Per què anar a Nova York si l’estàtua de la Llibertat la tenim aquí mateix?

Només que ens hi fixem una mica podem anar diversificant les nostres activitats, i és important que no ens deixem arrossegar per la rutina. Fer-nos una vida amena depèn en molt bona part de cadascun de nosaltres, de la voluntat i imaginació que siguem capaços d'aplicar-hi. Algú va dir "Si no pots afegir anys a la vida, afegeix vida als anys". Viure és un do que no hauríem de desaprofitar.

Ara, assegut a s'American Bar de Maó, a més d'escriure, em dedic, a través d'un dels finestrals, a observar com transcorre, pausadament i assossegada, la vida dels meus conciutadans. A la meva taula, la tassa ja buida del cafè fa companyia a l'ordinador.
Redactar aquest escrit m'activa la ment: un pensament em mena al pensament següent; una reflexió em suscita una altra reflexió. Diuen que una activitat com aquesta és beneficiosa per als qui ja tenim una certa edat. Continuem, doncs.
Si ens ho proposam, els jubilats podem enriquir-nos la vida cercant ocupacions que ens resultin plaents. D'acord amb açò, ahir vaig dedicar la primera part del matí a passejar amb la càmera fotogràfica pel port.

Si, com sembla molt raonable, hem de jutjar les persones per allò que fan i no per allò que diuen, jo gosaria afirmar que els maonesos no valoram prou el nostre port i la seva bellesa, que varia segons les hores, els dies i les estacions. Durant mesos i mesos -els menys calorosos de l'any- s'hi veu poca gent, si descomptam la que hi treballa o la que hi passa en cotxe. Jo li trob totes les gràcies, al nostre port, i tot el temps de l'any que visc a l'Illa -la resta el pas a Barcelona- camín diàriament cap a la barana, tan sòlida, que ens guarda de caure pel penyal de la ciutat, i d'on, des de generacions enrere, els maonesos ens miram la mar. Aquí començ habitualment una passejada que continuu per la costa d'en Reynés o pel passeig marítim. Avui, però, he davallat al port per la que fa mig segle anomenàvem, fent broma, sa costa de na Gilda.

Arribat a la vorera de Baixamar, m'he dedicat una bona estona a fotografiar la base naval i les cases de s'altra banda. A continuació he entrat a la botiga de la fàbrica Xoriguer, on, després d'haver-me pres, gorrejant, una copeta de licor d'herbes, m'he comprat un bòtil de gin. Tot seguit m'he recreat la vista amb les senzilles però refinades, molt ben resoltes, baranes de marès, pintades de blanc i calades, de s'Hort Nou, que en altres ocasions he fotografiat detingudament. I ja com a final de la passejada, m'he aturat davant de la fàbrica d'electricitat, la primera de les Balears -ho escric amb orgull de menorquí i de maonès- a produir energia elèctrica. Hi he contemplat, una vegada més, la nostra Llibertat, la Llibertat de Maó, la gràcil joveneta metàl.lica que corona l'edifici. Ja sé que és massa agosarat comparar-la amb la de Nova York, però jo no m'ho puc callar: Sa nostra és més guapa.

Ja passava una mica de migdia quan he arribat a s'American Bar, on m'he dedicat a pegar una ullada ràpida a la premsa de Menorca i Barcelona i on he començat a redactar aquest article. A l'hora de dinar, he tornat a ca meva, amb l'agradable sensació d'haver aprofitat el matí.