Des de fa deu anys a la platja de Mongofra es troba l'escultura «La aguja de la giganta», el millor exemple a Menorca de land art o art natura. La seva autora és Nuria Román i està formada per un tronc de llenya trobat a la mar que se sustenta en una estructura de ferro ancorada a l'arena sense cap fonament. Forma part d'un projecte més ampli anomenat «Coser la tierra. Latitud 40º», un projecte que promou restaurar les fractures que els homes han generat a la terra unint simbòlicament distints punts que es troben a la latitud 40º, el paral·lel que travessa terres de Turquia, Itàlia, Grècia, la Xina, el Japó, Corea o els Estats Units. Incomprensiblement, la Conselleria de Medi Ambient i Territori del Govern balear, a instàncies del director del Parc Natural de s'Albufera des Grau, vol esbocar-la amb l'argument que és una amenaça per al medi natural, justament allò que l'escultura defensa.

Aquest projecte és un dels tants que es duen a terme al planeta per lluitar contra la crisi climàtica i en defensa de la natura, des de Nova Zelanda fins al Canadà. De fet, la relació entre art i natura és de les més fructíferes entre les manifestacions culturals contemporànies i dona molt bons resultats com a eina de sensibilització. Té els seus orígens en el land art i en l'arte povera (art pobre) italià i són nombrosos els centres d'art que s'han especialitzat en aquest camp. Sense anar més enfora, la Biennal de l'art de Venècia d'enguany té un dels seus eixos en la recerca artística al voltant de les relacions entre l'ésser humà i el medi natural. A Menorca està prevista ben aviat la celebració d'unes jornades organitzades per administracions públiques i entitats privades de renom per tractar aquest tema i hi estan convidats representants de prestigiosos centres d'art d'Europa i estudiosos de renom internacional. La inoportunitat d'aquesta decisió no podria ser major.

Els arguments per justificar la retirada de l'escultura són, a més a més, febles. «(...) aquestes zones, contenen uns elements biològics d'importància excepcional i són especialment sensibles a les diferents activitats humanes com per exemple instal·lació d'escultures, que a part del seu valor artístic, suposa un impacte damunt el medi natural no degradat i en absolut antropitzat.» Un informe extern ja va concloure en el seu moment que l'escultura no produeix cap impacte negatiu en l'entorn i a la mateixa platja hi ha una caseta esfondrada, per no parlar del fondeig continu de vaixells durant l'estiu.

«La instal·lació d'aquestes obres va en el camí d'aquests canvis indesitjables, suposa que els visitants de la platja s'endinsen cap al sistema dunar per veure l'escultura i això suposa degradació del sistema». Qui visita una obra que reivindica l'harmonia amb la natura ja és per se una persona conscienciada i respectuosa, precisament el tipus de visitant que volem, i els sistemes dunars es protegeixen per tota l'illa amb cordes que dissuadeixen d'una incursió en els espais protegits.

«A més és un precedent, ja que si s'autoritza aquesta instal·lació es pot crear un greuge comparatiu si es volen instal·lar altres creacions artístiques (...)». Tota escultura pública ha d'estar justificada i aquesta té el vistiplau de l'Administració pública insular i d'organitzacions ecologistes.

«(...) en cap cas es pot convertir en un museu d'escultures, munts de pedres i altres formes d'expressivitat artística del gènere humà». Què tenen a veure els munts de pedres, una pràctica importada i no artística que erosiona el medi, amb una obra d'art que fomenta valors de respecte i fraternitat? De ver pensau que un museu d'escultures és una agressió al medi natural? No puc pensar altra cosa que aquest pensament neix del desconeixement dels principis que inspiren l'acció artística contemporània i del consens del qual gaudeix aquest corrent en l'àmbit internacional.