Cartas de los lectores

Des que el president del Govern va fer un gir de 180º en la seva política econòmica i social ha vingut a justificar totes les seves actuacions amb l'argument de tenir que "calmar" els "mercats" i evitar que Espanya acabi intervinguda com Grècia. Dit açò, el segon "gran argument" és que no hi ha alternativa i que Europa ens obliga. Crec que ambdós arguments estan errats de principi a final.

Des que el Govern ha posat en marxa plans d'austeritat retallades socials, congelació de pensions, privatitzacions d'aeroports i loteries, reforma laboral, retallar la negociació col.lectiva i ara l'anunci de canviar la Constitució, a més de permetre l'encadenament de contractes eventuals i allargar fins als 30 anys el contracte de formació, els mercats no s'han tranquilitzat, tot el contrari. Tampoc s'han posat tranquils amb Grècia, Irlanda i la resta de països, com ara Portugal, Bèlgica, Itàlia… que de cada cop tenen manco confiança. Perquè? Per dos fets bàsicament, el primer perquè els "mercats" o els que inverteixen en els mercats amb productes com els fons privats de pensió cerquen rendibilitat ràpida, sense escrúpols, ni regles i a guanys ràpids, a curt plaç, encara que per açò hagin de posar en perill l'estabilitat financera de països sencers. El segon punt és que aquests països, amb les mesures d'austeritat i retalls, només refreden encara més l'economia, la qual creix a un ritme cada cop inferior a l'esperat, no es crea ocupació, per tant no es crea activitat econòmica i, per tant, hi ha menys garanties de tornar el deute, és un cercle viciós del que sembla que no es pot sortir.

Amb l'argument de l'austeritat, per exemple, el Govern central no ha pagat a les autonomies, entre elles les Illes Balears, el fons de competitivitat ,valorat en 240 milions en el cas de Balears, i de tenir-los ara no ens trobaríem amb el problemes de liquidesa que té el Govern Balear i les empreses de transport, farmacèutiques, agències de viatges i altres servidors i proveïdors del Govern no patirien la situació actual. Valdria la pena que les organitzacions empresarials i especialmente la PIME reconsideressin la seva postura davant els retalls, perquè ells també sortiran perjudicats.

Però, està l'administració a Espanya molt endeutada? La resposta és no, mentre el nostre deute públic és del 60'1%, el d'Alemanya és d'un 83'2% i el d'Itàlia un 119% (1). Grècia, Irlanda i Portugal, després dels retalls i aplicar les indicacions d'Europa han vist augmentar els seus dèficits respectius i la seva valoració ha baixat. Grècia va pel segon rescat. El cas Espanyol però, es diferent, primer perquè som dels països amb menys deute públic, el qual representa un 22% del total, el 78% de deute restant que té el país és deute privat, bàsicament deute de bancs, famílies i entitats privades (2), i el que és més interessant, els bancs espanyols posseeixen el 52% del deute públic. Reben préstecs del Banc Central Europeu a interessos baixos (1%), i amb aquests diners compren bonus públics de l'Estat Espanyol que els dóna una rendibilitat del 6% (3). El negoci és redó, a més por, més deute, més préstecs, més retalls, més beneficis pels bancs. Mentre açò passa les famílies, les PIME i el conjunt de l'economia no creixem, no es recupera l'ocupació, l'atur augmenta i l'Estat té menys entrades, menys ingressos, per tant els "mercats" no creuen que Espanya pugui complir (el mateix passa amb tots els altres països europeus) els seus compromisos de pagament, torna el "pànic" interessat, més retallades, més austeritat, menys despesa social, més crisi i més sacrifici pel petit empresari i el treballador amb nòmina. Aquest camí no és el de la solució.

"No hi ha alternativa diuen", tampoc és cert, es pot observar un cas, el d'Islàndia. Què ha fet aquest país? Negar-se a pagar el deute, posar a la presó els responsables de la crisi i posar l'economia al servei de les necessitats de la gent i no al revés, el seu deute no s'ha disparat, al contrari del que passa amb Grècia o Irlanda.

Canviar la Constitució per posar un límit de deute del 0'4%, quan cap país de la UE en els darrers 20 anys ha tingut un dèficit tant baix és un fet greu que hipoteca generacions de ciutadans d'aquest país.

