Confluències. L'atemporalitat de l'art.

Al Palau Reial Major de Barcelona, antiga residència dels monarques de la corona catalanoaragonesa, activa entre els segles X i XV, es troba la seu del Museu Frederic Marès, una de les millors col·leccions d'escultura creades al segle XX, des de bronzes del segle V aC fins a talles policromades del Renaixement. Hi trobam, fins i tot, representacions de Tanit iguals que el peveter excavat a Torralba d'en Salort.

A l'exposició "Confluències", comissariada per Ricard Mas, escultures de la col·lecció Bassat, amb artistes com Joan Miró, Eduardo Chillida, Henry Moore o Julio González, dialoguen amb talles romàniques, marbres de l'època romana o busts del Renaixement en un interessant joc d'equivalències o contrastos formals i conceptuals. Dos contextos històrics, socials, culturals i religiosos que posen en evidència com en la nostra societat contemporània hi ha una constant retroalimentació amb el passat, un passat del qual no ens podem desprendre i que posa en qüestió els referents i el valor de l'art.

Una escultura de Moisès Villèlia feta amb canya de bambú policromada i suspesa a l'aire dialoga amb una gran talla d'un Crist provinent d'Astúries (finals del segle XII), ambdues lleugeres, tendint a l'enlairament, aspirant a la transcendència.

La reina Mariana II, de Manolo Valdés, és de bronze negre, negre com el mantell de santa Clara d'un políptic provinent dels Països Baixos datat al segle XV. La santa que renuncià a la seva condició de noble per fundar un orde mendicant vestint humilment davant Marianna d'Àustria, reina sotmesa a les estrictes ordres de la cort.

Sorprèn la similitud entre la Dama de les vespes, de Gerard Mas, i els dos busts de santes del segle XV, una similitud estilística que té lloc cinc-cents anys després.

Especialment suggeridor és el diàleg entre Ovals blancs d'Aurèlia Muñoz i la talla de sant Joan Evangelista de Juan de Montejo (cap al 1600). L'escultora empra el teixit de macramé per modelar l'espai amb unes cintes que s'entortolliguen, plecs que en la talla de Juan de Montejo són de fusta i evoquen la revelació divina.

Constellation silencieuse, de Joan Miró, s'acompanya d'una Immaculada Concepció d'Antoine Dupar (1718-1728). Aquí no trobam tan sols una confluència formal, també iconografies compartides. La presència de la lluna, els estels i les al·lusions a la fertilitat d'aquesta famosa sèrie de Miró formen part també de la iconografia de la Immaculada Concepció, que anys abans havia canonitzat Murillo i que són expressió d'un paradigma universal.

Així doncs, una vegada més, constatam que els significats d'una obra d'art són múltiples i que la seva interpretació respon a contextos culturals, psicològics i històrics distints. És la nostra mirada la que valida una creació artística i hi dona sentit. Mentre això sigui així les obres d'art perduraran, i aquesta exposició n'és una mostra.