El vot de la mestra ferrerienca Genoveva Pons

Ara bé, no tots els diputats actuaren d’acord amb la posició del seu partit. Entre les dissidències més significatives hi trobem la del socialista Indalecio Prieto, que es va abstenir, i la de Clara Campoamor, llavors del Partit Republicà Radical, que votà a favor d’incorporar la dona en el sufragi actiu, en contra del mandat de Lerroux. Aquell Parlament democràtic estava compost per 467 homes i tres dones diputades: Victoria Kent (PRRS), Margarita Nelken (PSOE) i Clara Campoamor (PRR). Campoamor va ser, sense cap mena de dubte, la persona que liderà tot el procés parlamentari per implementar el dret de vot de les dones (sufragi actiu). Això li va reportar durs enfrontaments tant amb Victòria Kent, dels radicals socialistes, com amb els seus companys del Partit Radical, que la deixaren sola en la defensa i la votació a favor del sufragi femení. L’únic diputat republicà menorquí a les Corts constituents, Josep Teodor Canet i Menéndez, es va absentar de la cambra, tot fa pensar que de forma intencionada, per tal de ser fidel a les seves conviccions republicanes i no votar en contra de la proposta de la seva companya de partit, Clara Campoamor.

Teodor Canet és una figura fonamental del republicanisme a Menorca durant el període de la Segona República. Ell serà qui abanderarà la victòria republicana l’any 1931 a Ciutadella, des del Casino 17 de Gener, i qui gestionarà el traspàs pacífic de la monarquia a la República a l’Ajuntament de Ciutadella. Ell serà també qui representarà Menorca, com a diputat menorquí elegit per la circumscripció de les Illes Balears, a les Corts Generals durant la Segona República, i qui esmenarà el text inicial perquè la constitució republicana contemplés els consells insulars i l’oficialitat de la llengua catalana. Josep Teodor Canet era un republicà federalista, seguidor de les idees de Pi i Margall, que s’havia format políticament en el marc de la Unió Republicana de Menorca i del Casino 17 de Gener, entitats que aglutinaven una gran diversitat de visions polítiques que tenien en comú el republicanisme.

Finalment, el sufragi femení es va fer efectiu a les eleccions municipals d’abril de 1933 i a les eleccions generals de novembre de 1933. En aquestes segones eleccions, emperò, Clara Campoamor no va ser escollida. Sí, en canvi, que revalidà la seva acta de diputat el menorquí Teodor Canet. Aquest mateix any —1933— la mestra ferrerienca Genoveva Pons Rotger (Ferreries, 1912 - Bogotà, Colòmbia, 1994) aprovà les oposicions convocades pel govern de la República i fou destinada a l’escola de La Torre, en el terme municipal de València. Només hi va fer un curs escolar, però durant aquell breu període Genoveva posà en pràctica els nous plantejaments educatius inspirats amb el model de l’Escola Nova. Posà en marxa, entre altres iniciatives, un diari escolar seguint les tècniques Freinet i un noticiari mural. Genoveva tenia llavors vint-i-un anys, era mestra, però, en canvi, no tenia dret a votar. El sufragi universal vigent només contemplava el vot a partir dels vint-i-tres anys.

El juliol de 1934, Genoveva fou destinada a l’Escola Graduada de Llíria, però continuà vivint a la ciutat de València, a la casa dels seus pares. El desplaçament fins a Llíria el feia en cotxe, compartint el viatge amb la mestra i filòsofa Guillermina Medrano Aranda (Albacete, 1912 - València 2005), amb qui establí una profunda amistat. A Llíria combinà la seva intensa tasca docent amb una no menys activa militància política a Izquierda Republicana. Amb altres persones creà una biblioteca itinerant, posà en marxa programes contra l’analfabetisme, i impartí classes nocturnes gratuïtes per a adults a la seu d’Izquierda Republicana. Als estius també la trobem treballant en les colònies escolars.

A les eleccions generals de 1936 Genoveva va representar al PSOE, com apoderada, però tampoc va poder exercir el dret a vot. Les eleccions eren el mes de febrer i ella complia els vint-i-tres anys el mes de desembre. La seva amiga Guillermina Medrano va formar part de la llista electoral d’Izquierda Republicana a l’Ajuntament de València i va sortir elegida. Fou la primera dona regidora a l’Ajuntament de València (1936-1939). «La pròxima serà la bona», degué pensar Genoveva. Però tampoc va ser així. El cop d’estat i la imposició del règim del general Franco van troncar totes les seves expectatives, com a republicana i com a mestra.