Tots estem d'acord en que el dèficit no es bo i que s'ha de controlar, però el que no hem de fer és escanyar l'economia. Si una empresa té un deute i l'empresari no pot renegociar-lo a més llarg termini, esperant reactivar la seva activitat econòmica sense anar tant escanyat, possiblement tengui que tancar per fallida. Al final, els acreedors no cobren, els treballadors van a l'atur i l'empresa i la riquesa que generava desapareix. Idò bé açò és el que aproven PP i PSOE amb la reforma constitucional que limita al 0'4% el dèficit, escanyar-nos a tots amb l'excusa de l'austeritat, seguint els dictats de Sarkozy i Merkel, canviant la Constitució en tres setmanes i sense debat social. Una decisió més pròpia d'aquell que en lloc de seguir el mandat del poble (democràcia) segueix els dictats dels poderosos (plutocràcia).

CCOO ens oposem, demanem a tothom que signi la petició de referèndum (http//.actuable.es/peticiones/pide-referendum-ratificar-reforma-la-constitucion.) i dilluns dia 29 a Madrid ja està prevista una reunió amb CEAR, Jueces por la Democracia, ATTAC, Movimiento por la Paz, Intermon Oxfam i altres entitats que s'estan afegint per organitzar i coordinar una resposta.

Els sindicat, junt amb altres entitats venim reclamant altres sortides, és un escàndol que multimilionaris francesos o el nord-americà Warren Buffet, fa uns dies demanessin als polítics que els augmentin els impostos.

Si que hi ha sortides diferents, canvi en la política Fiscal, creació d'una banca pública, prohibició dels paradisos fiscals, i posar l'economia al servei de les persones. Es calcula que el frau fiscal és de 88.000 milions d'euros i que l'economia submergida supera el 20% del PIB. Només amb açò tenen prou feina per millorar els ingressos i no seguir retallant. Però a Espanya cap mesura fiscal s'ha pres amb els que més tenen. PP i PSOE, fins ara, proposen les mateixes mesures, amb aquest pacte de reforma constitucional ens diuen que dóna igual un que l'altre, perquè no hi ha alternativa. La pregunta és òbvia. Si els governs no poden fer res, i la política no es pot imposar sobre els mercats, que representen interessos privats i ningú ha elegit, perquè no se'n van a ca seva i deixen governar els que plantegen una sortida diferent a la crisi?

1 "Lo de Portugal no es un rescate", Alberto Garzón Espinosa, 19 juny 2011
2 "La deuda pública que ha estado ocurriendo en nuestra finanzas", Vicenç Navarro, 3 juny 2011
3 "Los ricos y la deuda pública", Vincenç Navarro, 4 juny 2011.

Ramon Carreras Torrent
Secretari General CCOO. Menorca

Obsesión

En la prensa de hoy volvemos a disfrutar de una nueva muestra de las obsesiones del PSM. En efecto, el diputado menorquín en el Parlamento Balear, Don Manuel Martí, se rasga las vestiduras por la supresión de las subvenciones a unas pocas revistas privadas y locales muy minoritarias que se editan en su querido catalán estándar.

En un tiempo en que no hay dinero para pagar a las farmacias, en un tiempo en que no hay dinero para sufragar los traslados de los enfermos menorquines a los hospitales, cuando no hay dinero para pagar a las empresas dependientes del Govern, cuando peligran y se ponen en entredicho los servicios sociales básicos y cuando la acción de Gobierno del propio PSM nos ha arruinado a todos, es grotesco que salgan esos ultraconservadores para reclamar financiación para lo que no es sino una afición particular. Nadie tiene nada en contra de ninguna lengua pero deben ya de desacostumbrarse a disponer de los fondos públicos a su antojo y para su propio beneficio político y debieran ya de entender que ahora es imprescindible priorizar los pocos fondos disponibles.

En esta situación económica deberán ser ellos mismos quienes se autofinancien sus propias obsesiones lingüísticas. Es fácil montar una ficción con el dinero de todos, más difícil es mantenerla con el propio.

Quienes deseen publicaciones en el catalán estándar (o en japonés o swuahili) deberán de pagárselas ellos mismos. ¿No vale ya de tanta tontería? Por cierto, la lengua de los menorquines no es el catalán estándar, sino que lo es la modalidad dialectal propia de esta isla, nuestro "menorquín", junto al castellano, lengua constitucional española. Bones Festes de Mahó a tothom.

Juan José Gomila Félix
Sant Climent

Las subvenciones a la prensa

En "Es Diari" de hoy 26 de agosto me llama la atención que el PSM menorquín se exprese en castellano para denunciar que el Govern actual ha retirado las subvenciones que estaban destinadas a prensa escrita en catalán.

