Frissa, que mos tornaran a renyar

Na Franciska, la seva secretària a hores, perquè ara també es dedica a la política, havia de fer el reportatge gràfic, disfressada de desadora de la casa. Però la càmera li va caure dins el perol de fregar, de tal manera que no tenim fotos. Però la conversa va anar així.

– Mira que ho arriben a ser de cars, els llibres! –va dir en Marianu mentre els escampava damunt el pupitre, ordenats per colors–. Sort que he trobat un finançament irregular.

– I com pesen! –va exclamar en Kossé Luí, que encara els traginava a l'esquena, dins una motxilla de color vermell –. A jo me'ls paguem com a dietes.

– Quan governi –va continuar en Marianu, mentre dubtava si posar davant el llibre de color blau cel o el blau marí– els repartirem de franc i dins d'una maleta amb rodes marca samsonite.

– Tu sempre prometent coses, pobre innocent –va replicar en Kossé Luí fent capades–. Em recordes a jo fa quatre dies. Però encara no m'has dit com t'han anat les vacances.

– Sincerament, Kossé Luí –va respondre en Marianu mentre esbufegava–, ja tenia unes bones ganes que s'acabassin. No m'han deixat viure, aquests militants meus.

– Jo igual –va dir en Kossé Luí, que ja havia buidat la motxilla–. Tot l'estiu amb la tabarra del cap de llista per Madrit, que semblava un concurs de miss mundo.

– Idò jo, amb el cap de llista per València –va respondre en Marianu, que ja havia decidit col·locar primer el llibre de color blau cel.

– Si tanmateix –va afegir en Kossé Luí mentre començava a ordenar els seus, de llibres– quan arribi l'hora triarem el candidat que mos donarà la gana.

– Açò mateix pensava jo –va respondre en Marianu–. Perquè la veritat, d'en Camps aquest no me n'acab de refiar, encara que sempre vagi tan ben vestit.

– Pudoreta, en fa una mica – va afegir en Kossé Luí–. Però no passis pena, que tu sempre els acabes triant malament.

– Mira qui parla –es va ofendre en Marianu–. I tu què, que els ministres et fugen i et quedaràs tot sol com un mussol!

– Sembles un diari dels teus, amb aquestes exageracions –es va plantar en Kossé Luí–. Només se me'n va en Corbacho. I pobre al·lot, ho entenc.

– Explica, explica... –va insistir en Marianu mentre es fregava les mans i encenia el transmisor.

– És que se li acabaria fent una pedra al fetge, amb el ministeri que li vaig embardar –va respondre en Kossé Luí– . I a Catalunya en canvi, encara que mos encaparrem a dir que no, s'hi viu tan tranquil... Així és que l'hi deix tornar, i potser encara podrà donar una empenteta al pobre Montilla.

– Quan jo governi, no n'hi haurà, de ministre de Treball –va replicar en Marianu–. Enviaré els sindicats a rallar directament amb n'Esperança de Madrit.

– Quan les gallines pixin, governaràs... Però tu i jo no hauríem de ser a classe d'Economia? –va exclamar en Kossé Luí mentre es mirava espantat el rellotge.

– Ai Déu meu! –va respondre en Marianu– Jo me pensava que primer teníem classe d'Anglès, que el professor mai se sap si vindrà.

– És que ni amb els horaris t'hi entens, Marianu! –va replicar maleït en Kossé Luí–. Vam. A primera hora tenim Economia amb n'Àngela. I a segona hora, Anglès amb n'Ubama. Frissa que mos tornaran a renyar.