Conversa amb Antoni Bonet, memòria de la pagesia

Aquesta és la tercera visita a ca seua per mantenir-hi una llarga conversa. Però no cal que li faci preguntes perquè just amb la primera salutació, en Toni Bonet va descabdellant el fil del relat. Té moltes coses a explicar i les explica, com un torrent verbal que flueix amb tota naturalitat. De fet ell va ser una de les persones que en Joan López va escollir per enregistrar-lo per a un treball de documentació de llengua oral per a la UIB, perquè en Bonet té, als seus vuitanta-quatre anys, una dicció clara, una memòria prodigiosa i un registre lingüístic net i ric, pouat de la tradició, ple de modismes i de dites.

Em diu que s’ha vist a les portes de la mort, fa tres anys, que ara ja està recuperat però que l’edat pesa, em relata fil per randa la malaltia patida, l’hospitalització i que en un moment ho va veure tot blanc i va recordar les paraules de Santa Teresa que temps ha va llegir en un almanac, que no s’ha de tenir por de la mort, perquè la mort era blanca, i llavors ho va comprendre. Va estar molt de temps en una convalescència sense memòria, ell que té en la Memòria el baluard de la seua vida!

Té a la paret, al costat de l’ordinador, emmarcat en una vasa senzilla, el fulletó de resum de la vida d’en Francesc de B. Moll, un dels seus referents, a qui va conèixer i a qui li va enviar els seus primers escrits, no deixis d’escriure li deia, però deixa reposar uns dies l’escrit perquè madurin. I a l’altra paret, molt a la mà, hi ha el Diccionari Alcover-Moll, aquesta és la prova, em diu assenyalant els deu toms vermells, per refutar tota aquesta caterva de gent que pregona el desmembrament del menorquí del català.

És un pagès lletraferit, d’una singular personalitat, l’home del camp que no només estima el camp i la seva gent sinó que, fent una passa més en aquesta de declaració d’amor, l’ha cantat com si fos un trobador. L’estima i el testimoniatge són un tàndem que ha donat un fruit literari pròdig: les mils de pàgines escrites per n’Antoni Bonet donen fe d’aquest amor i de la curiositat que l’ha empès a descriure i narrar el món que va conèixer de jove i que ja s’ha perdut. No hi ha tanmateix nostàlgia del passat, ni tampoc una sobrevaloració d’aquell modus de vida rural. Més d’una vegada ha manifestat que no enyora els anys passats, difícils, feixucs i adusts, en la pagesia illenca. El seu propòsit, com ha succeït en moltes altres literatures, és deixar constància d’aquells temps, ser-ne testimoni d’aquelles vides lligades a un espai molt acotat, el del camp de Menorca de mitjans segle XX. Em confessa que va decidir d’escriure quan va saber que no tindria descendència, que ell, diu, havia de deixar qualque cosa en aquest món, i per açò els seus fills són els seus escrits. Vaig començar a escriure en castellà, que llavors de català no s’ensenyava ni de broma. Però jo veia que allò no anava bé, explica. Que no s’ho sentia. Que en castellà no tenia sentit. Com pots xerrar de sa terra i de sa gent amb una llengua que no és sa seua?

El valor de l’escriptura de n’Antoni Bonet és mostrar-ho, sense més pretensions, con qui fotografia un lloc i una gent, de forma clara, neta, transparent, sense estarrufaments ni retòriques. Jo, diu, escric com xerr. I parla com escriu, pens. La seva prosa és per açò molt agraïda, perquè no ambiciona d’alliçonar sinó de mostrar: el narrador desapareix, el punt de vista es retira per donar pas a fets i a persones que compareixen directament. No calen explicacions ni demostracions; no calen arguments. M’agradava molt llegir, continua, i tot lo que trobava ho llegia. Sempre he tingut molt de gust d’aprendre. I per què sempre de la pagesia? Una bona part dels contingut que Antoni Bonet ha anat aportant als seus llibres és extret a partir d’entrevistes fetes a persones vinculades al tema com ara pagesos i artesans. Són com a breus diàlegs entre l’informador entrevistat i l’autor, diàlegs que són traslladats en descripcions i narracions que traspuen la vivència, l’experiència i l’autenticitat de les fonts. Jo no m’invent res, no faig com en Pau Faner, déu m’ho en guard. Jo només dic sa veritat de ses coses que van passar.

