La Llei de Normalització lingüística de l'any 1986 és el fruit d'un gran consens entre totes les forces polítiques d'aquell moment, i fruit també d'un moment històric molt concret: acabàvem de sortir d'una dictadura i encara hi havia una preeminència absoluta de la llengua castellana en tots els àmbits.
Han passat 30 anys des que es va aprovar aquesta llei i com tota norma, que és el resultat d'unes circumstàncies i uns moments determinats, necessita ser actualitzada. Necessita ser adaptada al moment present, respondre a noves necessitats i a noves sensibilitats. I d'aquell consens de l'any 1986 se n'haurien de derivar nous consensos per tal de modernitzar una norma que, en alguns aspectes està desfasada i no s'adapta a les darreres sentències del Tribunal Constitucional.
És per això que durant la tramitació de la Proposició de Llei del grup PI, que tenia com a objectiu tornar al mateix redactat de la llei de 1986, el Partit Popular va presentar una sèrie d'esmenes que, precisament, intentaven posar al dia aquesta llei, amb l'ànim de poder arribar a un consens entre tots els representants polítics. Curiosament, aquest Govern que s'autoqualifica de Govern del diàleg i del consens, no va voler saber-ne res i van ser rebutjades totes.
Aquestes esmenes, demanaven coses tan senzilles com: «Garantir l'exercici efectiu del dret d'opció lingüística de cada ciutadà, sense que en cap cas pugui entendre's l'existència de la primacia d'una llengua oficial sobre una altre». Van votar en contra de que els ciutadans puguin utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials, en igualtat de condicions i sense cap primacia d'una sobre l'altra.
També van votar en contra de «fer efectiu el dret de les persones a no sofrir discriminació per raons lingüístiques», o el que és el mateix, van estar a favor de que es pugui discriminar a les persones en funció de quina sigui la seva llengua.
Es van oposar també a «promoure l'estudi, la protecció i l'ús de les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera», fins i tot, una diputada de Més per Mallorca va qualificar de «joc perillós» defensar les nostres modalitats, obviant que és un dels mandats del nostre Estatut d'Autonomia.
Tampoc van estar d'acord en donar autonomia als ajuntaments per acordar oficialitzar, apart del topònim en català, el topònim en castellà, sempre que hi hagi motius històrics o d'arrelament social; obligant així a que només el nom en català pugui ser l'oficial.
Ni tampoc hi van venir bé en que a les bases de convocatòria per a la provisió de places en l'Administració de la Comunitat Autònoma i en les Corporacions locals incloguessin una referència expressa al coneixement de la llengua catalana, «en proporció a la funció o lloc de treball a exercir, i respectant els principis d'igualtat, mèrit i capacitat».
Els partits de l'esquerra, avui tots ells nacionalistes, han imposat la discriminació dels ciutadans, en funció de si saben una llengua o altra. Imposen el catalanisme més intransigent i marginen de tots els àmbits de l'administració l'ús i promoció de les nostres modalitats lingüístiques. Unes modalitats lingüístiques que, increïblement, ells veuen com una amenaça al monolitisme igualitari del català estàndard i no ho veuen, en canvi, com lo que realment és, una riquesa per l'idioma. Tornam, una vegada més, a la imposició catalanista i a l'eliminació dels drets lingüístics dels ciutadans.
