Avui a mort a Barcelona el Sr. Manel Vendrell Puñet, antic sergent en cap de la Policia Local de Ciutadella. Nascut a Barcelona el 10 de juny de 1943, actualment estava jubilat. Passava la seva vida entre les seves dues ciutats més estimades, Barcelona i Ciutadella on mantenia casa. Havia enviudat anys enrere de la seva estimada esposa, na Mª Encarnació Moreno amb la que tingué dues filles, na Maria i na Roser que li donaren els seus estimats néts.
El senyor Vendrell, com aquí se'l coneixia amb molta estimació i respecte, havia ingressat a la Guàrdia Urbana de Barcelona, el dia 15 de setembre de 1965. I, ja com a sergent en aquella ciutat, va ser fitxat pel batle Joan Sintes amb la intenció d'assumir la direcció del cos de la Policia Municipal de Ciutadella. Va prendre possessió del càrrec de sergent en cap el dia 15 de desembre de 1979, en substitució de l'anterior cap, el també recordat Pau Cavaller, el qual s'havia de jubilar.
L'any de la seva incorporació, la Policia de Ciutadella només contava amb quinze efectius: en Joan Socías (caporal), Joan Gorrias, Mingo Jover, Rafel Mesquida, Toni Monjo, Tóbal Bonet, Víctor Chacopino, Mateu Hernández (caporal), Joan Llabrés, Joan Pons, Toni Allès, Miquel Roman, Paco Martínez, Llorenç Camps i Tòfol Riudavets, molts d'ells avui desapareguts.
En Manel, esper que em perdonarà que el tutegi, va mantenir-se al capdavant del nostre cos fins a principis de l'any 1989, quan va decidir tornar a reingressar a la Guàrdia Urbana, on es jubilà el 31 de desembre de l'any 2003. Ja fa uns anys van arribar a les meves mans les seves memòries. Es tracta d'un escrit inèdit on recull les seves experiències professionals al llarg dels més de trenta-vuit anys de servei públic. El document és molt interessant per l'alt nivell descriptiu de l'evolució urbana de la Ciutat Comtal i per la labor policial realitzada en fites tant importants com els JJOO de Barcelona 92.
A les seves memòries descriu amb tot detall com va trobar la Ciutadella de finals dels 80. En Manel i la seva esposa ja havien visitat Menorca en un dels seus primers viatges com a recents casats, cap allà a l'any 1971. Descriu com va arribar a l'Aeroport de Maó «...a bord d'un avió bimotor d'hèlices, antic i amb més moviments que les ones de la mar» (pareix fos ahir). Posteriorment i en autobús de línea regular recorrerem els 45 quilòmetres que ens separen de Ciutadella per arribar a la Platja Gran, ubicació de l'hostal del mateix nom». Continua descrivint les sensacions d'aquelles, com ell diu, les seves millors vacances de la seva vida «...la meravella d'illa en aquell temps, de pau, tranquil·litat i sense massives expedicions turístiques com avui en dia, el que la convertien en un dels escassísims paratges semi- verges on té relaxes de l'incipient estrès que ens embarga l'ànim...».
Des d'aquella primera experiència cada any va gaudir les seves vacances a Menorca. Encara fins a dia d'avui era molt freqüent veure'l passejar pel Camí de sa Farola o pel nucli antic de Ciutadella. També passava el temps ajudant com a assistent a la parròquia de Sant Francesc, donat que era la seva manera d'expressar les seves profundes conviccions cristianes.
Tampoc mai va deixar de banda el compromís amb la seva feina. Ell era un servidor públic convençut i de vocació. Sempre es va mantenir lligat al nostre cos. En ocasió de la commemoració dels 150è aniversari de la creació del cos de Policia a Ciutadella, ara fa tres anys, el nostre vell sergent va tenir el detall d'enviar-nos des de Barcelona alguns objectes personals, que guardó empenyora, i els retalls de premsa que ell havia recopilat al llarg dels quasi 10 anys de servei a Ciutadella. Una bona font d'informació. Hi ha que dir que era un home meticulós, detallista i organitzat que coneixia a molta gent i tenia molts bons contactes.
També, segons conten, fa poquets anys s'havia ofert per ajudar i assessorar en matèria en el que calgués a un dels nostres darrers batles. Així era el seu esperit desinteressat d'ajudar als altres, malauradament sembla però que no li feren massa cas.
Ni una sola vegada va faltar a la celebració del dia del patró de les policies de Menorca durant els darrers vint-i-cinc anys. Aquesta celebració precisament l'havia promocionada ell quan va arribar a Menorca i paradoxalment, coses del destí, amb ell s'ha acabat. Les institucions públiques que recolzaven aquesta festa ja fa dos o tres anys que l'han deixada de banda. No obstant, en Manel i uns pocs companys de Ciutadella encara el setembre de l'any passat la varem celebrar amb un bon dinar de germanor.
Bé, per acabar vull expressar en nom dels meus companys de feina el nostre agraïment a la gran labor d'innovació i professionalització que el Sr. Vendrell (el moment requereix tornar a la formalitat) va inculcar al nostre ofici. I sobretot, per la seva senzillesa, bon humor i sentit del deure. El nostre més sentit condol a la seva família i amics.
Citaré el final de les seves memòries quan recorda el seu darrer dia de feina:
«Una volta a casa, sòl en el meu gabinet em vaig despendre per darrera vegada d'aquella segona pell que alguns denominen uniforme que orgullosament vaig portar tant de temps, quasi 39 anys consecutius de la meva vida. Em vaig abraçar al meu jersei blau i en soledat vaig plorà, sí vaig plorar fins des- ofegar l'ànim».
Sr. Vendrell, queda lliure de servei, se'n vagi tranquil i descansi en pau que ha fet bona guàrdia.
