Ai l’honor!

Açò era quan ja s'acabava el segle XIX i les potències europees s'havien repartit l'Àfrica com si fos una tortada de cas Sucrer. I amb pocs miraments, perquè cada una intentava agafar el tarrabisco més gros i se l'envelava sense cap educació ni respecte.

Espanya ja era una desferra imperial i no podia aspirar a un tros de tortada gaire gros ni amb gaire merenga. Però va prémer, va prémer, i finalment a una conferència internacional celebrada a Berlín li van concedir el Sahara Occidental. Un territori bonibé deshabitat i ressec que segurament ningú no volia.

Quan deu o quinze anys més tard va ser expulsada de Cuba i les Filipines, als patriotes patriotes els va servir per continuar lluint de colònies. I mira, si no per a una altra cosa, servia per tenir terra ferma pròpia prop de les Canàries, per enviar soldats a fer la mili i per accelerar la promoció dels oficials.

Entre cosa i cosa la presència espanyola va servir també per imposar una nova religió i una nova llengua a aquella gent, que la pobra ja en tenia, però es veu que no eren les que tocaven. Era una pràctica habitual a les colònies.

Amb els anys tenir colònies va començar a ser un mal negoci, sobretot si eren enfora de casa. S'hi guanyava molt, però també s'hi havia d'invertir en escoles i hospitals i ves a saber què. De tal manera que es va optar per donar-los la independència política mantenint el control dels negocis.

Aquesta solució era ben vista també per la moral de l'època, cada vegada més contrària a la imposició per la força de llengües, cultures, religions i polítiques, i partidària de la llibertat dels pobles i de la democràcia. Es continuaria explotant els indígenes, però amb la consciència tranquil·la. És com van sorgir les "mares pàtries", que no solen ser mai una bona mare.

Però no sempre va ser tan fàcil la cosa. Alguns països propietaris no van saber entendre l'esperit del nou temps i es van aferrar a la colònia com si fos un amor de joventut. En realitat era que no se'n fiaven de poder mantenir-hi els negocis. Van acabar a canonades amb els indígenes revoltats, malbaratant vides innocents per a no res.

Espanya, com era d'esperar, va ser molt més original. Va convertir el seu Sahara colonial en una "provincia española". De tal manera que tots els que hem anat a escola quan jo era al·lot sabem que, perduts pel desert hi havia uns compatriotes nostros vestits amb gel·laba i turbant que per Nadal menjaven dàtils.

Les coses van començar a canviar quan es va descobrir que davall aquell arenal que no s'acaba mai, perquè és com mitja península ibèrica, hi havia les reserves de fosfats més importants del món. I així és com els països que l'envolten i algunes potències van començar a mirar al diccionari què era una província espanyola i què hi feia tan enfora de Madrit.

I el 1975 el Marroc va prendre la iniciativa i va envair la colònia mentre Espanya amb el dictador que se mos moria va optar per no obrir boca. Segurament va ser la nostra sort, perquè l'alternativa d'una opció militar, ves a saber com hauria acabat. Que arribar a la democràcia no va ser tan fàcil com ara diuen...

El Sahara va quedar temporalment sota l'administració de Mauritània i el Marroc, pendent de les resolucions internacionals, amb Estats Units i França de padrins i Algèria a l'aguait. I noltros sense província!

Des d'aquell temps els habitants del territori viuen pendents que es decideixi el seu futur, però ho tenen magre. El Marroc s'ha demostrat un bon aliat àrab dels interessos occidentals, i en els temps que corren això val tot l'or del món.

Ara ja s'ha imposat l'administració marroquina, de tal manera que podríem dir que el Sahara és una "província marroquina". Els sahrauís han de conviure amb els milers de marroquins que hi han arribat i, com abans amb els espanyols, són ciutadans de segona a ca seva.

Què hauria de fer la mare pàtria espanyola? Mira, cosí, jo en l'honor no hi he cregut mai, perquè sol ser amic de la intolerància i la violència, però en la dignitat sí, perquè ens fa persones. I em posaria a plorar.