Un quadro que ralla

L'homo va sortir d'aquella casa espantat de tanta reculada, preconstitucional diríem, i se'n va anar cap a una altra casa on sabia que també preparaven un discurs. No li seria tan fàcil d'entrar-hi, perquè era a ca un president. Així és que va canviar de tàctica i va recórrer a la disfressa de comissari econòmic alemany.

I va ser una bona idea, perquè diu que els vigilants de la casa, quan el van veure venir amb aquest vestit, es van posar a siular com si no l'haguessin vist i amb un tres i no res ja va ser dins el despatx del president.

– Bonu quin quadro més polit! –deia en aquell moment una tal Lolailo Pakín–. Es veu ben bé que està pintat a l'oli.

– Els companys del partit –va respondre en Kossé Luí amb autosuficiència–, que no sé perquè m'han volgut felicitar la Pasqua. I són ells, que me l'han posat aquí darrere. El mal és que així quan me retraten, el quadro també hi surt...

– I qui és aquest cavaller tan distingit? –va demanar la tal Lolailo Pakín realment impressionada amb el personatge del quadro–. Si sembla un president...

– Ara no me'n record –va respondre en Kossé Luí–. Rubalnosequè o una cosa semblant.

Però ara no perdem temps, que acaba d'entrar el comissari econòmic alemany i es pensarà que aquí no feim feina. Què toca retallar, ara?

– Però president, si vostè mai no n'havia fet tanta com ara, de feina –va replicar la Lolailo picant de mans i peus.

– Mira Pakín –va respondre en Kossé Luí amb mirada d'assassí, però satisfet d'haver enviat aquella dona a fer de ministra per no tenir-la sempre davant i darrere–, de la meva feina no me'n rallis, que ja pas prou pena!

– Però si sembla que va néixer amb una flor al cul, president –va protestar ella, que es veu que no captava la frustració del pobre homo–. Se'n va entèmer de la crisi quan ja s'esfondrava el país, però mira com s'hi ha posat, ara.

– Calla, Lolailo Pakín –va cridar ell, molt maleit.

– La reforma laboral, l'allargamenta de la jubilació... I els sindicats d'acord, eh? –va continuar ella sense poder aturar–. Els bascos que li deixen aprovar els pressupostos, els catalans que mos salven a tots del rescat europeu... I ara les caixes, ai les caixes senyor president! Encara se'n sortirà.

– Calla d'una vegada! –va tornar a cridar en Kossé Luí mentre li queien les llàgrimes–. És ver, tot açò ho he fet jo. Però et penses que qualcú m'ho ha d'agrair? Els vots se'ls endurà aquell que té nom de congregació religiosa i que arrossega damunt l'esquena l'estàtua de plom del seu mestre!

– Ai, senyor president, no es posi així –va replicar la Pakín–. Que vol camamil·la?

– I que sense haver-se embrutat les mans –va continuar en Kosé Luí– recollirà els beneficis de la neteja que m'haurà tocat fer a jo. Amb una flor al cul dius? Amb un card fuell, vaig néixer!

– Sempre pot fer com el de l'estàtua de plom i carregar contra les autonomies –va replicar ella intentant cercar una solució–, que ara els de la caspa ho han posat de moda...

– Idò ara que ho dius... –va respondre en Kosé Luí alçant el cap com si hagués vist per primera vegada un raig de llum entre les tenebres.
Però en aquell moment el quadre d'en Rubalnosequè va començar a tremolar i li va sortir de dins una veu molt emprenyada que deia:

-– Açò sí que no, Kossé Luí. Tu fes la teva feina amb l'economia, que qualcú ho havia de fer i t'ha tocat a tu. Però no ho emmerdis amb les autonomies... Que s'ha de ser cec per no veure que aquest país va alçar el cap gràcies a elles. I t'ho diu un nacional nacional, però que encara raona i sap com les gastava l'administració central.

– Que ralla, aquest quadro? –va exclamar na Pakín, que s'havia quedat d'una peça.

– Sí –va respondre com si res en Kossé Luí–. Me sol donar bons consells, però també es mira molt la meva cadira...