Menorca i les arts decoratives

Les arts decoratives abasten una gran varietat de procediments i tècniques, entre les quals trobam el mobiliari, la ceràmica, el vidre, els tapissos, l’orfebreria, l’esmalt, etc. També s’han anomenat arts menors per distingir-les de les arts majors, les belles arts, perquè se’ls donava un rang inferior. Cert és, però, que en certes cultures i períodes històrics aquesta diferenciació no s’entenia així. És el cas de la Grècia clàssica, on la ceràmica era considerada una art major, o a la Xina, on el treball de la laca no es diferenciava de la pintura. Recordem també que el moviment anglès de final del XIX Arts&Crafts i el Modernisme van reivindicar la unitat de les arts i que l’atenció que el Museum of Modern Art de Nova York presta a les arts decoratives és cada cop més gran.

Qualificar un artista de «creador», el que crea, i un artesà de «faedor», el que fa, pot portar a un cert equívoc, perquè hi ha hagut artesans que han introduït avenços estilístics i artistes que han practicat les arts decoratives. Les ceràmiques de Pablo Picasso en són un exemple, però n’hi ha molts més, com els cartons per a tapissos que van fer Rafael Sanzio i Francisco de Goya, els esbossos per a tapisseria del flamenc Quinten Massys o els dissenys d’orfebreria del pintor Hans Holbein i l’escultor Benvenuto Cellini.

Les arts decoratives a Menorca gaudiren de gran prestigi al llarg dels segles XVIII, XIX i principi del XX, especialment pel que fa als camafeus, les floreres de xels i les bosses de plata.

Els camafeus consisteixen a gravar en relleu pedres dures com l’àgata, la coral·lina, el marfil, les closques de mol·luscs o el nacre, molt habitual entre els segles XV i XVII. Però el període d’or dels camafeus va ser el segle XIX gràcies a l’impuls de la reina Victòria i de l’emperador Napoleó Bonaparte, quan els camafeus engalzats a un fermall es convertiren en un signe d’estatus social i econòmic entre les dones. A Menorca també arribà aquest corrent i ja l’avi d’Hernández Sanz, Francesc Hernández Carreras (1794-1868), destacà en el gravat de camafeus, a banda de ser un plater de renom, autor de la majoria de les piques d’aigua beneïda de plata i de la maça de plata del segon macer de l’Ajuntament de Maó, el 1851. El seu fill, Joan Hernández Pons (1830-1894), és l’autor dels camafeus que s’exposen a Ca n’Oliver. Es tracta d’efígies de personatges famosos fetes en porcellana tova, una porcellana típicament europea resultant de barrejar argila blanca amb pols de vidre i cendra d’os. També en va fer amb coral·lina, amb la qual cosa obtingué la medalla de plata de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

L’arxiduc Lluís Salvador menciona en el seu llibre La isla de Menorca en texto e imágenes l’existència de la “industria del marisco”. Es referia a la fabricació de templets, caixes i cistelles fetes amb petxines, una producció que assolí un gran prestigi a l’illa fins al punt de ser present a l’exposició Universal de Viena de 1873. Hi destacaren artesans com Margarita Hernández, Lucas Carreras o Joan Hernández Pons, que obtingueren nombrosos premis i reconeixements. La demanda provenia principalment de mariners que feien escala al port de Maó i els adquirien com a souvenir o per regalar. L’èxit obtingut no va poder ser satisfet amb les escopinyes de les platges de Menorca i les van haver d’importar d’Eivissa. A Ca n’Oliver dues magnífiques floreres de xels en donen testimoni.

Una de les arts decoratives més arrelada a Menorca és, sens dubte, la de les bosses de plata. És un treball d’orfebreria exclusiu de Menorca (va ser l’únic centre de producció d’Espanya) que arribà a exportar-se al món sencer, des d’Alemanya (l’importador més gran) fins a Angola, el Japó, Egipte o Amèrica. L’origen és incert, alguns creuen que va ser inventat per platers menorquins inspirats en les xarxes de pescadors, una teoria molt suggeridora, però poc probable. El cert és que les bosses de plata formen part d’una llarga tradició de platers i orfebres a l’illa. Hernández Sanz afirmava que l’any 1712 hi havia dotze platers, la majoria a Maó, i l’any 1896 se’n comptabilitzaren trenta més set rellotgers. El naixement de les bosses de plata s’ha establert el 1840, quan Joan Tudurí fabricà la primera i aviat esdevingué el primer exportador de Menorca. Margarita Caules Ametller, en el seu llibre Monederos de malla en oro y plata, aporta una informació clau per entendre’n la dimensió. El 1919 la producció de bosses de plata era de 600.000. Una bossa té un pes mitjà de 40 grams i aquell any el quilo de plata estava en 200 pessetes. Una actualització del valor total feta l’any 1983 donava 2.128 milions de pessetes!