Benet i Jaume: altres dos germans de la saga diplomàtica dels Soler i Sans

El primer dels dos, Benet (1762-1847), també va actuar de cònsol d’Espanya a Esmirna (1803), i va defensar els drets del rei Ferran VII i la Junta de Sevilla davant d’un pretendent francès, cònsol d’Espanya a Istanbul que litigava a favor propi en nom de Josep I. Les seves conviccions espanyoles foren fermes, com ho va demostrar per segona vegada quan negà la fidelitat al rei estrany d’Espanya, Josep Bonaparte, el 16 de juny de 1810. En rèplica de la Cort afrancesada, fou destituït pel monarca en persona el 15 de setembre de 1811, encara que va aconseguir de salvar l’estatus a l’espera de la formal jubilació el 31 de març de 1818.

Havia casat a Maó el 1798 amb Magdalena Siquier i Amat. La família, quan partí a la procreació, afillà sis brots: Bàrbara, Josep, Francesc, Isabel, Magdalena i Juli Soler i Siquier. Tingueren la llar pairal al carrer de ses Moreres, on encara avui existeix una construcció senyorívola, la balconada central de la qual s’adorna amb un escut heràldic, per bé que pertany als llinatges D’Olives Soler per unió matrimonial d’una filla de Josep Soler i Siquier amb el pretendent Guillem Ignasi d’Olives i Martorell.

Isabel Soler i Siquier, filla de Benet, havia rebut la vida lluny de la balear menor, en unes terres remotes per a la societat insular. Tingué el bressol a Esmirna, una ciutat que mai no pogué oblidar. Quan la residència familiar va ser reinstal·lada a la Menorca de les arrels, la senyora Isabel esdevindria l’estimada àvia materna de Joan Pons i Soler, qui sempre la recordava com a  font de contes i llegendes, de sospirs orientals i ocasos d’aram sobre la mar Egea. És de l’enllaç matrimonial d’Isabel amb Jaume Pons Febrer, celebrat el 15 de juny de 1824, que vingué al món, entre d’altres fills, l’esmentat Pons i Soler, un dels nostres clàssics arqueòlegs, potser el més culte i gran del XIX.

L’atmosfera educativa del matrimoni Soler i Siquier sempre havia afavorit la fraternitat dels fills; l’estima plena entre ells; i la consciència de bons creients. En ordenar el testament el 12 de juliol de 1819, volgué incloure paraules com ara: «Que mos infants tengan sempre es degut amor y respecte a sa Mara ma cara esposa, a mon estimat germà Fr. Don Joseph Soler (al qual deuen mes beneficis dels que saben) y que tengan una estreta y sincera unió entre ells. Que despues de sa mort de mon germa y de ma esposa, mon fill major sia considerat per mos infants com a cap de ma familia; que ly tengan tota sa deguda concideracio y respecte y que ell per part sua se lo meresca; que viscan junts ab son germa major [Josep] mentras no prengan estat; que si alguna dificultat los ocurreix la tractaian y terminian amistosamnet com a bons germans y dignes fills de un Pare que tant i tant los ha estimat sempre a tots. [...]. Infants meus: siau bons i virtuosos; evitau ses males companyies, pues corrompen es bons costums y precipiten la innocència. [...]. Amen».

Benet, després de dictades aquestes admonicions testamentàries, encara va viure un bon plec d’anys. El seu traspàs, a 85 anys, es va registrar el 12 de març de 1847, quan ja havien transcorregut vint-i-vuit de les voluntats postremes.

Al seu torn, també Jaume Soler i Sans (1748-1798) va practicar la carrera diplomàtica, com els seus germans, a la regió nord-africana. Casat amb la filla d’un notable cònsol holandès destinat a Tunísia —Angela Nyssen Gazzo—, ell mateix va aconseguir la titularitat del consolat general. Aliat amb una extensa sèrie de diplomàtics i comerciants europeus al Magrib gràcies als vincles familiars, va intentar —sense èxit— un tractat de pau hispano-tunisià. Va substituir el seu germà gran, Pere, en la direcció del consolat espanyol a Trípoli al cap dels anys. Un fill del matrimoni, Arnoldo Soler i Nyssen (1779-1816), també va ascendir en la diplomàcia, en rebre el consolat de Tunísia el 1812.

