Des del meu cau

Com és conegut i se n'han fet palès els mitjans de comunicació, l'agricultura i la ramaderia de la nostra illa passen per un moment en el qual s'hi juga de forma determinant el seu futur, que passa sens dubte per la seva viabilitat econòmica. Situació que si bé no és nova ( fa anys que es parla de crisi en aquest sector), aquesta s'ha vist agreujada per la situació econòmica global, i darrerament per la dificultat de que l'empresa Nueva Rumasa, propietària de Queseria Menorquina, hagi entrat, irremediablement, en un concurs de creditors.

Hem de començar per assumir que quan aquesta empresa es fa càrrec de l'antiga fàbrica de El Caserio, algunes veus apuntaven a que era la salvació del sector lleter de l'illa. No sé si era la millor solució possible de les que aleshores s'apuntaven, el que sí ha quedat clar és que confiar cegament en una empresa, amb els antecedents que tenia i les passes que estava donant era com agafar-se a un clau que crema. Ja és dubtós de per sí, que una empresa tant solvent com ens volien fer creure que era, estigués oferint l'emissió de pagarés al deu per cent d'interès quan els bancs n'hi haurien demanat un sis o un set. L'única lectura possible d'un fet així no era altre que els bancs o caixes no li fiaven.

Situem-nos en el context del que estem parlant. Per començar s'ha d'aclarir que el sector agrari, com s'ha dit molts cops representa l'1,75% del producte interior brut (P.I.B), però gestiona gairebé el 80% del territori. Menorca compte amb unes quatre-centes explotacions agràries, de les quals 165 són del sub-sector lleter, que tot i que ningú no dubta de la seva importància econòmica i estratègica, potser és exagerat que encara avui estiguem parlant de monocultiu lleter. D'aquestes 165 explotacions, 12 entreguen la seva producció a l'empresa de Nueva Rumasa, en forma de quallada, el que representa el 20% de la producció total de l'Illa. La resta es distribuiria en un 60% a COINGA (llet líquida) i l'altre 20% a la resta d'indústries formatgeres de l'Illa o venda directa de les mateixes explotacions (llet líquida o formatge artesà).

Una de les propostes freqüents quan l'antiga fàbrica de El Caserío ha fallat ha sigut la de passar la responsabilitat a COINGA per a que acabi absorbint les explotacions de la primera. Aquesta és en tot cas una mesura que sí que ens portaria a parlar d'un monopoli del sector lleter amb el perill d'acabar per descapitalitzar la cooperativa a més de, segurament, saturar-la amb la corresponent repercussió en el preu. I per tant la solució que es donaria a les dotze finques acabaria afectant la resta d'explotacions lleteres. Altra cosa diferent és que mentre s'està cercant una solució a Quesería Menorquina fructifiquessin els contactes que s'estan fent per vendre la quallada fora de l'Illa (un dels requisits és el que s'ha de pasteuritzar la llet), la cooperativa, o qualsevol altra indústria lletera, de manera transitòria recollís la llet d'aquestes finques, la pasteuritzes i la transformes en quallada per entregar-la a aquest hipotètic client. Però només tenint clar que aquesta ha de ser una mesura transitòria.

Sovint quan les coses no han pintat massa bé una part del sector ha alçat la veu demanant ajuda a l'Administració fins i tot culpant-la de tots els mals. Gairebé sempre en forma d'ajuda econòmica. Tot i que s'ha de reconèixer el dret a demanar-les i fins i tot d'exercir allò que els castellans dirien "derecho al pataleo", també és cert que és el mateix sector el qui té el deure de cercar i proposar solucions. L'Administració ha de ser en tot cas l'eina necessària que ajudi a tirar endavant les iniciatives que proposi el sector i en tot cas i de manera puntual (com podria ser en aquests moment el Pro-agro, l'ajuda al transport de la quallada si finalment s'ha de vendre fora de l'Illa...) una ajuda econòmica directe a les explotacions. Però si aquestes ajudes no van acompanyades de mesures per solucionar el problema l'únic que s'aconsegueix és allargar la malaltia. Hem d'acabar d'una vegada per totes amb el victimisme del sector. No ens enganyem, ni que sigui per dignitat, és preferible ser un "pagès pobre" que caure en el parany de ser socialment el "pobre pagès" .

