Sí , sí... sense cap mena de dubte. I no ho dic perquè els francesos estiguin adquirint tantes propietats, llocs, cases de poble que transformen en el que ara els illencs comencem a identificar com un argot gairebé local de caire internacional: els «boutique hotel».
Ara una bonica casa de tota la vida és comprada a preu d’or i decorada d’un exquisit estil d’allò més «chic» de tal manera que ja no saps, un cop dins, si et trobes a una casa de poble a Maó, Ciutadella o Marrakesh.
No ho dic tampoc perquè ara el cel s’omple cada matí d’un infinit de línias de fum ben dens i ben blanc, i ben ple de querosè a preu de subhasta, (l’altre dia vaig comprar un bitllet a una low cost per al trajecte Menorca Barcelona a 2,50 euros a preu de resident..., alguna cosa estem fent malament.
Línias que com deia un grup de savis menorquins en una xerrada de bon matí, a una cala no tan menorquina ja que, el mal entès turisme, va transformar en un gueto anglès molt de suburbis, per cert: «Venen del Nord i van cap al sud».
«Abans només es veia una única línia que venia del nord, i es dibuixava un cop al dia: «era la ruta París - Algèria…»
Ara miro en amunt i m’espanta el que veig... i això que estem a inici de maig. Quadrícules dibuixades en totes direccions, restes d’ànimes que volen cap on calgui per tal de tenir una escapada d’un parell de dies a preu de ganga.
Pasejo per Maó i és un altre Maó, tinc llocs chics per tot arreu, i em pregunto: on està el meu American Bar? Ja tancat, en traspàs, vindrà algun francès de nivell i muntarà un lloc d’allò més xic? Ostres amb champagne? Un filet mignon a l’estil cafè de París? On està la meva Menorca? La que gaudia quan era petit, quan em fotia l’ensaïmada i el cafè amb llet allà al ben mig de Maó.
L’altre dia, a la cala dels savis, aquells que parlaven de les línias del cel, allà mateix, un dia plujós, en què em vaig escapar de casa perquè ja no sabia què fer, em vaig refugiar a prendre un gelat, italià per cert, i envoltat d’italians, allà ben tranquil, de sobte a la terrassa veig arribar un Jeep blanc, d’állò més guai, ple de gent jove, a vessar, potser massa em penso... música a tope, de sobte una noia es posa de peus, el Jeep no té sostre, és d’aquells tan guais que els fa nosa el temps que faci, només surten amb sol... la noia estava eufòrica, tot el Jeep ho estava... quin goig, que bé, quina joventut, això sembla Brasil, només falta la samba, vuit persones dins el cotxe, la ciutat sense llei... això és vida!
De sobte tot es va aturar.
Una patrulla policial es creua en el seu camí.
I penso... mare meva, «se les va a caer el pelo».
Els agents molt simpàtics i molt educadament, saluden el conductor, que per l’edat vaig deduir que es tractava del pare de la criatura que saltava pel tot terreny. De sobte el volum de la música es va eliminar, el somriure va desdibuixar-se, encara que els policies municipals semblaven d’allò més amables. Amb molta educació els van recomanar que dos dels ocupants baixessin del cotxe i continuessin caminant el seu trajecte. El pare conductor, ja molt seriós els feia la pilota per tal de no sortir multat, però ho feia en un castellà totalment afrancesat. Jo no podia sentir bé el que parlaven, per això que ho suposo, els vaig sentir riure i xerrar quan la policia els va deixar marxar molt amablement i van arribar a la gelateria italiana on em trobava i tots plegats, no només es reien de la situació, «fardaven» de la seva història, de les seves vacances, es pixaven de riure. Pares i fills, tots plegats, una família francesa en un Jeep que s’havien torejat un parell de policies i continuaven de gresca.
I jo, amb una cara de subnormal hi pensava. Això em passa a mi a la península... i vaig directament al cuartelillo. I menys mal no els hi van fer el test d’alcoholèmia perquè puc ben dir que anaven ben torrats, els pares de ben segur...
Així que per això ho dic, vull tornar a néixer a París, ser molt chic, estiuejar a Menorca i fer el que em roti.
Total, vida només n’hi ha una... o no...