Malgrat que les dones havien quedat apartades de la carrera per raons inflexibles de gènere —llavors, però, normals—, també les germanes Soler i Sans hi jagueren, d’una manera o altra, amb la diplomàcia. Fou a través de llurs unions matrimonials.

En concret, Marianna Soler i Sans (1747-1793), la primogènita de la prole, va ser mare d’un diplomàtic. Era casada (22 de gener de 1766) amb un pretendent que provenia des Mercadal, que nomia Antoni Camps i Ventayol, patró d’ofici. El matrimoni, d’entre els fills que procrearen, va oferir-los el goig un consagrat a la diplomàcia, de nom Josep Camps i Soler. El nadó havia nascut el 1775, i degué morir el 1841 per devers la colgada llunyania d’Alexandria. Havia casat el 1803 amb Bàrbara Soler Lochner, filla del seu conco Pere, i cosina en primer grau. Va escalar als càrrecs de canceller a Constantinoble (1795), cònsol a Alexandria (1802-1808) i, a la fi, també cònsol general d’Espanya i comissari a Sierra Leone (1818). La carrera l’havia encetat a la vora de Joan Soler, moment a partir del qual se li desgranaren altres missions: agent general de la nació espanyola a Turquia i les possessions otomanes i cònsol delegat d’Aleppo de Síria (1802).

El 12 de setembre de 1810 havia jurat fidelitat a Josep I. Però, alhora, va saber mantenir bones relacions amb la Regència. Afligit per una malaltia ocular, va viatjar a Espanya per curar-se (agost de 1813), amb bons resultats després de sotmetre’s a un delicat tractament mèdic. El 19 d’abril de 1817 va sol·licitar sense èxit tornar al servei, cessat el 8 de setembre. Descavalcat de la carrera el 31 de desembre d’aquest any, afrontà un procés de depuració personal, del qual no se’n sortí satisfactòriament.

Va tornar dels periples consulars el 2 de març de 1821, i de nou s’instal·là al país. Acte seguit, fou successivament escollit intendent de Zamora, Astúries i Barcelona. A Catalunya, va romandre fins l’arribada de les tropes franceses el 1823 durant la cruel marxa militar dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, mur contra el liberalisme amb el qual les traïcions de Ferran VII aconseguiren d’instaurar a Espanya la foscúria de la Dècada Ominosa.

Retirat llavors a Maó, fou declarat cessant per jubilació, amb la tercera part del sou de cònsol (9 de desembre de 1830). Deu anys més tard, encara vivia a la capital de l’Estat. Del matrimoni consanguini que havia mantingut amb Bàrbara Soler Lochner nasqueren una filla (1803) i un fill (1809). Finalment, exercí la representació de les Balears a la cambra de senadors durant un període legislatiu de cinc anys, de 1834 a 1839.

Com a contrapunt al món consular, Camps i Soler tingué un germà músic, Óscar (1837), nascut a Alexandria. Es va delerosament dedicà a la interpretació pianística i a la composició operística, gràcies a l’abric que rebé del seu oncle Frederic Dalmasse, que l’acollí en quedar orfe. També deixaria una obra escrita musical i literària de trenta-dos títols. Fou un bon deixeble de Theodor von Döhler i de Mercadante. Traslladat, però, a Filipines el 1879, el rastre es perdé per sempre més, enmig d’una prolífica dedicació a la docència i la crítica musicals. Alguns biògrafs coincideixen a fixar la mort el 1899, després d’una estada superior als vint anys en aquelles terres colonials, i d’exercir l’ensenyament de la música i de llengua francesa en el Reial Col·legi de Santa Isabel de Manila. L’estiu de 1876, volgué conèixer la terra menorquina dels avantpassats i, gairebé com un ídol, fou rebut per l’extensa parentela Soler de la ciutat de Maó.

