TW
0

Quan en el tardofranquisme i en els primers anys del restabliment de la democràcia a Espanya algunes persones deien "menorquí sí, català no", no feien més que expressar la seva ignorància induïda per la mala educació heretada d'aquells temps foscos. Quan, 35 anys després, en la plena Espanya plurilingüe (?) encara hi hagi persones amb el mateix pensament ignorant, cal pensar que ja no és per la mala educació rebuda, i per tant víctimes d'aquells temps de dictadura, sinó per una manifesta intenció de mentir. Els disbarats que alguns encara diuen sobre la llengua catalana són per tant malintencionats.

Els mentiders actuals, a més a més, són insistents i recalcitrants, que han perdut la vergonya de mostrar la seva ignorància. Alguns senyors de la dreta ideològica que escriuen tant sobre la llengua catalana segueixen la màxima de Goebbels, segons la qual una mentida dita mil vegades pensen que acaba sent una veritat. I per molt que s'expliqui i s'hi posin exemples, mai no ho voldran entendre ni ho acceptaran. És batre ferro fred. No tenen remei. Són mentiders compulsius. La seva ceguesa va acompanyada de la seva obsessió, que els delata.

Per exemple, diuen que el castellà està perseguit. Si fos així, com s'expliquen que sigui el català que va reculant en percentatge d'ús social i no el castellà? També diuen que l'ensenyament en català impedeix que els alumnes aprenguin castellà. Però, en canvi, els resultats d'enquestes escolars indiquen que la competència en les dues llengües és similar. I diuen que l'escola és la culpable que les formes dialectals del menorquí es perdin per culpa d'ensenyar català. Deu ser gràcies a l'esforç que hi han posat ells per tenir un bon model social de llengua que reculli la riquesa expressiva del català de Menorca! En fi, els disbarats són tant seguits que en conjunt formen un gran engany a la gent que se'ls vol creure.

Ben cert que la informació que fan servir no la treuen de les universitats, ni de les acadèmies de les llengües, ni de qualsevol altra instància científica. Basen la seva opinió en els prejudicis i en mitjans de comunicació fortament radicalitzats cap a la dreta més intolerant i nacionalista. Sort que, avui per avui, la majoria de la gent està, en aquest tema de la llengua, una mica més informada que no ho estàvem en el tardofranquisme i ja no es beuen les mentides tan fàcilment.

Els qui diuen ser defensors del menorquí, però no l'empren, se'ls veu el llautó, "se les ve el plumero" perquè ens entenguin. Per desmuntar-los tota la tramoia, només cal demanar-los que apliquin els seus criteris lingüístics a qualsevol altra llengua per adonar-se'n que els seus disbarats només els volen aplicats a la nostra llengua. Si estan tan preocupats pels dialectalismes, perquè no hi estan també pel desús de la llengua catalana entre els joves, en coherència? És com preocupar-se per la roba estripada en un accidentat i no pel seu estat de salut.

Aquests senyors mentiders voldrien que la genuïnitat del menorquí quedés limitat als usos informals, desprestigiats, marginats de la vida pública, en usos exclusivament col·loquials, propis dels indígenes de la Reserva. Per contra no toleren que la llengua catalana dels menorquins amb tots la seva amplitud i riquesa, amb tota la seva funcionalitat i modernitat, amb tota la seva producció econòmica, cultural, mediàtica i social, amb tots els seus registres i amb tota la seva extensió pugui ocupar els espais que el franquisme tenia reservats només al castellà.