Possiblement una d'aquestes solucions passa més per reduir els costos de producció intentant ser el màxim d'autosuficients possible i no en l'augment de les produccions. També cal tenir visió de futur. En un moment en que la Unió Europea està plantejant eliminar les quotes lleteres a partir del 2013, no ens podem quedar de braços plegats. Hem de recordar que la Política Agrària es marca des de Brusel.les, i que s'estan sentint veus que li recriminen que el 45% del seu pressupost es destini a l'agricultura. Altra cosa seria discutir si realment aquest tant per cent arriba realment als pagesos. Ens hem de demanar si en el cas que s'eliminin aquestes quotes les explotacions lleteres de l'Illa, amb els costos de producció que suporten, seran viables quan tots els demés països podran produir a baix cost. Crec que hem d'anar pensant en assegurar una producció diferenciada que només tindrà sortida si les empreses lleteres de Menorca aposten per ella. Tanmateix això no vol dir convertir tota la llet en formatge, sinó que el producte que facem (llet, quallada, formatge...) tingui un element diferenciador. La promoció d'aquests productes és necessària, però més ho és establir una xarxa de comercialització capaç a vendre'ls.

Si bé és cert que aquestes explotacions pel seu bon funcionament requereixen grans inversions, no menys cert és que reben una ajuda per les mateixes de fins el quaranta per cent de la inversió, i fins i tot en alguns casos com el pla Pro-boví del setanta per cent. Per tant no és pot dir que el sector no rebi ajudes de l'Administració de manera lleugera. Les ajudes al sector vénen determinades pel Pla de Desenvolupament Rural (PDR 2007/2013) i que ve finançat amb fons europeus. Un pla que cal recordar fou presentat per l'anterior Govern de les Illes Balears, i aprovat amb alguns matisos (ben pocs pels que calia esperar) per l'actual.

No obstant és cert que es poden treure algunes línies d'ajuda com s'ha anat fent fins ara amb el Pro-agro per part del Govern, o el mateix Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (CARB), per part del Consell Insular. Però aquestes s'han de regir per la normativa europea. En el cas del pro-agro tots sabem que s'ha anat disfressant cada any per treure'l ja que és una línia totalment il.legal, ja que la Unió Europea no permet les ajudes directes al sector lleter.

Podríem nombrar també altres acusacions que s'han fet, com és la de que la Conselleria està aplicant una" política agrària folklòrica" defensant i ajudant només a les races autòctones i l'agricultura ecològica. Aquesta afirmació no és més que una manera d'amagar les pròpies misèries i si més no un menyspreu per a aquells pagesos que han optat per un tipus d'agricultura diferent al seu, i que en aquests moments, malgrat la crisi, té una demanda que va en augment per part del consumidor. Com també és un menyspreu a la gent que des de les associacions de les races autòctones han treballat desinteressadament i amb més esforços que ajudes a dignificar una part del patrimoni de tots els menorquins. I no s'hi val després d'aquest menyspreu ser tant hipòcrites de passejar per les fires que gaudeixen d'èxit com les del Cavall de Raça Menorca, i sentir-se cofois d'allò que s'ha menyspreat. En tot cas aquestes afirmacions són més gratuïtes que certes i sense una base que les sustenti, i això és tant fàcil com posar damunt la taula les xifres que ho demostrin.

És entre tots que hem de trobar les solucions als problemes, en bona mesura estructurals que té el sector agrari de l'Illa. Sempre he pensat que val més tard que mai. Però no val a badar, no fos cas que se'ns fes fosc.