La històrica delegada de TV3 a les Balears, Margalida Solivellas, es va jubilar el passat dia 15 de setembre. La periodista posava fi a 36 anys acompanyant als espectadors. Molts catalans i menorquins han crescut amb la seva veu i les seves cròniques de Menorca i les Illes Balears. Tots recordam el seu mític «Margalida Solivellas, TV3, Menorca». La periodista, visiblement emocionada i amb la veu trencada, s’acomiadava fa uns mesos amb un darrer directe, amb el seu company de Televisió de Catalunya, Toni Cruanyes. Des de la seva posició de cara visible de TV3 a Menorca, Margalida Solivellas ha estat Sant Joan rere Sant Joan al peu del canó, a primera línia.
I bé, abans de res, quina la fa ara la Margalida Solivellas jubilada? S’avorreix?
— No, no m’avorresc gens. M’agrada molt l’estiu i ara recuper un poc aquella sensació de quan érem petits, quan s’havia acabat el curs i pareixia que teníem tot el temps del món per viure sense horaris, per improvisar el dia a dia, per passar hores i hores xerrant amb la comparsa i no frisar d’anar a dormir…
Enyora el món de la TV i dels informatius? No ha de ser fàcil desconnectar...
— M’ha estat més fàcil del que em pensava perquè ho havia decidit amb temps i ja tenia feta la idea. També, probablement, perquè just quinze dies després de la jubilació, l’editorial La Campana em va proposar escriure un llibre i vaig acceptar el repte. M’he passat l’hivern capficada en això i la desconnexió de l’actualitat diària ha vengut tota sola. A més, com que he fet una repassada a la informació de les Illes Balears, encara que sigui des d’una altra perspectiva, ha estat una mica com si encara estigués dins la professió.
Abans d’estar a TV3, ja havia vingut a la festa? Sigui com a periodista o de visita, què en recorda del seu primer Sant Joan?
— Devia tenir 17-18 anys, no me’n record. En el meu primer Sant Joan vaig fer el que fa la majoria del jovent que no ha vengut mai a les festes i no saben res del que haurien de saber. De dia dormint o a la platja i els vespres a baixamar i ballant a l’Alí Babà, la discoteca que hi havia a dins un tros de murada i que no oblidaré mai. De cavalls i caragols, en vaig veure pocs.
Va, faci memòria, 36 anys de corresponsal han estat 36 anys a Sant Joan? Quin any va ser el primer?
— Fent feina a TV3, el primer any va ser el 1987. Però abans ja vaig conèixer un Sant Joan diferent, perquè vaig venir dies abans per fer uns programes de ràdio, amb el periodista, Pere Bagur. Fèiem feina junts a Ràdio Balear, jo des de Mallorca dirigia l’informatiu del migdia i ell era el corresponsal a Menorca. Em va convidar a estar a la casa dels seus pares, a Ses Voltes i, és clar, tot junt va ser un autèntic privilegi. Poder viure des de dins com les famílies de Ciutadella es preparen per tenir-ho tot a punt i des de fora com es transforma la ciutat, em va enganxar. Sempre he pensat que els millors dies de Sant Joan són els previs, quan traspua la il·lusió del que vendrà.
Solivellas, en una de les notícies des de Ciutadella | Televisió de Catalunya
De la festa, què és tal vegada el què més l’ha impressionada o sempre volia cobrir?
— El que més impressiona és l’escenografia única de tot plegat: la llum de Ciutadella aquests dies és impressionant, els caixers sempre impecables, els cavalls tan estimats, veure com els ciutadellencs els defensen i els protegeixen durant cada dia de festa, la beraneta… És curiós, també, viure l’endemà; com Ciutadella torna a la rutina, com si no hagués passat res, perquè, ja se sap: el que passa a Sant Joan, queda a Sant Joan.