En aquell context, l’agost de 1936, Teodor Canet fou afusellat a prop de Ferreries per milicians descontrolats a les ordres de l’autoproclamat comandant de Menorca, Pere Marquès. El setembre del mateix any Clara Campoamor s’exilià a París, on va romandre fins a 1955 treballant com a traductora. Morí a Lausana (Suïssa) l’any 1972.

Per la seva banda, Guillermina i Genoveva van continuar la seva tasca social i docent a València, fins al final de la guerra. Llavors Guillermina s’exilià a França i als Estats Units d’Amèrica, fins a l’arribada de la democràcia. Durant aquest temps va exercir la docència i participà en l’elaboració del fons de la Biblioteca Valenciana dedicat a l’exili. Genoveva, en canvi, va optar per quedar-se, i fou immediatament detinguda i empresonada. La detenció es va produir dia 17 de juliol de 1939, acusada de fer propaganda republicana i de difondre la idea de l’amor lliure en l’escola nocturna ubicada en els locals d’Izquierda Republicana. Fou jutjada dia 11 d’abril de 1942 i condemnada a sis mesos i un dia, sense tenir en compte els trenta-quatre mesos que ja havia passat a la presó. També fou depurada, impedint que continués exercint la docència. Genoveva començà llavors a treballar a les indústries Geyper.

Genoveva i el seu marit Josep Alfons Pérez (Rocafort, València - 1911) residiren a València durant alguns anys, on reiteradament foren vigilats, escorçats i detinguts per les forces de l’ordre franquistes, fins que l’any 1952 decidiren exiliar-se a Colòmbia. El seu exili és atípic perquè no es produeix una vegada acabada la guerra, l’any 1939, sinó molt més tard, a causa de la repressió que aplicà el règim. Ella ho explica així al diari personal «Tres años de antaño» (1984): «Siempre se estaba al acecho de una posible conspiración y como nosotros estábamos ‘fichados’, violaban la intimidad de nuestro hogar a cualquier hora, y cualquier pretexto era causa de redadas en las que nos veíamos incluidos».

Genoveva treballà de mestra a Bogotà durant cinc anys, fins al 1958, a la vegada que feia classes particulars i duia la comptabilitat d’algunes empreses. A més, juntament amb el seu marit Josep, muntaren una petita indústria, Muebles Rocafort, a la qual, a partir de 1958, es dedicà a temps complet.

Amb l’arribada de la democràcia Genoveva retornà l’any 1979 al País Valencià, quan tenia seixanta-set anys, per incorporar-se a la seva plaça de docent. Però les coses havien canviat massa, i al cap d’un any (1980) demanà la jubilació i retornà a Colòmbia, on vivia la seva filla i la seva neta. Va morir el dia 1 de juny de 1994.

Genoveva va deixar, entre altres textos, dues obres de «memorias y mensaje» —com diu ella— acabades. Una d’elles és «Tres años de antaño» (1984), que edità ella mateixa amb només 100 exemplars, un dels quals el trobem en el fons personal de Guillermina Medrano de la Biblioteca Valenciana. El mateix any que publicà «Tres años de antaño» deixà enllestit un poemari titulat «Cantigas crepusculares». El darrer dels poemes, escrit el maig de 1983, es titula «Mi primer voto», i en ell relata la sorpresa i alegria que va tenir quan va rebre una carta certificada en la qual se li recordava que podia exercir el seu dret a vot a les eleccions municipals espanyoles d’aquell any.

Mi primer voto

Recibí de Ferrerías

un sobre certificado.

Me produjo gran sorpresa

por ser algo inesperado.

A pesar de ser viejecita

pués pasé de los setenta

se solicita mi voto

y estoy la mar de contenta.

Nunca había podido votar porque a pesar de haber sido Apoderada durante las elecciones de 1936, al elaborarse las listas no figuré en ellas debido a que no había cumplido la edad reglamentaria.

Después… una serie de sucesos imprevistos, de triste recordación y treinta años de residencia en un país suramericano, me mantuvieron apartada de esas lides.

Y, ahora ha llegado un sobre que me llena de emoción

Soy española, y, se acuerdan,

y tienen mi filiación.

No estoy muerta para ellos

y aunque muy niña salí

del pueblo de Ferrerías,

supieron llegar a mí.

Es mi voto lo que quieren y con mucha devoción

confío al correo el voto y con él mi corazón.

Aquest 8 de març de 2024, en commemoració del Dia Internacional de la Dona, passats 40 anys des de l’escriptura d’aquest poema, és un moment propici per recordar-ho.