Història autèntica de la dessaladora

Era quan en aquestes illes tenien un president molt espavilat, que sí que no enganava els menorquins. A Ciutadella hi havia un regidor que mostrava un pardal que era seu i a Maó feien campanya contra l'ortografia. Era també l'època de les vaques boges, malaltia que per si un cas ningú no deia pel nom, i d'una empresa formatgera que cada setmana davallava el preu de la llet.

L'espia ha pogut rescatar la veritat, que es va publicar el 24 de febrer de 2004, i me l'ha enviada, fart de sentir tants de disbarats com es diven ara. Així tot quedarà ben aclarit.
LA SALVACIÓ DE "NA VERMEA"

El conseller de la cosa no havia dormit en tota la nit de tan preocupat com estava. "Mem, i ara què he de fer?", es deia una vegada i una altra sense arribar a trobar la solució. I era comprensible el seu estat d'ànim, perquè allò que tenia damunt la taula l'obligava a prendre una decisió. Déu del cel, una decisió!

Encara ressonaven dins el seu cervell les veus de l'oposició, emprenyadores com mosques d'ase. "No fa falta, la dessaladora, no és necessària", deia un parlamentari que duia mostatxo. "A Menorca hi ha prou aigua, si no la malbaratam", deia una parlamentària embarassada. "Aquesta aigua serà caríssima", deia un tercer parlamentari.

Però ell sabia que no tenien raó, o "rahón", com deien els seus. Ho sabia i en tenia les proves, en forma de carta, damunt la taula. Dues cartes que eren la demostració contundent que a Menorca feien falta dues dessaladores mentre ell solament en podia fer una.

Amb aquest estat d'ànim es va alçar del llit i, després d'una dutxa ràpida va "muar" un tros d'ensaïmada, d'aquella que li havia regalat el president, dins una escudella de cafè sense sucre. I com que així i tot no trobava la solució, va anar a cercar les dues cartes per llegir-les una altra vegada...

"Senyor conseller –deia la primera–. Som coneixedor que as seu president, que també és es meu, li fa molta il·lusió instal·lar una dessaladora a Menorca. Idò bé, jo tenc un restaurant devora es Grau i aquests darrers anys que no plou massa se m'ha presentat un problema molt gros.

"La cosa és que hi ha dos clients que vénen cada estiu i que me demanen sempre oliaigo broix, perquè diven que en tot Menorca no queda ningú que el prepari tan bé com jo. Idò la cosa és que, darrerament, no el troben tan gustós, i jo, per més que vaig baratant de cebes, no me'n surt.

"He provat també de baratar d'aigo, i si he de dir ver, amb la que duen de l'Enzell la cosa millora. Però és que té un tap tant mal de descaragolar! Així és que he pensat, li escriurem al senyor conseller i li demanarem una dessaladora!"

Vam si això no era una evidència que en feia falta una? Vam si amb aquella carta a les mans no podia fer callar tota la oposició?

El mal és que el conseller també n'havia rebuda una altra, de carta, i la problemàtica que s'hi exposava era tan grossa com la de la primera. Però el president li havia dit prou clar: "Una, en vull una a Menorca, perquè vegin qui comanda. Però més no, perquè costen un ull de la cara i a més no fan cap falta!"

La segona carta deia:

"Primer de tot me presentaré. Som l'amo de Son Kraf-mos-fot i estic bé de salut, i confii que vostè també, senyor conseller.

"Avui dematí, mentre recollia es bestiar pensava, quina bona idea ha tingut el senyor president de posar una dessaladora! I com que sé que tenen problemes per decidir on l'han de fotre, li vull exposar es meu cas.

"Tenc una vaca que és de nom Vermea, que era s'alegria des lloc. Però d'un dia per s'altre va començar a estar trista i apagada. Primer de tot vaig pensar si estaria malalta d'allò-que-vostè-ja-sap-i-més-val-ni-dir-ho, però tampoc no ho tenia clar del tot. Vaig provar d'amollar-la tota sola dins una pleta molt bona que hi ha devora ses cases, però tampoc no acabava de reviscolar.

"Fins que un dia vaig pensar, vam si serà es pou! De tal manera que vaig provar de donar-li a beure Font-Vella, i va ser com oli en un llum. És cosa de veure com tresca ara na Vermea per dins sa tanca!

"Comprendrà, senyor conseller, que, així com va el camp, no li podré pagar tota la vida aigo de bòtil. I per açò he pensat que anaria molt bé que me posassin una dessaladora prop des lloc, que queda entre Ciutadella i Ferreries."

Com podia continuar dient, l'oposició, que no era necessària la dessaladora? S'havia de tenir un cor de pedra per no commoure's davant aquells escrits i no córrer a fer una i dues dessaladores, i tres si era menester! Però el president havia parlat: "A Menorca també, perquè vegin qui comanda, però només una".

El conseller no sabia com ho havia de resoldre i li venien ganes de plorar. Ell, que havia arribat a conseller, haver de prendre una decisió! Però en aquell moment es va produir com un miracle. Damunt la finestra es va posar un pardal, potser arribat de Ciutadella, que rallava i molt clar. I li va dir:

"Xesc –que era el nom del conseller–, pensa amb futur. As Grau és difícil que puguem arribar a urbanitzar..., que l'han declarat parc natural. Però en canvi, entre Ciutadella i Ferreries, qui sap si potser algun dia... I si tenim una bona dessaladora, hi haurà aigo per enquibir nou o deu mil apartaments més..."

I així és com el conseller, amb el cor partit, va decidir salvar na Vermea i abandonar a la seva sort l'oliago broix.

P.D. Ensoldemà dematí va rebre del president una altra ensaïmada.