Imagín que amb tants anys, anècdotes moltes a Ciutadella. Va, conti’n una…
— No es pot considerar ben bé una anècdota, però l’any que vàrem voler fer un vídeo de com vivien les festes les monges de Santa Clara, va passar, justament, l’accident de la barana de l’escala entre Sa Muradeta i el carrer Capllonch. Aquell dia estàvem gravant com el caixer senyor va al convent a demanar a les monges que resin perquè no hi hagi ferits als Jocs des Pla. Quina casualitat que gairebé a la mateixa hora cedia la barana, per l’allau de gent que s’havia ajuntat davant de la banda de música quan avançava, lentament, cap a baix. Va morir una persona, però hi va haver més ferits. Nosaltres no érem al lloc de l’accident, però vàrem poder donar la informació, perquè ens va cedir les imatges Televisió Espanyola. No record si aquell dia el càmera que les havia gravat era en Salo Moll o en Kike Taltavull, dos companys molt estimats i amb qui teníem molt bona relació. De tota manera, a l’arxiu de TV3 sempre quedarà el reportatge de les monges de clausura, com l’abadessa feia sonar el flabiol i com miraven, encuriosides, des de dalt del terrat del Convent de Santa Clara, la qualcada.
Vostè, a més, ha viscut l’evolució de la festa a primera fila. Com l’ha experimentada a nivell personal?
— L’evolució de les festes bàsicament l’ha marcada l’arribada massiva de catalans i mallorquins i s’ha de reconèixer que el que ho ha facilitat han estat els mitjans de transport. Durant uns anys, quan les festes ja començaven a tenir molta gent, record que havíem de comprar els bitllets pel febrer. Si ens destorbàvem una mica, ja no n’hi havia. El moll de Son Blanc ha facilitat la massificació de Sant Joan, ara és com si hi hagués com un pont aeri, amb vaixells que van i venen contínuament. Tant des d’Alcúdia com des de Barcelona. És molt complicat donar resposta als interessos econòmics i al mateix temps posar límits perquè no vengui tanta gent. A mi també m’agradava més el Sant Joan de fa 20 anys.
Des de Catalunya, i des de Televisió de Catalunya, com es veu i percep la festa?
— No m’agrada generalitzar. Pens que hi ha una part de la ciutadania, a Catalunya i a la resta de les Illes, que veu les festes de Ciutadella amb admiració, que valora el que significa mantenir una celebració tan arrelada. En el fons, una mica d’enveja sana. També per a la resta de festes dels cavalls arreu de Menorca. Pot ser que la de Ciutadella, coincidint amb la festivitat de Sant Joan, afavoreixi una mirada diferent, pels lligams que comporta amb altres celebracions als territoris de parla catalana. A TV3 mai s’ha dubtat que les festes de Sant Joan tenien un lloc a l’escaleta dels informatius.
Tema delicat, la presència de la dona a la festa, un debat gairebé inexistent a Ciutadella. Què en troba?
— Les cavalleresses han de tenir el seu lloc. No hi ha caixers senyors que només venen a Ciutadella quan se’ls ha designat aquest honor? De qui són, seran i quina funcionalitat tendran la majoria dels palaus? I no ha passat res, les festes es fan igual, no deixaran de fer-se ni es perdran perquè hi hagi dones que qualquin. No fa massa anys, vàrem anar a Es Pla, un dematí de Sant Joan, per gravar el que es diu, ‘assaig de les corregudes i dels jocs’, i ens vàrem trobar amb un cavaller de dotze anys que havia encertat l’ensortilla un parell de vegades. En un descans, ens hi acostàrem i parlàrem amb ell, la seva mare i una germana més petita. Em va passar pel cap, sense haver-ho pensat massa, demanar-li si li agradaria a ella colcar. Va mirar a la mare, com qui dir: ‘Ara què dic?’ Em va fer la impressió que, en el fons, li hagués agradat dir que sí. La mare tampoc va pronunciar un ‘no’ rotund, es va limitar a explicar que no estava previst.
La darrera, com una santjoanera més que és ja, ve enguany de visita i sense l'escarxofa?
— Com la santjoanera que va descobrir el que eren les festes de Sant Joan de Ciutadella, aquell any des de Ses Voltes. Ja hi seré per es Bé. Avantatges de la jubilació.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.