Josep Altimira: deconstruir la pintura

Carles Jiménez02/08/15 12:11

Inaugurar una mostra pictòrica és sempre un motiu de satisfacció per a l'autor i una manifestació del dinamisme cultural de la comunitat, en aquest cas la menorquina. Ahir al vespre, però, en Josep Altimira va anar més lluny i va deixat clar el seu posicionament amb una manera d'entendre l'art, la vida i el pensament. Avui que les ideologies i les filosofies són menystingudes i expulsades fins i tot del sistema educatiu –tot i ser el pal de paller en la recerca de respostes a les qüestions fonamentals de l'ésser humà–, apareix en Josep Altimira i posa damunt la taula el pensament deconstructiu de Jacques Derrida sacsejant i qüestionant les nostres estructures de pensament.

Ahir a la nit Jacques Derrida presidia l'altar de l'església de Sant Josep, convertida en centre cultural, mentre en Josep exercia de mestre de cerimònies. L'església, fundada el 1390 i seu del gremi de fusters, picapedrers i traginers durant molts anys, acollia un arquitecte-pintor que proclama una nova forma de fer arquitectura i art, fonamentats en la fragmentació, el caos controlat i la impredictibilitat. Coincidència o no, l'església produeix una estranya sensació, ja que les voltes tenen una alçada extremadament alta per a un espai tan petit i, en mirar el sostre, es percep un fals escaire.

El deconstructor Derrida va poder gaudir també de les seves cançons preferides, interpretades per Maria Camps i Ulyana Popovich de forma excelsa. Parlez moi d'amour, Je suis seule ce soir o J'attendrai sonaven ja als anys seixanta, quan Derrida desenvolupa el gruix de seu pensament. El capitalisme postindustrial, la Guerra Freda, l'estat del benestar, l'hegemonia del mitjans de comunicació i el consum com a raó de ser ens aboquen a la postmodernitat actual, que nega la tradició i promou el nihilisme.

Però Derrida, com molts d'altres, defensava que la tradició i la memòria són necessàries per a avançar, encara que sigui deconstruint-les. En una societat com la nostra, etnocèntrica, dualista i on tot és llenguatge, l'autor proposa qüestionar les jerarquies i canviar l'ordre de les paraules i les formes per crear de nou i pensar en la nostra història i en la nostra evolució des d'un altre punt de vista que no sigui el nostre.

Josep Altimira, també deconstructor, ens proposa un art que neix del constructivisme rus –moviment nascut a principis del segle xx–, que propugnava la intervenció de l'artista en l'obra com ho fa un matemàtic o un enginyer, buscant no tant la bellesa sinó l'abstracció per quedar-se només amb la matèria i la seva essència.

En aquesta exposició, l'artista deconstrueix estructures i formes geomètriques i crea una munió de línies que s'articulen en l'espai i donen lloc a camps de forces que es neutralitzen fins a assolir l'equilibri. La blancor primigènia de la tela i l'ús d'un cromatisme contingut accentuen el sentiment poètic de l'obra. En les seves pintures, sobre tela o sobre paper, els plans seccionats, les fugues impossibles, les repeticions i les dinàmiques internes dels seus quadres il·lustren el seu manifest deconstructiu, en el qual desenvolupa el seu pensament i en el qual la seva estimada Menorca també hi és present.