell).
10- Marquesat de Terranova, concedit pel rei Felipe III l’any 1614. (actual titular Gabriel Squella y Duque de Estrada).
11- Marquesat de Menasalbas, concedit pel rei Carlos II «el Embrujado» l’any 1666 (actual titular Maria de las Mercedes Squella y Duque de Estrada).
12- Marquesat de Moya de la Torre, concedit pel rei Felipe V «el Animoso» l’any 1703 (títol vacant per defunció de Mercedes de Fontcuberta y Sama).
13- Comtat de Darnius, concedit per Carlos II «el Hechizado» l’any 1692. L’actual titular és Maria del Carmen Soto y Martorell. Com es pot apreciar, els llinatges Soto, Martorell i Squella surten moltes vegades.
N’hi ha més, però ho deixaré aquí.
Un detall anecdòtic és que Rafael Squella i Martorell va sol·licitar una baronia de Santa Galdana, que no li va ser concedida, potser per la no existència documentada de tal santa.
Arribats a aquest punt, un cop rememorats els records infantils i definits els detalls de la noblesa menorquina, podem passar a rallar de la troballa d’un document sacramental com és l’acta de casament de dos joves a Sant Climent.
La lectura dels llibres eclesiàstics és un poc feixuga i tediosa però, de tant en tant, surten dades molt interessants i sorprenents, com és el cas que vull destacar.
El dia 10 d’octubre de l’any 1840 consta el casament de Pere Pons Tudurí amb Beneta Cardona Cardona; fins aquí, res de nou, però figura com a testimoni una persona d’alta titulació, el «Excelentísimo señor José Mayans, conde de Trigona, Caballero Maestrante de la Real de Valencia y de la Distinguida Orden de Carlos III, Académico Honorario de la Real Academia de San Carlos de Valencia, Socio de la Real Sociedad de amigos del país de la misma y natural de dicha Ciudad de Valencia y residente en la Ciudad de Mahón (Viudo)». Ves per on s’ha detectat un comte valencià, viudo de Maria Antonia Mayans Martínez i que es casa a Maó, al seu domicili, el dia 31 de desembre de 1836 amb Maria del Carmen Arqués Mercadal.
Tornant al comte de Trigona, localitzat com a testimoni a l’església de Sant Climent, la concessió del títol va ser feta l’any 1828 pel rei Fernando VII «el Felón», elevant a títol de Castilla un antic títol del regne de Nàpols i Sicília atorgat a Berengario Trigona devers l’any 1749. El nom i llinatges complerts del primer compte espanyol era José Mayans y Fernández de Mesa, encara que no queda clara la substitució del llinatge Mayans per Mayor com consta a l’acta sacramental de l’església de Santa Maria de Maó, on s’indica que es va casar amb Maria Arqués Mercadal, d’Alaior, a ca seva, amb presència del vicari de Sant Climent. No és que tingui major importància, però la causa de la presència d’aquest egregio hacendado a Menorca no l’he poguda esbrinar.
A Maó va tenir un fill de nom José Mayans (no Mayor) Arqués, nat a Maó i mort també a Maó el dia 18/12/1859 al carrer del Cos de Gràcia 13, als 22 anys a causa d’una malaltia bastant comú per aquells temps, com era la tuberculosi. El comte va morir poc després, als 76 anys, el dia 2 de març de 1860. També consta una filla, Maria del Carmen, nada a Maó l’any 1842 i dos fills, Federico i Serafín, els dos militars. És segur que la línia successòria del títol va passar al fill del primer matrimoni, José Maria Mayans y Mayans fins arribar al VIè comte José Francisco Mayans y Urmeneta.
La casa mortuòria era al nombre 13 del Cos de Gràcia, casa on més tard hi va viure l’il·lustre gramàtic,
professor a La Universitat de New York (altres notícies diuen que també de Boston) i hisendat Julio Soler Siquier, nat a Smirna (actual Turquia) fill de Benet Soler i Sans cònsol a Smirna i nebot dels també cònsols Jaume, Pere i Joan Soler i Sans, aquests darrers nomenats «Menorquí il·lustre».
En resum, un aristòcrata que sense haver nascut a Menorca va viure a cavall de Maó i Sant Climent, hisendat d’origen sicilià, sense arrels menorquines reconegudes. El món és un mocador.
Potser els erudits locals o, fins i tot, els historiadors, ens podran donar detalls, sense massa importància, però que, almanco, m’han suggerit parlar d’un inèdit capítol de la història domèstica menorquina. Fernando Martí el cita a «Llinatges menorquins», sense ser-ho.
Esper disculpeu la pallissa de títols i noms, però no hi havia més remei que seguir les branques genealògiques de l’aristocràcia menorquina. Com és pot veure, tot queda en l’àmbit mediterrani, com és normal a la balear menor. No sé si he aclarit res d’una relativa importància, però ha estat, al meu parer, un entreteniment prou interessant per la història illenca.
6 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Gracias Antonio Tudurí por el excelente trabajo, sólo he visto una imprecisión, el Ducado de Frías, el de Escalona, y el Marquesado de Villena ya no lo lleva el querido Francisco de Borja Soto Martorell, porque murió en un terrible accidente de tráfico el 1 de agosto 1997, en Sevilla. Rip. Caixer Senyor de ses festes de Sant Joan 82-83 títulos que extraño en el artículo y son tan queridos por los Ciudadelanos. Así que lo es su hijo Francisco de Borja de Soto y Moreno-Santamaría. Adelante con tu buen trabajo.
Article Interessantíssim. Moltes gràcies. M’hagués agradat saber si els posseïdors d’aquests títols viuen a Menorca o si almenys hi tenen alguna relació habitual.
Buen trabajo y bien documentado.
França ho va aclarir rapit això de sa burgesia... No net, però si ràpid.
Seria interessant conèixer què va succeïr a Menorca després de l’any 1558, quan ets Otomans van destruïr Ciutadella. Què va passar amb ses propietats de ses famílies desaperagudes, o què va passar amb es fondos que sa Corona d’Espanya va habilitar per rescatar ets esclaus menorquins a Constantinopla. És aquest un episodi fosc de sa història de Menorca, i estaria bé que es fes un estudi històric rigurós per posar llum a tot açò.
Practicamente todos los títulos nobiliarios de Ciutadella del siglo XIX fueron comprados a la Corona, sin que los interesados hubieran hecho mérito alguno para poseerlos. Simplemente tener dinero y pagar grandes sumas (obtenido en gran medida por el tráfico de esclavos) que Fernando VII e Isabel II necesitaban para las arcas del País.