Els Cardona, una família maonesa a Barcelona

Rafel Ildefons Cardona Mercadal, tipògraf, taquígraf i polític

Rafel neix el 27 de març de 1870 a una casa del carrer de ses Moreres de Maó. Son pare és Joan Cardona Orfila, nascut el 23 de març de 1838, a Maó, i sa mare és Antònia Mercadal Tudurí, nascuda el 1845 també a Maó. Els avis paterns són Rafel Cardona i Catalina Orfila, de Maó. Els avis materns són Llorenç Mercadal i Joana Tudurí, d’es Castell. Son pare, Joan Cardona, treballa de ferrer quan neix Rafel. Té el domicili i la feina al carrer de ses Moreres, al costat de la casa del seu germà, Bernadí Cardona Orfila, que és fuster. Sembla que un altre conco del nostre biografiat és Pere Cardona, comerciant. Rafel Cardona Mercadal té una germana major: Catalina (Maó, 1866). En la casa hi viu també Joana Mercadal Tudurí, tia del nostre Rafel. No sabem ni la causa ni el moment en el qual passa a Barcelona, però ja hi resideix el 1890. En una nota biogràfica es diu que, havent quedat orfe de pare, Rafel Cardona es mudà a Barcelona.

El tipògraf i polític. Quan arriba, Rafel Cardona comença a fer feina de tipògraf. Això em fa pensar que possiblement ja s’ha fet a l’ofici a Maó. Treballa als tallers Grabulosa i, posteriorment, als de «Diario Mercantil». Això seria cap el 1890-1894. Ho dic perquè en la mateixa època hi ha un altre maonès, a «Diario Mercantil»: Joan Capristano Parpal, que havia fundat «El Bien Público» i que, desterrat de Menorca, se situa aquells anys a Barcelona. El fet em va pensar que potser Cardona s’havia iniciat a la tipografia Parpal de Maó, on es feia «El Bien Público». Després d’aquests anys a sou, Cardona va instal·lar una impremta pròpia al carrer de les Corts Catalanes, que va mantenir fins que la malaltia va obligar a reduir la seva activitat. Com a tipògraf, Cardona va reunir bona fama, aconseguint la medalla d’or en l’Exposició Internacional de l’Impremta de Leipzig, i entrant en el consell directiu de l’Institut Català de les Arts del Llibre.

En les reunions i tertúlies que tenien lloc a la impremta és on neix l’Ateneu Autonomista del Districte Sisè: «En Cardona, lluitador infatigable, actuava amb aquella fe i entusiasme que hom li reconeixia des de les eleccions del Sr. Robert, passant per les celebres del governador Socías, de l’any 1902, en que sortiren elegits regidors pel districte sisè en Cambó i en Puig i Cadafal, no va parar en els seus treballs fins que una malaltia prematurament contreta el privà de sa normal actuació i fins l’obligà a tancar el seu establiment tipogràfic» (La Veu de Catalunya, 17/12/1927). La cita ens mostra Cardona com a polític actiu ja el 1900. La seva activitat política el porta a la Junta Directiva de la Lliga Regionalista i al càrrec de regidor l’any 1917, essent el candidat més votat del districte sisè.

El taquígraf. Rafel s’inicia en la taquigrafia l’any 1894 i ingressa en l’Acadèmia de Taquigrafia de Barcelona l’any 1895. Als sis mesos d’ingressar és designat per a formar part de la Comissió de Foment. El 1897 ja és professor a l’Acadèmia i poc després ho serà també en l’Escola Nacional de Mestres de Catalunya. L’any 1899 entra en l’equip directiu, ja com a vicepresident, per passar, al cap de dos anys, al càrrec de tresorer. El 1905 és elegit novament vicepresident i, el 1906, president, responsabilitat que va exercí fins el 1921, que és quan va ser declarat president honorari a perpetuïtat, títol que només una altra persona havia sustentat: Gaietà Cornet, fundador de l’Acadèmia. Una de les més notòries iniciatives de Cardona va ser realitzar la promoció de la taquigrafia també fora de l’acadèmia, en associacions i centres culturals de Barcelona. Quan el 1909 reapareix la revista La Taquigrafia, Cardona serà el seu principal redactor i ajudarà econòmicament al seu sosteniment. L’1912 pren part en el Xè Congrés Internacional d’Estenografia (Madrid). Val a dir que Cardona va presentar dues ponències al congrés: «La taquigrafía en la imprenta«, «La taquigrafía en las Escuelas Normales de Magisterio».

