Religió a l’escola, un espai per a créixer

La meva decisió de tornar a les aules com a professor de religió va suscitar una reacció si més no d'estranyesa entre gent que em coneix. Algú em demanava per què no em prepar unes oposicions o m'apunt a les llistes d'interins per poder fer classes d'una assignatura "normal". Bé, és obvi que l'assignatura de religió a l'ensenyament es troba qüestionada, i que de quan vaig començar a ara hi ha una diferència abismal en molts aspectes. La legislació ha tret valor acadèmic a l'assignatura, i la política de gestió educativa ha fet que l'alternativa a l'assignatura de religió sigui, en el millor dels casos, una estona per estudiar o fer deures, cosa molt apreciada pels alumnes.

En qualsevol cas, no és la meva intenció, ara i aquí, entrar a polemitzar sobre l'estatut de l'assignatura de religió. Sí que diré, però, que les postures apologètiques i antiapologètiques en relació a aquesta matèria li fan més mal que una tronada, i impedeixen i bloquegen el debat serè i l'assoliment d'un consens perdurable. Tant perjudicial és la posició maximalista de qui no vol sentir ni una paraula de "religió a l'escola" i sols espera la seva liquidació definitiva, sense acceptar cap solució intermèdia, com el tancament aferrissat en uns arguments anacrònics i la desqualificació combativa de la legislació vigent, negant fins i tot la legitimitat democràtica dels poders públics que han establert les regles de joc actuals. Estic convençut que per aquest camí no sols no s'arriba enlloc; tan sols s'aconsegueix l'allunyament d'una solució més o menys definitiva.

En lloc de continuar aportant arguments teòrics a aquest debat, preferesc –crec que és més profitós- simplement aportar l'argument de la realitat, de la vida, tal com es dóna, amb totes les seves riqueses i limitacions, amb les seves contradiccions i les seves oportunitats. Sí, som professor de religió catòlica, i la meva interacció amb els alumnes, allò que ells em donen i, esper, allò que jo els puc donar a ells, em confirma cada dia en la meva decisió: mentre pugui, ho vull continuar essent.

Avui, a Menorca, encara una majoria de pares i mares matriculen els seus fillets i filletes a classe de religió a l'escola d'educació primària. Però quan passen a l'institut es produeix la gran baixada. I açò, quan és justament a l'inici de l'adolescència que s'encenen amb tot el fragor les grans preguntes de l'existència: el sentit de la vida, el lloc que ocupam en el món, la reflexió crítica sobre les pròpies arrels, el qüestionament d'allò que hem rebut de la família, l'afirmació de la pròpia identitat, la comprensió del nostre entorn, de la cultura i del que passa en el món. És justament aquí que el saber religiós es pot despertar, contribuir a trobar respostes, i trobar el seu lloc en la definició de la pròpia personalitat.

Afortunadament, l'escola moderna ha superat l'antiga distribució en compartiments estancs de les àrees de coneixement, i han entrat en l'escola molts espais formatius absolutament necessaris per a la vida personal i social de les generacions que en poc temps seran la ciutadania adulta: la formació afectivo-sexual, l'educació vial, la prevenció de les drogodependències, la responsabilitat amb el medi ambient, la participació social, etc. I la religió? Doncs crec que aquells alumnes que es fan preguntes en aquest sentit, que volen conèixer o aprofundir els elements de la tradició religiosa que han viscut a ca seva o per la qual senten un interès, han de tenir l'oportunitat de fer-ho dins l'escola, que és l'espai a on es posen en relació les experiències personals amb els sabers científics i humanístics.

De fet, açò és el que procur amb la meva feina quotidiana. Res a veure amb la catequesi: la classe de religió no ha de ser una catequesi encoberta. Els alumnes de religió a secundària es matriculen a aquesta assignatura perquè volen, ja no hi estan obligats. La seva vida, com toca ser en aquesta edat, bull d'interrogants, de curiositats, d'inquietuds, de crítica, de descobertes, d'afirmacions i negacions. També pel que fa a la seva posició davant la pròpia experiència religiosa, o davant les manifestacions religioses plurals de la nostra societat. I us puc assegurar que ho fan amb un esperit crític que remena i agita les meves pròpies conviccions. Tot açò representa, per a ells i per a mi, una oportunitat per a créixer.

El camí que feim junts, els alumnes i jo mateix, consisteix simplement a posar tot açò en relació amb els altres àmbits del saber, a trobar claus per interpretar la nostra història, el nostre present i la nostra vida, que no s'expliquen sense un coneixement de la tradició religiosa, i que no s'entenen sense una reflexió crítica sobre el paper que aquesta ha tingut i té. Per a mi, açò val la pena. I per als alumnes, diria que també. Un familiar li va demanar a una al·lota, alumna meva, què es fa a la classe de religió. La seva resposta va ser "ens fan pensar, i em vénen moltes preguntes". Si açò és el que he aconseguit, em don per satisfet.