La cantant ens apropa la seva ànima d'artista en una entrevista íntima sobre música
Anna Ferrer va gravar, després de la conversa amb Maria Camps i des de l’interior de l’ermita de Sant Joan des Vergers, una peça inèdita per felicitar les festes, 'Na Cecília' | Youtube: Anna Ferrer
Es Vergers de Sant Joan, un lloc idíl·lic a tocar de la ciutat de Maó, és l’espai escollit per mantenir una conversa sobre música i músics ambAnna Ferrer, amiga i artista que en els darrers temps està girant el seu projecte de música de rel, «Parenòstic», però que, tot i la seva joventut, porta una llarga trajectòria als escenaris i té una projecció prometedora, tant per la seva capacitat creadora com interpretativa. N’Anna és propera, és profunda, és inquieta i apassionada, però també és reflexiva; és ambiciosa i alhora lluita per fer valer una essència que no es vol vendre a qualsevol preu. N’Anna té ànima d’artista i tot en ella traspua aquesta manera de ser al món.
M’explica que la seva relació amb la música comença, casualment, al lloc on som ara mateix, als Vergers de Sant Joan, quan ella tenia només 2 anys i els seus pares van inaugurar amb uns «cantares» la casa on ella ara viu quan és per Menorca. «És el meu primer record de tenir una clarividència amb la música, vaig voler que allò ocupés el màxim de temps a la meva vida.» Aquella experiència, que ha reviscut a través del record dels seus pares i els seus propis, va marcar, em diu, la seva forma de viure la música, «perquè no arribo a ella a través del fet acadèmic o intel·lectual sinó a través del fet comunitari». Aquest llenguatge universal que provoca connexions entre cultures i llengües: «m’he trobat, amb aquest projecte que estic girant, «Parenòstic», cantant tonades del camp de Menorca a Marroc, al Perú, a Itàlia, que sembla que hagin de ser llocs on ens vegin com quelcom molt llunyà i, en canvi, la gent ho viu com si els cantessis la seva pròpia tradició. I te n’adones que hi ha alguna cosa que les paraules no arriben a explicar. La música és com un dard. Moltes vegades pens que podríem xerrar menys i mirar-nos més als ulls i cantar, i no sé què passaria al món…».
Els Vergers de Sant Joan han estat l’indret escollit perquè la cantant Maria Camps entrevisti i conversi amb l’artista Anna Ferrer | Gemma Andreu
Li demano per la formació que ha d’agrair i me comenta que venera molt la formació que, tot i estar dins l’academicisme, posa en valor el sentit real de la música, el joc, el mitjà de comunicació amb els altres. «Ara que he fet molts concerts i alguns dies estic molt cansada, si em centrés només en la part tècnica, viuria molta frustració. Em dona molta pau centrar-me en allò que vull enviar. Llavors, agraesc la formació que m’ha fet posar en valor més el que he de comunicar que les eines tècniques que ho fan possible.»
El seu pas per l’Orfeó Maonès, com a institució, marca els seus inicis. Allà descobreix el món coral des de molt petita, l’expressió musical que considera més sublim. Del Conservatori de música en recorda, sobretot, la seva sortida, quan la seva mestra de flauta travessera, n’Adelaida Ponsetí, la va fer sortir de la classe, la va acompanyar a l’escola de música, a l’edifici contigu, i li va presentar qui seria la seva primera mestra de cant, na Lore Arantzamendi. «Li va dir: aquesta fieta vol cantar. Fes-la cantar ja!»
S’Albaida fou també molt determinant. Essent tan joveneta, va suposar un aprenentatge i una coneixença del fet musical incalculable. «Amb ells vaig conèixer Dulce Pontes i el seu disc «O primeiro canto», un àlbum i una artista que me van il·luminar. També Coetus, un grup amb qui després vaig poder cantar, i que ofereixen una radiografia i revisió del folklore de tota la música ibèrica.»
