La primera espelma de na Bruna – Cartes a n’Eloi (92)

Ara ja fa un any que compartim espai, vida i sentiments. És increïble com passa el temps. Encara avui recordo els primers vespres de na Bruna, quan era una criatureta petita i indefensa, pendent sempre de ta mare per alimentar-se. Ara ja s'ha convertit en una exploradora a quatre potes, que grapeja per tots els racons de la casa, balla quan li cantam aquella cançó dels tweenies i reparteix abraçades i besades amb un amor infinit.

Em resulta difícil recordar que tu també vas ser així. Quan et veig ara, que estàs a punt de bufar la teva tercera espelma i ja ets una personeta de cap a peus, em sembla impossible que algun dia necessitessis la nostra mà per aixecar-te, o que tu també comencessis a descobrir el món que t'envolta anant de grapes. Ara semblaré un vell, però cada vegada entenc més a la gent que, quan tens un fill, et diuen que aprofitis, que creixen molt ràpid. Certament és així, i per açò jo intent aprofitar al màxim cada minut que pas amb voltros.

Dijous passat vas fer de germà gros i vas ajudar na Bruna a bufar la seva primera espelma, aquella que vam posar sobre un pastís a ratlles. Com a germà gros te tocarà ajudar a la teva germana a créixer. Estic segur que seràs un gran mestre, el millor que podria tenir. Te l'estimes molt, i a vegades ho demostres amb massa entusiasme i tot. Com a pare, et puc assegurar que quan jugau junts, m'agradaria aturar el món, i que la vida no fos més que contemplar com aquestes dues cosetes que ta mare i jo hem duit el món interactuen, es relacionen i van forjant una relació que serà indestructible. Llavors, i sense que serveixi de precedent, sent orgull de pare.

Res, que m'he tornat a posar sensiblot, avui! Deu ser aquesta calor, que em té acabat, o que s'atraquen les vacances i tindré molt més temps per estar amb voltros. Prepara't, que tenim moltes coses per fer!