Mariscadors del port de Maó (3)

Però tradicionalment, com vam veure al segle XIX, el sistema de collita de marisc utilitzat pels "autèntics" professionals, a bord d'una barca i a una certa fondària, consistia en "palpar" el fons marí amb una ostiera lligada a una asta o mànec de fins a 45 pams.

Els palpadors es col·locaven amb un peu sobre pol de la barca mariscadora i el genoll damunt el banc. Aquesta posició els permetia agafar l'asta amb més força i fer-la llaurar amb l'ostiera. A partir d'una certa alçada el mariscador anava a les sotges per trobar les escopinyes, en tot cas podia fer servir una mica d'oli –del bòtil que duia fermat a l'escàlom– per aplanar una mica la mar, però sobretot es valia de la seva habilitat per diferenciar si el que tocava amb l'ostiera era un mol·lusc o una pedra.

Les escopinyes que treien els "palpadors" eren grosses com el puny, feien el dematí fondejats, i un parell de dotzenes podien pesar tres quilos. Açò s'ha perdut, però llavors eren els únics capaços de mariscar a aquella fondària. Les astes, de vegades duien un tros de plom a la part de baix, per fer que l'ostiera baixés més deveres. Fermaven una cordella a l'anella de l'ostiera, mentre que el cap de dalt anava fermat a l'extrem superior de l'asta, per no haver-la d'aguantar constantment, perquè no els fugís, i per tenir-la a mà quan havien d'accionar l'ostiera. D'altra banda, l'anella feia de contrapès per mantenir oberta l'ostiera quan havien d'agafar una peça.

ELS ESQUITXADORS
Ja dins el segle XX, es produí la introducció d'un nou ormeig que millorà la visió submarina dels mariscadors: la "ullera de mariscar", una espècie de cub de llenya amb les quatre cares laterals de fusta, la de baix de vidre –una mica més gran– i la superior destapada, per on observaven el fons atentament. Es diu que l'inventor de la ullera va ser el mariscador Miquel Ferrà "Xenflis".

La ullera era alta, i per complir la seva funció la tenien fermada a l'escàlom amb una cordella passada per dos forats laterals. Els mariscadors manejaven la ullera amb el coll, ja que tenien l'asta agafada amb les dues mans. Estaven més ajupits que els palpadors, amb el genoll damunt el banc, l'espatlla sobre el redó de la barca i el cap dins la ullera. Com em recorda en Guillermo Company, solien posar un coixí llarg damunt el redó de la barca, per recolzar l'espatlla, però així i tot, després de tants anys, encara hi té call a l'espatlla.

Amb la ullera, els mariscadors utilitzaven la tècnica de "l'esquitx". Feien recórrer l'asta amb l'ostiera pel fons marí, i quan fregaven una zona que hi havia una escopinya aquesta es tancava de cop, formant un petit remolí d'aigua i polsim.

Era l'esquitx que veia el mariscador a través de la ullera i el permetia agafar-la amb l'ostiera. De vegades n'esquitxaven dues o tres a la vegada, que el mariscador podia agafar si era àgil palpant.

Havien de tenir bona vista per judicar l'esquitx de les escopinyes a 20 ó 25 pams. Per no haver de pujar ostiera i mànec cada dos per tres, tenien un revol (amb la base de ferro i una malla lateral, semblant als de fer corns) penjat boni baix, on dipositaven momentàniament les seves captures.

Damunt coberta, els mariscadors duien unes quantes d'astes de diferents mides, per poder treballar a diferents fondàries. El més normal era fer feina fins a 20 ó 25 pams, però si entrava corrent de fora que s'aigo es posava com un lliri, arribaven als 30. Les astes de més de 30 pams les empraven per fer ostres i peus de cabrit a les barbades. Es posaven un poc decantats, i amb la barca brandada, per veure amb la ullera davall la barbada. Mentre agafaven el peu de cabrit aguantaven la barca amb l'asta.

Els esquitxadors estaven molt condicionats pel vent. Per fer més redossa, les barques mariscadores eren llargues. Si no feia vent es deixaven endur a la ronsa per la corrent o movien la barca tocant amb l'asta al fons. Si bufava una mica, posaven una àncora a popa i amb l'asta feien voltar la barca en redó, o bé posaven un capet amb una àncora enmig i anaven amollant. Si feia un bon oratge amollaven un àncora a proa i una a popa, i poaven d'una i amollaven de l'altra per no estar sempre al mateix lloc. La barca mariscadora fa una politja a popa per on passaven un cap que els servia per atesar l'ancora.

En cas de fer molt de vent era impossible practicar l'esquitx, encara que donessin fons a proa i a popa, la barca borina massa. Altres impediments venien ocasionats per qualsevol fenomen que minvés la transparència de l'aigua marina, com els temporals, la pluja, la mescla tèrbola d'aigua dolça i salada, o el cel molt cobert.

Quan els mariscadors tornaven a terra, tots pujaven amb el covo tapat amb el "sau", els altres sabien per on havia anat a "esquitxar" i no convenia que en veiessin el resultat.

DIVERSITAT
Els mariscadors coneixien el fons marí tan bé com un pagès coneix cada tanca i cada falda. Encara que l'àrea més apta pel marisc es trobava a la riba nord del port, també en feien a l'altre costat, com veurem. Dins la banda de tramuntana, la zona més apta per fer escopinya és la que té un fons de pendent més suau des de la vorera, com de la punta de cala Rata fins a cala Llonga. No era tant productiu un coster pronunciat, ple de macs grossos, que només es podien fer a les escletxes o davall la barbada; ni davant la caseta Venècia, que van fer una dragada per facilitar el pas dels vaixells.

Feien servir dos tipus d'ostieres, les de fer escopinyes i les de fer peus de cabrit, que eren més obertes de baix. Però alguns també calaven revols i tenien vivers als que cultivaven el marisc, hi llençaven el gravador com qui sembra blat, i aquest s'enterrava a la terra, que renovaven de tan en tan. Uns altres també van posar muscleres, que donaren un bon resultat, una producció que perdura.

AL REM
La vida dels antics mariscadors no era fàcil, com tampoc no ho era a altres oficis en aquell temps. Les barques mariscadores navegaven al rem, i per anar de la Punta des Gas fins a l'illa del Llatzeret, on hi havia moltes ostres, n'hi havia per una horeta, tot i que remaven d'un bon pas, per la pràctica i per necessitat.

Durant l'època de veda, la majoria feien de pescadors, el capvespre podien sortir al rem de Maó per anar a calar pels volts de Rafalet. Altres vegades se n'anaven uns quants dies per la costa sud. En Tòfol Mus Pons i els seus fills Pepe i

Tòfol solien tenir la base as Canutells, encara que de vegades anaven remant fins a la cala Sant Llorenç i dormien dins la barca. As Canutells adobaven les xerxes davall la figuera de la platja, mentre un dels fills pujava el peix a Maó, a peu. S'havia de vendre al dia, feina que corresponia a sa mare, a la peixateria. Entretant, l'al·lot agafava un poc de menjar i refeia el camí cap es Canutells, en arribar xubecaven un poquet i tornaven calar. En Tòfol Mus Llabrés deia que havia après a remar mig adormit.
____

adsintes@telefonica.net