Què útil ens és la presència d’una persona gran i sàvia

Els qui els coneixíem podem i diem d'ells qualitats que ens han ajudat en el nostre anar fent diari: la senzillesa, la cordialitat i el silenci elegant del Sr. Miquel; la sana curiositat, la cultura i l'escrupolositat espiritual del Sr. Pedro. Però, tant en un com en l'altre, jo redescobresc avui la força positiva de la duració, del temps. I és que la continuïtat, el temps, ens possibilita la maduració, la fidelitat, el desig de l'espera. I la llarga espera de la crida de Déu que han viscut aquests dos bons sacerdots, és per a mi significativa. El Sr. Anglada l'ha exercida vivint circumstàncies difícils en els seus últims temps. L'embòlia no va poder, no va saber com frenar-li el seu somriure i la seva pau. El Sr. Salort, sentint com s'apagava poc a poc el ble de la seva vida, se li han negat els ulls en els últims moments. En el seu interior exclamava que és per a la vida i no per a la mort que hem vingut a l'existència.

En un món com el nostre, que en molts d'aspectes està marcat per la immediatesa, és convenient recuperar el sentit del temps, el gust pel temps. És bo viure com la vida ens va forjant, poc a poc, i ens va fent més aptes per entendre-la des de la saviesa acumulada. Quan algú curulla saviesa, la ciència es converteix en la seva germana petita. La saviesa educa la ciència, la dignifica, ens la posa al nostre servei. Quan algú mor pentinant nafres i solcs dels seus noranta i més anys, en surt victoriós dels enganys que constantment apareixen mentre madura, mentre es fa gran, mentre els anys el fan aprofundir en el seu ésser.

La saviesa adquirida gràcies a l'experiència viscuda i sospesada fent anys, ens posa davant els nostres ulls el sentit de la història. A molts ens diu que la història està orientada, té una finalitat.

Fer anys, fer-ne molts, ens regala el patiment davant el mal que ens fer fortament quan aquest ataca l'ànima del viure. Una persona gran i sàvia, què inútils i desafortunats troba que són els enfrontaments i les ridiculeses humanes. Què irrisori trobava el Sr. Miquel enfadar-se per no poder pronunciar una paraula en el joc de la conversa, i què trist era per a ell parlar o adonar-se de tantes paraules sense sentit que embruten l'aire de la convivència i sonen ben clares. I quina melangia li entrava al cor al Sr. Pedro quan accentuàvem la inconsciència espiritual de tants, quan contemplava, posant la vista en un punt perdut, la poca passió d'alguns que un temps entonaven amb veu clara i forta qualsevol himne religiós.

La història, la maduració, el temps, ens regala també el goig que ens dóna la pau autèntica. Tant el Sr. Miquel com el Sr. Pedro veien com s'anava acabant el curs de la seva vida, però, madurs com eren, no patien pel que deixaven. Assaborien més i més la necessitat del descans, de la pau, de la bona harmonia en ells mateixos, i en tot i tots, del gust per adquirir la qualitat que dóna la vida de debò. El temps els dotava de paciència -pau i ciència-, de saviesa. Era fort el seu desig de Déu. El sentit profund de la vida, i ells el van adquirir, comporta arribar a una edat, a un grau alt d'experiència, on la paciència es transforma en amor. I l'amor ens dóna regals autèntics: "El qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller, ni egoista, ni s'irrita ni es venja, no s'alegra de la mentida; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta" (1Cor 13, 4-7). Què útil ens és la mirada, la paraula, la presència d'una persona gran i sàvia.

Ens fan falta persones madures, persones expertes en el viure, persones que han adquirit el do de la saviesa gràcies als anys i gràcies a passar pel sedàs dels anys, tantes i tan variades experiències. Els anys acumulats pel Sr. Pedro i pel Sr. Miquel els han estat un dels tants dons amb què Déu els va enriquir i ens va enriquir. La seva llarga ancianitat ens és avui reclam a molts d'aquella saviesa que també voldríem adquirir. Gràcies als dos.