Hauser & Wirth desenvolupa, en paral·lel a les exposicions, activitats complementàries per dinamitzar el centre i aprofundir en les propostes artístiques que cada any ens duen. El 24 de setembre passat vam tenir ocasió d’assistir a un interessant maridatge entre la dansa flamenca i l’obra de Cristina Quarles (Chicago, Illinois, 1985). Les ballarines Sara Calero i Lucía Campillo presentaren una peça de dansa creada per a l’ocasió, Fracturas, i l’artista i comissari Pedro G. Romero dissertà sobre el flamenc cercant els punts de connexió amb l’obra de la pintora.
En la seva pintura els cossos entrellaçats i les formes ambigües surant en l’espai protagonitzen l’escena. Deformació i fragmentació es disposen creant tensions espacials que amenacen els límits del suport (paper o tela) on han estat encabits.
Hi ha, però, un element que ens permet lligar la seva obra amb el flamenc i amb diverses manifestacions artístiques del passat: la fractura. Una fractura que no és tan sols evident des d’una perspectiva estètica, sinó també política i social.
La peça de les ballarines Sara i Lucía, realitzada al començament davant d’una gran tela de l’artista i possiblement la part més reeixida de tot l’espectacle, expressà de forma performativa l’estètica de la pintora. Els seus cossos, entrellaçats, alliberats de tot prejudici, es deixaren endur per una simfonia de moviments i postures impossibles, allà on el cos es troba en el límit entre realitat i ficció.
Aquesta presència del moviment fragmentat en el flamenc, que, com bé explicà Pedro G. Romero, amb prou feines té un segle, també és comuna en la dansa contemporània, en què els moviments són repetitius, convulsius i amb contorsions sovint extremes (Pina Bausch, Merce Cunningham o Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi). El comissari Pedro G. Romero ens parlà de l’estreta relació entre el flamenc i les màquines, recordant com aquest ball protagonitzà la primera pel·lícula de cinema sonor amb Edison i Conchita Piquer com a ballarina o l’orfisme en la pintura de Sonia i Robert Delaunay.
Tant en l’obra de Cristina Quarles com en el flamenc aquesta asimetria, fragmentació i efecte cinètic ens remet al dadaisme (Marcel Duchamp i el seu Nu baixant l’escala de 1912), i també troba paral·lelismes amb el futurisme italià i tots aquells artistes que han explorat el moviment dels cossos. El comissari ens subratllà l’interès d’Edgar Degas pel flamenc i com pintà bailaoras en diverses ocasions per captar els moviments extrems d’aquest ball. Isadora Duncan n’és un bon exemple.
L’obra de Cristina Quarles beu, com la immensa majoria d’artistes contemporanis, de distintes fonts, des de l’expressionisme abstracte i el surrealisme fins a predecessors seus com Pablo Picasso, Joan Miró, Francis Bacon, David Hockney o Phyllida Barlow, passant per coetanis com Albert Oehlen o per imatges de la cultura popular. Pedro G. Romero n’assenyalà les similituds amb Alfonso Fraile, Carlos Alcolea i Gordillo, pintors espanyols de la dècada dels seixanta que dins del grup anomenat “Los esquizos de Madrid” tingueren un paper destacat, amb una pintura expressionista de marcat caràcter grotesc, caricaturesc i crític. De fet, el mateix Alfonso Fraile es casà amb una bailaora.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.