La llibertat a la ignorància

Molts, innocents, creuen que si es dóna a elegir la llengua a l'escola, s'hauran acabat els problemes i les confrontacions. En temps de crisi, amb les polítiques lingüístiques febles, amb una classe política devaluada, amb una forta immigració que no s'ha pogut integrar, amb mitjans de comunicació cada cop més desinformants i manipuladors i amb l'anticatalanisme en la cresta de l'ona, la proposta suma adhesions.

En el fons es tracta de crear conflictes on no n'hi ha. I açò és tenir poc seny. Diuen que canviaran la normativa lingüística de les Illes Balears, una nova interpretació amb el mateix esperit? La ideologia és ara més dretana, ara més intolerant, ara prou excloent. De liberalisme, poca cosa. Crec que en el fons els molesta que hi hagi àmbits com l'educatiu en el qual la llengua catalana hagi assolit un cert grau de normalitat i preeminència, gràcies a la consciència de les escoles d'oferir una educació de qualitat, lligada a l'entorn i que assegura la competència comunicativa en les dues llengües oficials, el català i el castellà. N'hi ha que creuen, d'amagat, que no els cal el català i postulen, de manera dissimulada, que volen continuar essent monolingües en castellà.

Però el seny ens diu que els al·lots no poden ser separats segons la llengua que parlen. Sabem que fer una classe de castellanoparlants i una altra de catalanoparlants és un disbarat. El model actual compartit fins ara per totes les forces polítiques, que es proposa que els infants acabin l'escolarització capacitats per a expressar-se en català i en castellà ha tingut bons resultats. L'escola ha compensat els dèficits inicials de les dues comunitats lingüístiques. La situació de minorització del català demana que a l'escola hi hagi una elevada presència de la llengua catalana, justament per corregir la poca presència social i mediàtica del català. Si molts dels nostres joves són capaços d'expressar-se -amb més o menys fluïdesa- en català i castellà és, en gran part, gràcies a aquest model escolar. En lloc del model excloent i segregador a què aspiren els qui s'hi oposen, l'actual és un model integrador i additiu, del qual en surten beneficiats sobretot els infants de famílies monolingües castellanoparlants; els que menys oportunitat tenen d'entrar en contacte regularment amb les dues llengües. Amb un model separador, els principals perjudicats serien aquests infants, incapacitats per a passar d'una llengua a l'altra en les situacions en què podria interessar-los fer-ho. Si el coneixement de llengües és un dels valors de la societat actual, afavorir actituds i capacitats monolingües és una estafa.

La tria de la llengua de l'escola per part dels pares no es dóna a cap país del nostre entorn. D'altra banda, aquesta proposta feta des d'alguns sectors conservadors, no es fa allà on governen com és el cas de València. El PP valencià no deixa escollir la llengua catalana als pares que ho han sol·licitat. Si tant important és l'elecció de llengua per a aquest partit, aleshores per quins motius no ho aplica al País Valencià. Un estudi d'Escola Valenciana demostra que el 61% de les famílies que matriculen els seues fills de 3 anys per al curs 2010-2011 volen que estudiin en català (o valencià, com preferiu) però no tenen possibilitats. En l'actualitat hi ha 448.295 alumnes d'infantil i primària i només 148.403 poden estudiar en aquesta llengua. Si la Conselleria tinguera en compte l'opció elegida pels pares en serien 274.357. La conclusió és que en l'actualitat, i després de més 25 anys d'aplicació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, només tres de cada deu famílies poden aprendre en la llengua pròpia. Però això no és tot. Existeixen diferències substancials, mentre a primària s'escolaritza un 31% d'alumnat en valencià (o català, si voleu), a secundària només és un 19% i a la universitat encara menys. El 94% de l'alumnat escolaritzat en català-valencià ho fa en centres públics mentre només un 6% ho fa en concertats i en els privats és anecdòtic. Amb aquests fets es demostra que la llibertat d'elecció de llengua el PP només la vol per segons qui.

La darrera proposta dels conservadors a les Illes Balears és el trilingüisme. De fet hi ha instituts que ja el practiquen amb bons resultats. Però són centres amb una clara vocació de fer de la llengua catalana la llengua comuna. El model de trilingüisme pot ser positiu si es garanteix el manteniment de la llengua catalana. El més indicat és que cada centre, segons la composició sociolingüística de l'alumnat i segons l'entorn social en què es trobi, facin els seus propis ordenaments per garantir el domini de les dues llengües oficials i d'una altra llengua estrangera (no necessàriament ha de ser l'anglès). Al final són els resultats el que ha d'importar. El model d'escola en català com a llengua vehicular ha garantit la competència en les dues llengües. Però sembla que garantir el domini del català no és la preocupació primera del Sr. Bauzà. La seva proposta de trilingüisme seria creïble si anés acompanyada d'altres propostes per garantir el futur de la llengua catalana. I aquest no ha estat el cas.

Amb l'elecció de llengua, a la llarga, tota la societat en sortiria perjudicada perquè produiria, més que ara, monolingües funcionals en castellà i, per tant, ciutadans incapacitats per a respectar la llibertat dels altres d'usar el català. Dificultar que una part dels infants escolaritzats en surtin plenament capacitats en les dues llengües; oposar-se que el coneixement de les dues llengües sigui requisit per a l'accés a determinats llocs de feina; i, consegüentment, impossibilitar el dret d'usar una de les dues llengües oficials, el català: una curiosa manera d'avançar cap a la "llibertat lingüística".

Per què idò el volen canviar la normativa lingüística? Crec que volen que deixem de ser qui som. El més trist de tot és que el seny i la solidaritat de qui comanda o vol comandar no figurin entre els seus valors. La llibertat d'elecció de llengua no pot ser l'excusa per a la llibertat d'aniquilació, ni per la llibertat a la ignorància.