Richard Serra, l’escultura experiencial

D’entre les seves fonts d’inspiració cal destacar Constantin Brancusi i especialment Las meninas de Velázquez. En un viatge a Madrid, durant uns estudis a Florència els anys seixanta, visità el Museu del Prado i davant Las meninas —vegeu l’article Las Meninas, l'obra mestra— descobrí com s’aconsegueix fer de l’observador part de l’obra introduir-lo en aquesta. Decidí llavors ser escultor. L’any 2007 recordava: «Em vaig adonar que hi havia una fractura entre l’espai il·lusori interior i l’espai projectat en el qual jo em trobava, que jo era el tema del quadre i que Velázquez em mirava. Això m’intrigava, ser el tema del quadre, perquè no havia pensat que hom pogués fer una pintura en la qual l’espectador fos el motiu. Veient l’obra de Velázquez em vaig adonar que volia explorar la relació entre objecte i subjecte, volia col·locar el subjecte en la percepció del moviment de qui veu l’obra. Aquest va ser el descobriment més gran de la meva vida».

Poc després creà Verb list (1967), una obra sobre paper amb una llista de verbs (to tear, to roll, to spread...) que respon al seu interès en el procés de creació i les accions que es duen a terme. La invenció de processos, tècniques i noves estratègies són clau a l’hora de materialitzar manifestacions artístiques que des d’un pensament estàndard o acadèmic no serien possibles. L’acció que denoten els verbs implica moviment corporal i per a Serra aquest li permetia allunyar-se de la noció de metàfora o de la imatge preconcebuda, de manera que la psicologia quedava al marge i la relació es reduïa a la materialitat d’objecte i subjecte.

Noticias relacionadas

Borromini i el trompe-l’oeil

Más noticias relacionadas

El 1971 Richard Serra deixà el plom i començà a emprar planxes d’acer Corten de grans dimensions. Volia treballar l’acer de la mateixa manera que es treballava a la indústria. Havia freqüentat les acereries i foneries de la badia de San Francisco quan era petit per pagar-se els estudis. En una hi treballava el seu pare. Pes i equilibri seran a partir de llavors una constant en la seva obra. Anys més tard, després de col·laborar amb l’Spiral Jetty de Robert Simthson i de visitar els jardins zen de Tòquio s’adonà de la importància de la relació entre l’acció de caminar i la percepció del paisatge. Començà a qualificar les seves obres d’espais experiencials o espais de comportament. Introduí la curvatura en les planxes per arribar a la creació de les tan conegudes el·lipsis. El seu interès per l’art públic o site specific (una obra pensada per a un lloc específic que no té sentit en un altre lloc) s’inicià amb una obra polèmica, Tilted Arc (1983). L’obra es trobava a la Federal Plaza de Nova York i el 1989 el govern n’ordenà la retirada, cosa que derivà en un judici en el qual l’escultor proclamà «Treure’n l’escultura és destruir-la», que esdevingué el lema del site specific art i l’art públic en general. Recordau la polèmica sobre La aguja de la Giganta?

A la dècada dels noranta Richard Serra assolí la plena maduresa artística amb la sèrie Torqued Ellipses (1996), les escultures de major complexitat tècnica de la seva carrera, que requeriren la col·laboració d’enginyers aeronàutics i programes informàtics. En la seva concepció Serra prengué com a inspiració l’església San Carlo alle Quattro Fontane (1641), de Francesco Borromini —vegeu l’article Borromini i el trompe-l’oeil—, on l’arquitecte aconsegueix desenvolupar una planta el·líptica fins a la coberta. Les escultures a partir de llavors consistiran a provocar torsions en la superfície el·líptica tot variant-la a la part superior. Aquells que han visitat el Guggenheim de Bilbao ben segur que es fan càrrec de la monumentalitat d’aquestes obres i com la percepció de l’espai i de la forma canvia en caminar voltant-les o entrant-hi. The Matter of Time, allà instal·lada el 2005, és considerada la seva obra mestra.