L’honorable turista

L'espia s'havia disfressat d'imputació, i com que el cèlebre turista es veu que en té tantes, devia pensar "No vindrà d'una", i el va acceptar a la seva comitiva com si fos un més de la colla.

Però com que era un viatge organitzat, els acompanyava un guia turístic, que per paga era inspector d'hisenda en excedència. I l'homo va tenir la debilitat d'explicar , abans de partir, l'itinerari que farien i els monuments que podrien visitar. I aquí és on va sorgir el problema.

– Senyor turista –deia el guia-inspector que, com que era hora de dinar, s'estava envelant un plat de frit–, abans de la recepció podríem fer una visita al velòdrom més famós del Mediterrani.

– Així que és famós? –va respondre amb veueta de rossinyol el turista, mentre començava a canviar de color.

– I tant! –va continuar l'inspector mentre mullava pa dins el plat de frit– I no ho és perquè s'hi hagi guanyat cap rècord mundial, no. És que hi ha indicis que l'han pagat dues vegades, i que qualcú s'hi ha omplert les butxaques...

– Ah! –va fer el senyor turista, amb cara de poca esma.

– I encara tindrem temps de visitar un palauet renaixentista que és com un somni, de tan ben decorat –va continuar l'inspector mentre girava fulls amb les mans empeguntades d'oli.

– Darrerament, no m'agraden aquesta casta de monuments –es va atrevir a dir l'honorable turista sense dissimular els seus nirvis.

– Però és que aquest és molt especial –va continuar l'inspector, que ja duia la cara plena d'oli–. Val un ou, però no se sap com, el van comprar per quatre penis. I la decoració, tota sense factures, com en els bons temps!

– M'agradaria més una passejada pel camp, ara que és primavera –va respondre el nostro turista intentant canviar l'itinerari.

– Ui! –va fer l'inspector mentre li lluïen els ulls de satisfacció–. Podríem visitar l'hort dels pots de colacao... O les urbanitzacions de les àrees protegides. És que en aquella illa hi ha tantes coses úniques al món! Només li fa la competència Sicília.

– No, no, res d'anar al camp –va respondre a l'acte el turista–, que ara que hi pens el pol·len em fa fer atxems. I no podríem passar l'estona a l'habitació de l'hotel, amb la companyia dels vells amics?

–També és una bona idea –va replicar l'inspector, que ara es menjava una ensiamada de cabell d'àngel, com a postres–. La llàstima és que n'hi ha uns quants a la presó, i els altres fan veure que no el coneixen, i miri que em consta que vostè els va ajudar molt...

–"Cumpanyerus" de joc... –va dir el turista mentre amollava una llagrimeta.

– Però li podria organitzar una entrevista amb la tele! –va exclamar l'inspector amb ganes d'animar-lo–. Pensi –va continuar– que és una tele amb molta història, la més cara i sectària que es recorda, per més que ara l'estan reeducant.

– No, no vull sortir per la tele –va replicar el turista lacònicament–, que em du mals records.

– Idò ja no sé què li he d'oferir... –va fer l'inspector mentre s'espolsava el floreti de l'ensiamada–. Podríem fer una excursió amb metro, que també s'ha fet famós.

– També el metro? –va fer el pobre turista amb una veu que ja no li sortia del coll.

– I tant! –va respondre eufòric l'inspector–. Acabat d'inaugurar, no va durar ni un mes.

Per poder-lo emprar, el van haver de refer de cap a peus i tornar-lo a pagar. En aquella illa, tot s'havia de pagar dues vegades!

–Potser vaig córrer massa –se li va escapar al turista–. Però escolti, no hi hauria manera de canviar de dia la recepció? És que ben mirat, no m'acaba de venir de gust...

– Bonu –va respondre l'inspector guia turístic–, la veritat és que encara no he tingut temps d'estudiar tots els monuments de l'illa. Ho podríem intentar...