Cartas de los Lectores

Alguns mitjans de comunicació han sentenciat de manera precipitada que aquest fet representa el final de la nostra reivindicació; açò és fals per molts de motius.

La major part dels pares de Sa Graduada i molts més ciutadans hem reclamat aquest centre des del principi, i per tant ens congratulam de l'inici de les obres.

Tanmateix, seguim reclamant la rehabilitació i reforma de l'edifici de Sa Graduada i el seu manteniment com escola d'Infantil i Primària del centre de Maó.

A mesura que passa el temps, la nostra demanda recull més adhesions, i a les inicials del Col·legi d'Arquitectes, les Associacions de Mares i Pares, el GOB, la Plataforma per la Mobilitat Alternativa, s'han anat afegint les d'algunes associacions de veïns i diferents sindicats i partits polítics. Així mateix, el tema es va portar l'any passat al Parlament Balear, el qual emeté una resolució contrària al trasllat.

Francament, crèiem que amb aquest bagatge, i tenint en compte que el trasllat al nou centre no es decidirà realment fins que la nova escola estigui finalitzada, tenim recursos suficients per mantenir la nostra reivindicació i som molt optimistes, ja que, com veiem aquests dies en les revoltes dels països àrabs, la raó i la democràcia són valors que sempre acaben triomfant.

L'anunci per part dels polítics d'una altra escola a Dalt Sant Joan per a l'any 2013, és la clàssica promesa electoral. Si s'ha necessitat quasi una dècada per iniciar les obres de la de la Via de Ronda, després de més de 30 anys d'inaugurar l'anterior, veurem quant temps caldrà per fer aquesta segona escola. Algun dia els diaris faran els seus titulars contant els anys de retard sobre aquest any promès del 2013.

Celebram que després de 6 anys de ser anunciada, la nova escola de Maó sigui prest una realitat. Seguim demanant la permanència de Sa Graduada en el seu edifici originari i la seva rehabilitació.

Per una escola de barri. Per uns equipaments propers als ciutadans. Per un centre de Maó habitat, amb serveis, comerços i vida pròpia.

Si a la nova escola. No al trasllat de Sa Graduada.

Joana M. Garau Sobrino
Alfons Méndez Vidal
Maó

Ni Gadafi ni l'imperi, no a la guerra
Ens han ficat una altra vegada en una guerra "humanitària". Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.

En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a l'Iraq, tots ells criatures made in USA, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.

Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d'altres, a l'estat sionista.

Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac "per a evitar mals majors", i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el "no a la guerra", com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.

Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la "coalició" mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la "zona d'exclusió aèria" per a Líbia. L'exèrcit d'Aràbia Saudita, per cert, veritable "exemple" d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la "coalició" hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.

Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la que va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci.

CONFEDERACIÓ GENERAL
DEL TREBALL (CGT)
de les Illes Balears