TW
0

Mentre tenia lloc la inauguració de l'exposició de Bob Dylan a la Halcyon Gallery de New Bond Street, a la qual ja vàrem fer referència en l'últim article, a l'altre costat d'aquest luxós carrer del barri de Mayfair de Londres, Sotheby's exhibia la col·lecció que va pertànyer al també cantant David Bowie. Curiosa coincidència... O no tant, en aquest món nostre tan aficionat a la mitomania i a l'espectacle. Després de recórrer diferents seus, la casa de subhastes presentava la col·lecció de mobles, escultures i pintures a Londres, pocs dies abans de celebrar-se la subhasta. Prop de cinquanta-cinc mil persones l'havien visitat en les diferents seus, i durant les dues sessions que va durar la venda al voltant de mil col·leccionistes van intervenir via telefònica. Segons un comunicat de la mateixa casa de subhastes, les vendes van superar els 32 milions de lliures i 59 artistes van veure com es superava el seu propi rècord. La col·lecció, eclèctica, centrada en l'art de postguerra i contemporani i amb referències constants a la figura humana, posava de manifest una forta personalitat i un compromís clar amb la creació plàstica. Això ja es feia palès en l'accés a les sales, on hi havia unes paraules del mateix David Bowie: «L'art ha estat, certament, l'única cosa que sempre he volgut posseir. Sempre ha estat per a mi una font constant d'aliment. L'utilitzo. Pot canviar la manera com em sento pel matí. La mateixa obra em pot canviar de diverses maneres depenent del que estic vivint llavors.»

Sense sortir de Mayfair –el barri on es concentra gran part del mercat de l'art britànic fins a convertir-lo en el segon mercat mundial després dels Estats Units i per davant de la Xina–, tres magnífiques exposicions van captar la nostra atenció. D'una banda, la galeria Pace London presentava l'obra recent de Brian Clarke: més de 200 dibuixos d'orquídies omplien de cap a peus les parets de la galeria. Orquídies plenes de colors, les obres en reproduïen una rara espècie que s'obre de nit, originària de Papua Nova Guinea. L'artista va treballar en aquest projecte durant mesos, en el seu estudi de West London, entre les set de la tarda i mitjanit, quan la foscor obre els pètals d'aquesta flor per a facilitar la pol·linització. La bellesa i delicadesa de la natura expressada en centenars de dibuixos pintats al pastel damunt d'un paper negre com la nit. També els vitralls de Brian Clarke són una bella al·legoria de la natura, vitralls que l'artista ha instal·lat a nombroses parts del món com Kazakhstan, Nova York, Brasil, Suècia, Aràbia Saudita, etc.

També són pastels damunt paper, però aquests de gran format, els que conformen l'extraordinària sèrie Dancing Ostriches que Paula Rego (Lisboa, 1935) presenta a la galeria Malborough. Inspirada en la pel·lícula Fantasia de Walt Disney (1960), aquella meravella en la que la música de Txaikovski, Bach i altres compositors dóna vida a mons inversemblants, l'artista reelabora els estruços ballarins amb tutú i sabatilles de punta i els substitueix per dones fortes i de carns generoses, trencant així els estereotips sobre el cos femení i la idealització del món de Disney. Les obres produeixen un efecte contradictori i desconcertant entre el realisme de les figures, la seva innocència, la bellesa continguda, el sinistre de l'escena i el grotesc de les postures i del conjunt. Per aconseguir aquest efecte, Rego utilitza el pastel en una manera molt diferent a les ballarines d'Edgar Degas. Si bé en aquest el pastel és aplicat de forma lleugera, evocant velocitat, i atmosfèric, l'artista lisboeta l'aplica en espesses capes i amb rotunditat. Per als tons de la carn utilitza el verd de base, com feien els grans mestres, i després superposa ocres, rosats i marrons. D'aquesta manera la carn, el muscle i el greix adquireix una solidesa i un pes característic.

Hauser&Wirth es troba a poques passes de la galeria Malborough. En una de les dues seus que la galeria té a Mayfair, vam trobar una magnífica instal·lació de Lygia Pape (Rio de Janeiro, 1927-2004). Coneguda per la seva crítica a les jerarquies polítiques i socials creades pels governs, la seva obra ha estat exposada arreu (l'any 2011 en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid). Està considerada una de les màximes representants de l'anomenat art concret, un corrent dins l'abstracció centrat en la construcció geomètrica. En la instal·lació, en una sala a les fosques, uns raigs de llum transportats per feixos de fils de niló, entrecreuats uns, caient en vertical d'altres, crean un interessant joc d'espais negatius i positius en una atmosfera carregada de misteri.

En la primera remesa d'aquesta sèrie els anunciava una referència a l'exposició de la Royal Academy of Arts i a la Kenwood House. En breu en parlarem.

Brian Clarke. Night Orchids

Paula Rego. Dancing Ostriches

Lygia Pape. Ttéias