Els anys finals. En el convit de la celebració del seu triomf electoral, Cardona pateix el primer atac d’apoplexia. El març de 1918 en pateix un segon, més fort, i perd bona part de les seves energies físiques, de les que es mig recupera a força de voluntat i lentament, tot i que ha de renunciar a algunes de les seves activitats. L’any 1921 és nomenat membre de la Comissió Organitzadora del primer Congreso Hispano-Americano-Filipino de Estenografia, i entra en el comitè executiu. El 1922 rep la medalla de plata en la celebració del cinquanta anys de l’Acadèmia de Taquigrafia de Barcelona.
La llengua i Menorca. Cardona sempre manté la relació amb Menorca. El 1911 serà un dels fundadors del Círculo Menorquín, precedent de la Casa de Menorca a Barcelona. L’any 1923 serà vice-secretari de Nostra Parla Barcelona i ajudarà a Marçal Pascuchi en l’intent de crear Nostra Parla a Maó.
Es casa amb Margarita Martí (morta el 1921), amb la que tindrà dos fills: Miquel i Rafel. Rafel Cardona Mercadal mor el 10 de febrer de 1927, a 58 anys.

Rafel Cardona Martí, la llengua i el país

Rafel neix a Barcelona l’any 1900. Estudia en les Escoles Pies fins al grau de batxiller i a l’Acadèmia Calassància en l’època de Cosme Parpal. Després fa Dret a la Universitat de Barcelona. Als setze anys escriu «Setge de Barcelona per les tropes de Felip V», en català, amb el qual guanya el concurs de l’Acadèmia de 1916. Escriu esporàdicament a la Revista de l’Acadèmia Calassància fins al 1922. L’any 1921 entra en la junta directiva de l’associació Nostra Parla de Barcelona, on el coneix Marçal Pascuchi Cardona (Maó, 1904- Bons Aires, 1983), que era parent llunyà. De fet, durant els primers mesos de Marçal Pascuchi a Barcelona resideix a la casa dels Cardona [veure Portella Coll, Josep. Diari Menorca. 17/12/2023]. Entra com a funcionari a l’Ajuntament de Barcelona el 20 d’agost de 1921, per ocupar una plaça d’agent d’arbitris, que exerceix a l’entrada de l’Escorxador.

El 1922 ascendeix a escrivent en el departament d’hisenda i, posteriorment, després de superar concursos i oposicions, serà successivament auxiliar d’hisenda, oficial segon, lletrat de Plus-vàlua, secretari de la tinença d’alcaldia del districte sisè, cap de negociat de proveïments o patrimoni de la Secció d’Hisenda. Rafel també havia completat la carrera de Dret l’any 1923 i exercia com a advocat al servei de l’Ajuntament i, des de 1928, els capvespres, a la Unió d’Agricultors i a la Casa de la Guinea Equatorial. Paral·lelament, el 1923, el trobem en l’Associació Catalanista de Premià de Mar. Després de deixar la directiva de Nostra Parla en 1925, és president de la Societat Protectora d’Animals i Plantes de Barcelona i de l’associació PALESTRA, que recull i desenvolupa els objectius de Nostra Parla i esdevé una plataforma per estendre la consciència nacional al conjunt de les terres catalanes a través d’un projecte polític catalanista molt adreçat a la joventut.

L’any 1930 es casà amb Francisca Romeu i Vidal, amb la que té un fill: Eduard, i dues filles, Margarita i Victòria. Durant la guerra civil, és mobilitzat amb les darreres quintes i serveix a les zones de Vic i d’Olot. Acusat, va passar un expedient de depuració com a funcionari públic i un processament que acabà en consell de guerra, en el qual fou absolt. A partir de 1939 va haver d’exercir l’advocacia privada i, a partir de 1943, va treballar com a gestor administratiu privat. Entre 1941 i 1970, redactà una circular mensual de resum de les disposicions publicades al BOE que va ser una base documental del llibre de Joan Clavera i Jacint Ros, publicat el 1973, «El capitalismo español. De la autarquía a la estabilización. 1939-1959». L’any 1995, quan ja té noranta-cinc anys, es publica la seva obra històrica «El senyal de Catalunya a l’escut i bandera de Barcelona». Ell mor a Barcelona l’any 1997 a 96 anys.