Una altra artista que l’ha fascinat és Sílvia Pérez Cruz: «amb 16 anys, em va fer veure que es podia cantar folklore i ser escoltada, cantar una havanera i ser escoltada, i que allò li interessés a algú, més enllà de la gent de mitjana edat. Que no és una música destinada a morir, pot tenir una altra vida.»
N’Anna s’ha mogut i es mou còmodament dins el folklore, però també ha explorat altres estils, com al seu disc «Krònia», que és molt més eclèctic. Li demano si creu que hi ha fronteres entre gèneres: «Crec que no, ves a saber quantes nacionalitats, quantes cultures, viuen dins meu. El que neix espontani, com a creació, ja beu de tot de forma indirecta i involuntària. Tot i que hi pugui haver una voluntat de gènere, acaba no sent pur… ni cap falta que fa! Els gèneres estan dissolts i tots ja són tot.» Encara que des del món del periodisme musical l’intentin classificar dins un gènere en concret, Anna considera que aquesta classificació «t’empresona».
Anna Ferrer s’ha mogut i es mou còmodament dins el folklore, però també ha explorat altres estils | Gemma Andreu
Parlem també de la indústria musical i de com aquesta pot donar ales o limitar la producció d’un artista. «Tenc les meves contradiccions, perquè em costa no veure-la com una espècie d’enemic, i a la vegada ha de ser aliat, perquè jo sóc una persona que vol viure de la música, amb totes les contradiccions que això també ja comporta.» M’explica de casos, pocs i excepcionals, en què la indústria és una aliada de la llibertat creativa i estalona el procés sense condicions. L’exemple més clar és Björk. «Crec que, d’alguna forma, tu tries donar-te aquesta llibertat creativa. I si vols estar dins aquest nínxol, llavors porta-ho al límit, comprometre’t amb la teva llibertat creativa. Jo estic en el procés de fer-me amiga de la indústria.»
Una indústria que maneja fils i poders i que imposa, també, cànons, cosificacions, tendències. «M’agradaria que els artistes que estan a primera línia aprofitessin això com a altaveu. I és quelcom que trobo a faltar, persones que tenen molt de poder i que no l’empren per un bé comú. Hi ha un discurs capitalista, en canvi, que és el que es promou en aquestes elits.»
L’art, com la manifestació més característica i essencial de l’humanisme, de l’ésser humà, pot assumir el poder i la responsabilitat de fer canviar el món?
«Ho crec absolutament. Només que d’un concert hi hagi algú que en surti plorat, llavors ja hem fet un bé. Aquestes connexions no passen per la raó, van directament al més profund i, si hi arriba, hi ha quelcom que mai no tornarà a ser com ahir. Però, com a creadora, crec que està bé treure’s aquest pes o responsabilitat. Pots crear des d’un compromís polític o no. I des del no compromís polític explícit també pots moure coses. Depèn de com ho comuniquis.»
I d’aquesta entrega, d’aquesta necessitat de comunicació directa amb el cor, n’Anna en sap perquè ho treballa, amb voluntat explícita, a cada concert. Un donar-se que no sempre és comprès del tot. «A nivell social ens falta assumir el valor de la cultura; el fet de rebre el temps d’una persona, que aquesta et dediqui una part molt gran de la seva ànima. Només per això, perquè algú decideixi tornar-se vulnerable i entregar-se, ja hi ha d’haver un reconeixement.»
Sota la frescor i l’ombra dels arbres, anem tancant la conversa i obrim pas a la música, que Anna ens regala a dins l’ermita de Sant Joan des Vergers, per felicitar les festes a tots els maonesos i maoneses. No veig millor manera de cloure aquesta trobada, dins les parets blanques i austeres de l’ermita, amb una veu de la terra a la terra que l’ha vist créixer i que conforma la seva essència més íntima. Ens acomiadem amb una càlida abraçada, plena de complicitat. Miro el camí que ha emprès n’Anna i celebro que la nostra petita comunitat hagi sabut alimentar, conscientment o no, una ànima generosa com la seva.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.