Creo que la opinión pública en general estaría más interesada en conocer como el govern anterior, en cuyo equipo formaba el PSM, dejara un déficit económico que imposibilita continuar la normal gestión financiera de la principal entidad pública de Balears.

Cada día conocemos nuevas empresas privadas, faltas de liquidez por causa de que el Govern les retrasa pagos que se demoran en el tiempo, por lo que considero aceptables las medidas de ahorro de subvenciones a la prensa escrita en catalán y en castellano.

Antonio Pons Villalonga
Maó

Els experiments es fan amb gasosa i amb glopets petits

A vegades s'han de fer canvis, però poc a poc, meditats i consensuats. Si els canvis provoquen malestar general, s'entén que són erronis i és de savis rectificar.

Tot està passant massa ràpid i sembla ser que sense que un gran nombre de maonesos estiguin d'acord. No entraré dins de qui té la culpa i qui no, aquesta carta té una altra finalitat i és xerrar de les festes de Maó, del que la gent espera, dels sentiments, de les tradicions, del que significa per a la gent del poble.

Les festes són tradicions que any rere any es repeteixen, que quan tu passeges per un poble on han de ser les seves festes ho notes en l'ambient, la gent està contenta, tothom comença a preparar tot per celebrar aquests dies amb els seus amics i familiars. Comencem a fer coques, pastissets…., tot preparat per el gran dia, quan surts pels carrers amb els fiets s'apodera d'ells una felicitat especial al veure tots els carrers enramats, i quan tanques els ulls sents aquell soroll característic de cada any que fan els "paperins" amb moviment per el vent, això vol dir que ja són aquí les nostres festes. T'organitzes amb la feina agafant vacances per que saps que faràs cada dia, dia 6, dia 7 …

Però aquest any tot es diferent, la majoria de la gent no està contenta, els carrers no s'enramen, el pregó no es dia 6, s'ha canviat el dia de sa beguda, de s'aigua-ros, no hi ha traca d'inici de festes….. tot està canviant i personalment em fa molta pena.
Les festes són de tots i per a tots, tothom hauria de tenir cabuda, les festes no haurien de tenir "color polític".

Mirant el programa de festes d'aquest any, no es veu cap novetat, al contrari, s'han llevat coses, tan sols s'han canviat les coses d'ordre, amb quin sentit? Els canvis sempre han de ser per a millor, aportant coses noves o millorant el que ja tenim.

Crec que hauríem de reflexionar, els canvis moltes vegades són bons, però no així, a qui li correspongui, un consell: reflexió i humilitat, rectificar és de savis.

Diana Carrasco Nardi
Es Migjorn

Unes festes entranyables a Alcalfar

L'Associació de Veïns d'Alcalfar, vol agrair a totes les persones que han ajudat a fer aquestes festes, que han dedicat molt del seu temps lliure perquè tots puguem gaudir d'unes festes tant entranyables, amb l'única compensació que és veure gaudir tanta gent, i que els fillets i filletes i adults no oblidin mai aquests estius a la nostra Cala d'Alcalfar.

Agrair també el treball dels fillets/filletes, que cada dia que tornen més grans assumeixen més responsabilitats i fan possible poder gaudir dels focs.

També agrair la col.laboració de l'Ajuntament de Sant Lluís, Viatges Magon, Bar la Bolla, Nàutica Reynés, Rob Ness Total Property Management Safarisub, Eusebio Carreras, Caixa Colonya, Sa Nostra, CEPSA-ELEM S.L, Comercial Jaype, Quevedo Pons S.L.

Moltes gràcies a tots i fins l'any que ve.

Associació de Veïns d'Alcalfar

80 euros

Això és exactament el que m'ha costat haver rebentat una roda del meu cotxe amb un cantell del carril bici a la una de la matinada venint d'un sopar, més o manco mudat. ¡Te'n fots per tot! T'enrecordes d'una manera no molt simpàtica dels que el varen fer.

Ha estat culpa meva, m'havia d'haver decantat més, encara que hi havia un camió del fems que m'ho impedia.

Al dur la roda a arranjar me diuen, "el carril bici, és ver?" Me va donar l'impressió que des que hi ha aquest carril bici, els qui arreglen rodes i els qui en venen, han millorat els seus resultats de vendes.

No m'estranyaria gens que nombrassin a l'Ajuntament que el va fer i sobretot a l'enginyer que el va dissenyar presidents d'honor de la cooperativa de "parxes" i rodes de Ciutadella.

Rafel Torrent Llopis
Ciutadella