Idò sí que en tenim, de model!

I m'atrevesc a fer aquesta afirmació recolzat pels articles que s'han publicat aquests dies al Diari, d'autors documentats i amb arguments difícils de rebatre. I perquè la realitat confirma les seves afirmacions: aquesta Menorca tan presentable que tenim, en contraposició al desgavell de la costa peninsular i de les altres illes.

I darrere d'aquest model hi ha el vot democràtic dels menorquins, que han avalat una acció política de la qual es podrà discrepar, però no qüestionar la seva constància i eficàcia. Avui Menorca és un referent per a les comunitats que volen créixer en harmonia, i una bufetada per a tants d'especuladors insaciables.

El problema, però, és que moltes persones, les més humils, estan patint en carn pròpia les conseqüències de la crisi general. Una crisi que en el cas menorquí es veu accentuada per la dedicació a la construcció els darrers anys, que ha comportat un augment considerable de la població i la desaparició d'altres activitats tradicionals.

En aquest context, és fàcil enganar la gent desesperada amb cants de sirena i promeses falses. I arribar a fer creure que tot va malament "perquè no hi ha model i noltros en sabem un de molt bo". I tant que el saben, el tenen al cap des de fa molts d'anys. És el model que ha arrasat el territori i que ha destruït la cohesió social a tantes bandes. I amb l'únic premi que uns quants s'han fet rics escampant la degradació.

Aquest és, en la meva opinió, el gran perill del moment actual. Perquè un canvi de model significaria una desgràcia per aquesta illa, que podria perdre sense retorn possible la principal riquesa que té i que pot llegar a les futures generacions: haver sabut mantenir la seva entitat física i social.

Sort que la gent és més sàvia del que mos volen fer creure i no tan fàcil d'enganar com de vegades sembla. Serà una casualitat, però al recital d'Alaior en Simó Orfila mos va acabar cantant la Balada d'en Lucas, allò de "Jo tenia una caseta vora el mar". I ensoldemà, a la plaça des Mercadal, entre pasdoble i pasdoble, el grup que animava la festa també mos la va fer ballar.

A totes dues bandes va ser, de bon tros, la cançó més ovacionada. Com era d'esperar, perquè aquest himne contra el turisme o contra una certa forma de turisme, té molt de predicament a Menorca. És clar que els menorquins volen i dolen el turisme, perquè saben el que poden guanyar però també el que poden perdre. I és que a ningú no li agradaria acabar com el pobre Lucas, que ja no li queda ni la vela de la barca marinera, ni la cala que era el seu món.