Miquel Cardona Martí, l’il·lustrador i etnògraf a l’exili

Miquel neix el 7 de maig de 1903. Estudia a les Escoles Pies de Barcelona, des d’on passa a rebre classes d’art al Polytecnicum i a la Llotja. Era un admirador i seguidor dels dibuixants Xavier Nogués (Barcelona, 1871-1941) i Josep Obiols (Barcelona, 1894-1967). Ja dedicat a la il·lustració, signava els treballs amb el pseudònim Quelus, però també amb els de Pere Sabater i Kuklux. Va col·laborar amb la majoria de revistes de l’època: «Bella Terra», «D’ací i D’allà», «El Borinot», «En Patufet», «La Publicidad», «L’Esquella de la Torratxa», «L’Estevet», «La Mainada», «Papitu», «Virolet, el Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses», «Jordi», etc. L’abril de 1923 va exposar junt amb els dibuixants Apel·les Mestres, Apa, Lola Anglada, Acit, Prat, Cornet, Castanys, d’Ivori, Junceda, Llaverias, Miret, Serra Massana, etc. En la dècada de 1930 va ser un dels dibuixants més prolífics del «TBO».

També feu pintura a l’oli, amb la que tractava els mateixos temes satírics. Il·lustrà llibres infantils i va ser força coneguda l’adaptació per a fillets del Canigó de Verdaguer. El 1936 s’incorporà a la nòmina de dibuixants de la revista «Papitu», quan aquesta fou coordinada pel Sindicat de Dibuixants, que col·laborava en les publicacions de propaganda de la Generalitat. El 1935 va exposar a la Sala Gaspar amb Ramon Calsina, que pintarà a Menorca després de la guerra. Durant la guerra, va fer feina de professor a l’Escola de Sordmuts que mantenia l’Ajuntament de Barcelona, abans de ser mobilitzat. El 1939, Miquel Cardona es trobava com a presoner de guerra al camp de concentració de la plaça de toros de Cáceres. El 1939 es va exiliar clandestinament a París i va col·laborar amb revistes catalanes de l’exili com «Catalunya» i «Per Catalunya». El 1947 va de París a Caracas, on s’estableix. El 1951 aconsegueix la nacionalitat veneçolana. Allà va dedicar-se a estudiar el folklore veneçolà, arribant a ser nomenat sotsdirector de l’Institut de Folklore de Caracas l’any 1954. Escriu a la «Revista Venezolana de Folklore», als «Archivos Venezolanos de Folklore», a les revistes «Educación», «El Nacional», «Tricolor», etc. La seva activitat d’investigació antropològica va abastar molts camps: la música, la vestimenta, l’antroponímia, però sobretot el món dels jocs infantils i les joguines. L’activitat de Cardona al Servicio de Investigaciones Folklóricas i a l’Instituto de Folklore va ser exemplar, pel voluminós conjunt de treballs realitzats i per la qualitat d’aquests. Amb motiu de la seva mort el 1964, el director de l’Institut de Folklore, professor Luis Felipe Ramón i Rivera (1913-1993) va escriure:

«Quan a mitjans de 1947, amb pocs mesos d’iniciats els treballs del Servei d’Investigacions Folklòriques Nacionals vam veure el primer treball de Miguel Cardona, publicat a la ‘Revista Venezolana de Folklore’, no pensàvem que el seu autor es convertiria en el que va arribar a ser: el més gelós defensor de les nostres tradicions. Coneixem casos exemplars d’amor a Veneçuela en molts homes que no van néixer aquí, però Cardona va ser un cas singular de compenetració i agosarada obstinació a favor de les nostres coses. Tenia la visió universal de l’home culte, l’escepticisme d’una maduresa tallada a cops d’adversitat, al qual contraposava una fe indestructible en la destinació de la humanitat. Tot això el va posar al servei d’una causa: Veneçuela. I aquí va deixar les seves arrels i la flor de la seva llar, que queda en bona llavor per honor i servei de la pàtria … Ara ha marxat per sempre, lluny de la seva pàtria d’origen… Aquí queda en les seves obres per sempre. Va ser un exemple d’amor i servei a Veneçuela, que ell va donar amb alta fidelitat, com el millor dels seus fills!». Miquel Cardona mort el 25 de maig de 1964, a 61 anys. Estava casat amb Rosa Oliver i Soler, amb la que tenia tres fills: Rosa, Miquel i Jordi.