La literatura costumista ha tingut a Menorca una excel·lent collita i de força abundor. Des del primers pioners fins a l’actualitat han sorgit de forma contínua i ininterrompuda tot un reguitzell d’autors que s’han dedicat a rescatar de l’oblit els costums antics. Francesc d’Albranca, Joan Benejam, Ruiz i Pablo, Fernando Ortiz, Deseado Mercadal, fins als actuals Antoni Bonet, Antoni Olives, Antoni Orell, Josep Portella, Adolf Sintes, Antoni Barceló, Margarita Caules, Cristòfol Capó... Ell forma part d’aquesta règula. Les seues obres entronquen amb aquesta llarga i rica tradició del costumisme a Menorca, interessat a preservar la memòria del món passat en les vides populars de les persones anònimes. Discret i desinteressat. No he cobrat res mai. Els dos toms de la «Menorca pagesa» els vaig pagar de sa meua butxaca.

La raó fonda de l’escriptura d’en Toni Bonet és conèixer el país que va ser com justament ho va fer Josep Pla, però diferent. La curiositat, en el bon sentit de paraula, o sigui el desig de conèixer la concreció de viure la terra, en un viatge en el temps per la intrahistòria de la pagesia. Un temps jo trescava molt, ara no puc. Sa dona, si he d’anar aumon, m’ha d’acompanyar.

Gairebé tota l’obra de Bonet és escrita per fragments en forma d’article periodístic. No ho sé quants n’he escrit: molts, molts! «Menorca pagesa» és idò confegit com un recull de les col·laboracions que Bonet va anar escrivint al llarg dels anys a la premsa local, primer a «El Iris», després al «Diari Menorca», més tard a «Ciutadella de franc». I encara hi escric. Es diari em va contractar per fer de repartidor. Repartidor i escriptor, ocupaves idò els dos extrems de les feines d’un periòdic, li faig notar. No he demanat res a ningú, al contrari, sempre m’he ofert i fins i tot qualcú s’ha apropiat de sa meua feina i no fa falta que diguem noms.

Josep Pla que va escriure sobre els pagesos i el seu món de manera prolixa i profunda, va dir que « la literatura no és més que un esforç contra l’oblit» («Retrat de passaport», 1970). Exactament és açò el que fa Bonet: una literatura per rescatar de la memòria un món que s’esbuca, que desapareix, o que ja ha desaparegut. Sí, he llegit Pla, n’és una de ses meues lectures. Reconstruir el passat, per entendre’l i saber d’on venim per explicar-nos qui som ara, reviure els anys passats per comprendre’ns. No hi ha un motiu més noble i més franc que aquest per a un escriptor. En Joan López va resumir-ho dient que Bonet aixeca «acta notarial d’aquest passat popular i tradicional».

Amb tot, l’interès de Bonet pel món pagès no és causat per l’embadaliment davant una realitat més o menys atractiva, per la seva singularitat, exòtica per a molts ciutadans, com aquella atracció que es pot sentir per les coses estranyes. Vaig fer de pagès fins que em vaig casar als 29 anys. Vaig quedar sense feina just en el moment que el camp es va mecanitzar i ja sobraven braços. Quan volia tornar al camp, es germà em va reconamar de no tornar-hi i vaig fer bé. Bonet va ser pagès bona part de sa vida, i per tant no li era gens estrany aquest món, ans al contrari, li era familiar, proper, popi. I des d’aquesta posició podem dir que parla –i escriu- amb coneixement de causa. Amb dotze anys ja llaurava i a ca nostra mon pare no volia per res que jo estudiàs, feina, feina! La seva actitud per a la reconstrucció del passat no és la del folklorista interessat per unes formes de vida que es mira des de fora, que tenen l’atracció que té l’objecte d’estudi per a un investigador. He anat molt poc a escola, diu. Però en canvi has tingut els ulls molt oberts, no sé què m’estim més. Sempre que he pogut m’he apuntat per aprendre. Record de tenir-lo d’alumne a l’Escola d’Adults, sempre molt atent, amb moltes preguntes. Açò sí, he llegit molt, puntualitza.