Noticias relacionadas

Els Soler i Sans: quan la diplomàcia era ‘cosa nostra’

Al seu torn, una filla de Jaume Soler i Sans i Àngela Nyssen, Magdalena, va tenir un nét que arribaria a ministre de Negocis Estrangers al servei de la Corona de Nàpols. Nomia Giacomo di Martino i Soler. Pels volts de 1860, exerciria aquella funció en nom del regne itàlic. La premsa menorquina dirà a l’edició del 21 de juliol d’aquell any que gràcies als seus consells prudents «se le deben en parte las nuevas instituciones que rigen en aquel Reino [napolitano]. Es oriundo de esta ciudad de Mahón, por ser su madre doña Magdalena Soler. Ésta, viviente aún, fue hija de Jaime Soler y Sans, hermano mayor de los difuntos D. Pedro Soler de la casa de la plazuela del Carmen [avui del Príncep], donde hoy se halla el Casino Mahonés, y de D. Benito Soler de la calle de las Moreras».

Però no acaben aquí els nusos de la densa ordim diplomàtica. Arnoldo Soler i Nyssen, també fill de Jaume i Àngela, al seu torn descendent del clan diplomàtic, va rebre el consolat general a Tunísia com a escalafó final a la seva carrera, tan bon punt hagué transitat pels estadis de canceller i vicecònsol.

En efecte, s’havia estrenat a les ordres del pare com a canceller durant l’etapa en què aquest actuava de cònsol de Trípoli entre 1791 a 1796. Més tard, el 4 d’agost de 1796, pare i fill salparen cap a Tunísia, on s’havia confiat a Jaume la mateixa missió consular. També en aquesta nova destinació, Arnoldo fou nomenat canceller, fins ascendir a vicecònsol amb salari el 19 d’octubre de 1802. Més tard, el 20 de juliol de 1812, acabaria premiat amb el consolat general en propietat. Enllaçat dalt l’altar amb el cor enjòlit de Teresa Arnaud, el matrimoni tingué quatre fills.

Per cloure el tan excel·lit historial de la nissaga, cal registrar la fita de Jaume Uhler i Soler, nat el 1811 i mort el 1879 a 68 anys, fill de Miquel. Com que es tracta d’un punt genealògic amb una endogàmia de primer grau, caldrà que desentranyem les veladures. Veiem-ho.

Jaume Uhler i Soler va ser el fill major del matrimoni entre dos cosins de sang, açò és, dos cosins germans. Els pares de Jaume nomien Miquel Uhler i Soler i Anna Soler i Lochner, natural de les terres tripolitanes, i, al seu torn, filla de Pere Soler i Sans.

La unió de Miquel i Anna veié multiplicada la família amb la proliferació de vuit fills, que, no cal dir-ho, repetiren els mateixos llinatges del pare: foren també Uhler i Soler. Idò: el primogènit, batejat Jaume, també acomplí la vívida seducció per la carrera diplomàtica, exercida sempre, però, a la residència de la ciutat de Maó. El mirall de la diplomàcia li havia seduït a través del doble influx dels seus dos llinatges. Per Uhler, venia a continuar l’estela del pare Miquel Uhler, que havia ostentat el consolat de Dinamarca; i per la línia Soler, esclar, reproduïa la densíssima vida diplomàtica d’aquest clan maonès. Jaume Uhler i Soler, en el curs de les darreres dècades del XIX, desenvolupà les potestats de cònsol d’Alemanya i Bèlgica i de vicecònsol de Dinamarca i del Brasil. Com era indefectible, el seu traspàs meresqué elogis de copiosa llàgrima necrològica. El 4 de juny de 1879 el diari El Bien Público escriví: «Víctima de una penosa enfermedad, ha sucumbido hoy a las doce y media de la mañana nuestro apreciable amigo y paisano el señor don Jaime Uhler y Soler, Caballero de la Real Orden Danesa de Dannebrog, cónsul de Alemania y de Bélgica y agente en esta isla de la sucursal del Banco de España de las Baleares. Persona digna e ilustrada, sólo los cargos que desempeñaba indican la inteligencia y consideración personal de que gozaba el señor Uhler, cuya sentida muerte a la edad de 68 años deja en la mayor aflicción a la familia de que era solícito y bondadoso jefe». Els Uhler provenien de Suïssa. Qui va implantar en primer lloc el llinatge a l’illa de Menorca fou Jaume Uhler de Sengal Sauter, nat per devers 1745 i casat amb la illenca Caterina Maurín.

