Quin oi de democràcia

N'Àngela no ho tenia clar, que fos un bon moment per distreure's amb aquestes festes salvatges que agraden tant determinades ments, però n'Ubama la va convèncer que s'ha de ser comprensiu amb els nacionalismes perifèrics de l'imperi americà i que, pobres al·lots, en Tspatero i en Marianu també tenien dret, enmig de les seves amargures, a una estona de distracció i d'exaltació dels seus sentiments nacionalistes.

L'espia ho va recollir tot des de primera línia, com sempre, però no tenim reportatge gràfic perquè na Francis, que havia de fer les fotos, va arribar quan la festa ja s'havia acabat.
Mentre el personal del ruedu s'enduia als estables el pobre Estatut Pulacu, que havia sortit brau i tornava bou, els nostros dos homos encara es van quedar una estona a les seves localitats, que eren preferents i d'ombra, com correspon a la seva condició. Els feia tanta vessa tornar a ca n'Àngela i haver de rallar una altra vegada de crisi i d'economia i de retallada de recursos socials, que no hi havia manera que es moguessin de la cadira.

– Ja s'ha acabat –va sospirar en Tsapatero–, i no puc dir que m'hagi agradat gaire aquest final, m'hauria agradat més que l'haguessin amnistiat, en aquest Estatut Pulacu. Tu no saps els problemes que ara tindré amb els seus padrins, que per paga també són del meu partit.

– Tampoc no et puc dir que jo hagi xalat gaire –va reconèixer en Marianu–, jo hauria desitjat que els picadors el deixassin mig mort, que li omplissin el llom de banderilles amb la enseña nacional i que la presidenta matadora li arrebassàs la llengua, en comptes de l'altra cosa...

– Així –va reaccionar en Tsapatero alçant les orelles, que el cap no podia per culpa del jou que li va posar n'Àngela–, és evident que he estat jo qui ha guanyat la partida. Encara queda Estatut Pulacu, per molt que tocat que estigui. Així ho faré saber als seus padrins, perquè s'animin i estiguin contents en comptes de lamentar-se.

– Ah no –va replicar en Marianu, que encara menjava gixes–, la partida l'he guanyada jo, que he aconseguit que n'Estatut Pulacu sigui el cap de turc de tots els estatuts i que li retallin tot allò que no he demanat que retallin als altres. És el premi a tots els disbarats que he dit durant aquests quatre anys!

– Sí, sí –va somriure en Tsapatero–, però ja em diràs amb quina cara et presentaràs a les eleccions davant els seus padrins... Que els seus vots també et fan una bona falta si és que em vols guanyar. I tampoc no crec que trobis ningú per pactar després de les eleccions, amb la malcriança que has provocat.

– T'he de reconèixer que això que dius em preocupa cada dia més –va replicar en Marianu amb cara de venir d'enterrar la sardina–. Ben mirat, entre els padrins de n'Estatut Pulacu hi havia gent teva, però també n'hi havia uns altres que solen ser convergents a l'hora de poder formar govern.

– Idò precisament –va respondre en Tsapatero recuperant el seu natural optimisme–, aquests estan tan maleits amb la teva caparruteria que me sembla que ho tens pelut, si després de les eleccions els arribes a menester per poder governar. Me sembla que, per flac que sigui, s'estimaran més anar amb jo...

– M'he apuntat a un curset d'educació –va replicar en Marianu evidentment nirviós davant el panorama que se li presenta–. Ja veuràs com aconseguiré fer la comèdia que açò de n'Estatut Pulacu ja ha passat i que podem ser amics com si res.

– Me sembla que ho tens magre, amb el paperot que has fet –va respondre en Tsapatero–. Que et penses que no se'n recorden, que anaves per tot el país recollint signatures que ja no se sabia si eren en contra de n'Estatut o en contra dels seus padrins? Quantes mentides i quant d'odi que has escampat per poder arribar fins aquí!

– Però què és açò que senten? –va exclamar en Marianu abans de poder respondre, sorprès per la renou que arribava dels estables i que s'escampava pel ruedu.

– Refotre! –li va sortir de l'ànima an Tsapatero–. Però açò no és n'Estatut Pulacu que torna a sortir?

– I tota aquesta gent que l'acompanya? N'hi ha més que quan el van aprovar en referèndum –va continuar nirviós en Mariano– Que volen que també els enviï al Tribunal Constitucional?

– Ai Marianu –va replicar en Tspatero–, aquest animal no té remei. Fa dos-cents anys que es recupera cada vegada que li clavam estocada. Potser haurem d'acabar reconeixent que té dret a ser com és. Quin oi de democràcia!