TW
0

Sóc del Barça i ho visc amb passió. Vaig tenir la sort de viure en directe al Camp Nou el 5 a 0 del Barça de Romario, i he celebrat, a un bar a Madrid, una victòria culé al Bernabéu. I mai he estat capaç de fer burla cap als seguidors de l'equip que havia perdut. S'ha de tenir respecte i s'ha de saber guanyar. Entre altres coses, perquè la vida volta i demà pots perdre tu. Com el 1995 amb un altre 5-0 però a Madrid. Dilluns però, tot era diferent. Mourinho, CR7 i la seva prepotència van rebre la Lliçó de Futbol. "A veure si ens en fan 8 a noltros", deia el davanter blanc. Idò vuit no, però els cinc que no volia Mou sí! Comparant pressuposts, els cinc de dilluns fan més mal que els vuit d'Almeria, un equip modest que sí va donar la cara i en cap moment va perdre els papers com Ramos. I on era Mou? Un home que sempre fa teatre a l'àrea tècnica però que al Camp Nou es va quedar enganxat a la cadira. No va tenir ni la decència de sortir de la banqueta per dirigir l'equip per no rebre la pitada del públic. Però no n'aprèn. A la roda de premsa encara va fer honor a la seva prepotència recordant l'eliminatòria amb l'Inter de l'any passat i airejant amb orgull el seu currículum d'entrenador. La mà que mostrà Piqué no m'hauria agradat, com no m'agradà que Raúl fes callar el Camp Nou. Però dilluns ho vaig aplaudir. No era una maneta, era una galtada a la no humilitat. I no als madridistes, sinó a Mou i CR7.