Cartas de los Lectores

La meva escola va ser el col·legi Cervantes de València, que en l'època en la que jo vaig ser alumne seu, de finals dels anys 60 a finals dels 70, portava el nom en castellà de "Colegio Nacional Mixto Cervantes". És un col·legi que està molt a prop d'unes antigues portes de la ciutat emmurallada, les Torres de Quart, i que donava i dóna servei i vida al meu antic barri de València: Velluters - Extramurs. Conten les cròniques del moment que el 7 de maig de 1905 es va col·locar la primera pedra, encara que va ser a l'any 1907 quan el rei Alfons XIII i el cap de Govern, Antonio Maura, l'inauguraren en un acte en el que participaren 2.500 xiquets. El meu avi matern va ser un dels seus primers alumnes. La seva construcció va costar 250.000 pessetes i un bust de l'escriptor. obra de Mariano Benlliure situat just davant de l'edifici, ajuda a recordar el nom de l'escola. L'edifici principal és contemporani al Palau d'Exposicions de València de 1909, i d'altres edificis d'aquella època, Casa-Asil de La Lactància, la Tabacalera, que a València s'han rehabilitat en els últims anys.

Sembla que ja feia temps que a l'annexe que anys més tard s'havia construït a l'escola, li diagnosticaren aluminosi. Desconec la data exacta, però a finals dels 90 o principis del nou segle XXI, es va enderrocar l'edifici malalt, es va fer de nou, i es realitzà una recomposició total de l'antic cos principal. Segons consta en la memòria del projecte, "la intervenció, per mitjà de la utilització de materials nobles actuals, integra totes les etapes, respectant-les, per donar una solució global integrada al principal repte, seguir el programa educatiu, amb un continent antic, recuperat i actualitzat". El que sí es segur és que les celebracions del centenari del centre tingueren lloc amb l'edifici ja rehabilitat, perquè allà hi vaig estar jo.

Es una bogeria demanar la rehabilitació i adequació d'una escola vella? Sembla que no en tots els llocs. Hagués pogut trobar un millor exemple per a la nostra reivindicació del manteniment de Sa Graduada allà on està com escola d'Infantil i de Primària? Potser sí, però no per a mi. No és la meva intenció cercar paral·lelismes amb el cas de Sa Graduada, on probablement n'hi hauran pocs, però no és menys cert que parlem d'una escola pública, una escola antiga que dóna servei a un barri antic, i que arriba un moment que necessita la seva rehabilitació per continuar donant el servei que donava. Alguna cosa sí em sona, sí.

Sembla que si hi ha voluntat, les coses es poden fer. L'administració valenciana no ha destacat precisament en els últims anys per fer inversions en l'educació pública, més bé al contrari, però veig que això no ha estat impediment per rehabilitar una escola antiga per "seguir el programa educatiu, amb un continent antic, recuperat i actualitzat". Potser no és la millor època per demanar segons quines coses, segur que no, però crec que sempre és bona època per demanar determinades inversions públiques. Per exemple, que al menys el 5% del PIB a les Balears es destini a l'educació. Ja que estem en període preelectoral, crec que, en aquestes qüestions, sí és bon moment.

Ignacio Blasco Mascaró
Maó

Un buen
trato
Mi nombre es Josefina y esta carta es para deciros que mi padre murió el día 14 de febrero, día de los enamorados, se llamaba José, hoy sería su santo. Llevaba 49 años casado con mi madre que se llama Carmen, pronto iban a hacer las bodas de oro.

Somos seis hermanos: Fernando, Pedro, Joselín, Domingo, Mari y yo, soy la mayor.

Esta carta es para contaros que nosotros somos de Córdoba, bueno no sé si de Córdoba o de Menorca pues nos sentimos menorquines.

Mi padre tenía alzheimer pero no murió de esta enfermedad sino de un infarto cerebral. Mi padre era como un niño, siempre sonreía, muchas veces cantaba canciones antiguas y nos daba muchos besitos, jugaba con un peluche que mi hermano Domingo le regaló, era muy feliz.

Al poco tiempo de tener alzheimer entró por las mañanas en el centro de día de Alzheimer, os puedo asegurar que no dijo ni un día que no quería ir al cole como él lo llamaba.

Esta carta es para darles las gracias de parte de la familia de José Rada al personal del centro, por todo lo que le han ayudado a mi padre y todo el cariño que le han dado.

También es para agradecer de parte de mi madre, de mis hermanos y mía al personal de Medicina Interna del "Mateu Orfila", donde mi padre ha estado ingresado, no estuvo mucho, solo una semana, por todo el apoyo y el calor que nos han dado en estos momentos tan duros de pasar; pero lo importante no es para nosotros, ha sido para mi padre. Lo han tratado con tanto cariño en todo momento, no tenemos palabras para agradecerlo, pues ni siquiera sé el nombre de estas personas.

Aunque la muerte es muy triste es un poco más llevadera con estas personas, entienden el sufrimiento del enfermo y el dolor de los familiares. Por eso estoy feliz dentro de la tristeza, sé que mi padre se ha ido tranquilo rodeado de todo el amor de su familia y de los cuidados y cariños de unas personas que ni siquiera le conocían.

Por eso siempre estaremos agradecidos al personal de centro de día de alzheimer a la planta de medicina interna de "Mateu Orfila". Seguro que si mi padre pudiera les daría las gracias, porque era una bellísima persona.

Felicidades papá.

Familia de José Rada
Maó