La seva escriptura presenta les característiques d’una prosa periodística. Bàsicament descriptiva, objectiva i sense retòrica supèrflua. Bonet escriu per al lector d’avui, però ho fa amb una riquesa de llengua que poua de la llengua viva plena de dites, modismes, refranys i amb la precisió lèxica pròpia de les persones que coneixen a fons el seu món concret. Un estil pla, sense valoracions, gens pintoresc ni folklòric. Tot i que a les seves pàgines hi ha força anècdotes pròpies del costumisme, és un anecdotari sense la delectança que sovint trobam en les ressenyes de les anècdotes. No són tant per fer riure, que també, ni per passar el temps, no són simples entreteniments per a la mirada de benvolença del lector, sinó que sobretot són exemplificacions d’aquells temps, d’aquell país, d’aquella gent. Te’n podria contar una caterva, que tens temps? I en conta una altra del canonge Fernando Martí, un dels primers que li va ensenyar a escriure en català. El va veure morir. Ja fa ses darreres, vaig dir a sa monja. I em mostra aleshores unes llibretes plenes de la seua lletra petita, corregida per na Nina Moll que també li va fer classes de llengua. Són ses consonants fricatives i un dictat, veus: ja feia poques faltes. I encara treu altres llibretes amb els noms de les tanques dels llocs, una feina de toponímia menor i li dic que estaria bé que xerrés amb en Xavier Gomila, que fa una bona feina de recull d’aquests noms.

Mira, obre un armari, aquí hi és tot, en aquestes carpetes hi tenc guardat tot lo que he escrit, una part ja ho he publicat, però n’hi ha molta que no. No heu de tirar res, li dic, açò que teniu és un tresor. Ara perdona que tenc que anar a fer un riuet. Em mir la petita biblioteca al prestatge. Hi ha una mica de tot. Té enquadernats per les monges de Santa Clara els Quaderns de Folklore. Fixa’t, com jo que també els tenc enquadernats. Un altre tresor de Menorca! Hi he publicat, si no vaig errat, quatre nombres, em comenta. No, li responc que són cinc i que hi ha col·laborat en tres o quatre més. Ara amb aquest trastet va molt bé, senyala l’ordinador. Es meu nebot me’n va mostrar. I quan hi escrius ja et corregeix ses faltes! I qualque reconeixement. Es fabiol de plata des Casino Nou i de sa filla d’en Borja Moll, na Nina, quan vaig dir-li que no volia res per sa col·laboració que vaig fer d’un programa de tele sobre es nostro parlar, em va regalar tota sa col·lecció de ses rondalles de Mallorca.

Durant molt de temps es tenia una noció de la pagesia amb un tint de menyspreu, amb un deix d’ignorant, de ximple i innocent. L’amo en Xec de s’Ullastrar n’és el paradigma. Una noció que xoca amb el paper vital que la pagesia ha tingut en la configuració de Menorca. Bonet rescata la seva gent d’aquesta noció i la dignifica. Tot allò que supurava un cert greuge, en l’escriptura de Bonet es converteix en valor.

Idò fins una altra, ja saps que tens sa porta oberta, ens acomiadam. Me’n vaig una altra vegada ple de paraules. Tant de bo que l’estima d’en Toni per la llengua catalana i per la terra menorquina tingués la força i la vitalitat entre els joves. Ell que ens ha preservat el llegat generós dels nostres avis.