No menor interès conté encara el record d’un segon pare agustí pertanyent al llinatge Soler. Ens referim a fra Josep Soler i Sans (1762-1843), que va acompanyar al seu germà Pere a Tunísia per servir com a capellà del consolat i preceptor espiritual de la colònia espanyola. El seu ministeri espiritual en aquelles terres, les atencions religioses als catòlics, les conversions de protestants i la cura administrada a malalts i desnonats, li van valer de ser presentat per a una canongia a la Seu de Palma de Mallorca, de la qual no arribà a possessionar-se’n. En canvi, va ser nomenat cavaller capellà de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, el distingit i antiquíssim Orde dels Cavallers de Malta. Va ser autor d’una tesi de teologia i de física, cosa que l’acreditava a bastament com un erudit escolàstic.

TORNANT A PERE. Recuperant el cas del germà Pere, el tercer fill de la gran saga Soler i Sans que vèiem en una entrega passada, encara hi podem afegir noves dades.

Pere, en el darrer tram de vida, hagué d’abandonar la legació de Trípol per raons de salut. Afeixugat i malalt, va traslladar la residència a Maó. De seguida, la intenció fou bastir-se una mansió equivalent al prestigi social que l’enlairava. Volia una casa en proporció als cabals de riquesa que li havia reportat la vida comercial i diplomàtica. Fou llavors que va disposar l’erecció d’una de les més sobergues que ha conegut Maó, model de la millor arquitectura civil de la ciutat. Avui encara és plena de bellesa i de serenitat estilística. Presenta una doble façana neoclàssica en angle sobre la cantonada de la plaça del Príncep i el carrer d’Anuncivay, aquella arteria esventada i rectilínia que els anglesos havien obert a les acaballes del XVIII com a eixampla urbana, i en resposta a la demanda immobiliària de la bona burgesia enriquida amb els negocis mercants. Avui dia, aquest bell immoble actua com a seu social del Casino Mahonés des de 1870 (amb tot l’accent castellà que tant agrada als socis). És un club recreatiu privat per a saraus, aniversaris, màscares i sopars de Cap d’Any.

Més modernament, amb un historial a vegades dolcíssim i a vegades amarg, l’edifici fou confiscat pels sindicalistes de la Federació Local de Societats Obreres de Maó. El fet representava la reacció revolucionària de les faccions republicanes i socialistes de la ciutat, com a part de la follia de les primeres setmanes de la Guerra Civil de 1936. Quedà la nova seu sota la presidència del camarada Pere Sintes Tudurí. Els balls i les festes alegres, de moment, cessaren.

Pere Soler i Sans havia celebrat bodes en un any imprecís a finals del XVIII amb Elizabeth Lochner, d’origen alemany per part de pare (un individu de Numberg, que acabaria els seus dies a La Valetta de Malta), i anglesa per part de mare, Anna Elizabeth Aplegath.

La data concreta del casament de Soler i Lochner és desconeguda, per com es creu que degué celebrar-se a les latituds líbies, potser per devers 1774. Els nuvis s’havien conegut a Trípoli, durant la missió diplomàtica d’encalmar l’agitació corsària de les aigües de la Barbary Coast, com la titllaven els anglesos i els nord-americans de l’època. L’esposa li havia procurat quatre filles: Bàrbara, Anna, Marianna i Isabel. Totes elles, esclar, van casar amb joves de la bona societat local, com ho descrivien els cronistes de l’època.

Isabel va contreure matrimoni amb un fill de la família Moncada. Marianna, amb Joan Mercadal Seguí. Bárbara, al seu torn, ho va acomplir amb Josep Camps Soler, un cosí en primer grau, per com la mare nomia Marianna Soler i Sans. Finalment, també Anna sentí les puncions de l’amor d’un cosí de sang, Miquel Uhler i Soler, ja descrit en els trets principals. A partir d’aquests nòduls genealògics, feu-vos-en al cas del bosc que encara roman escampat a la ciutat de Maó, tots ells part d’una saga diplomàtica que va ser ‘cosa nostra’.