L’aigua subterrània i els picadors de Sant Lluís

Ja en temps més recents, però abans de la introducció de les màquines perforadores, la construcció d'un pou seguia essent una feina sacrificada, una lluita entre l'home i la pedra, que es duia a terme amb l'ajuda d'unes poques eines i l'explosió de qualque barrobí. Un ofici emparentat amb la mineria per les condicions adverses del treball subterrani i els seus perills.

D'aquells esforçats picadors, que arribaven a l'aigua subterrània a cop de pic, barrina i barrobí, en queden pocs que ens puguin contar les particularitats del seu ofici. Per sort, he pogut mantenir un parell de xerrades amb Joan Carreras, de Sant Lluís, que als seus noranta anys gaudeix d'una bona memòria. També he parlat amb familiars d'altres picadors i experts en el tema.

Aigua subterrània

Amb el concurs del geòleg Joan Rosell, he intentat d'esclarir quatre trets bàsics sobre l'aigua subterrània. En el cas de l'aigua –com amb el petroli–, la seva presència al subsòl no l'hem d'entendre tant com a bosses o corrents, més tost l'hem de comparar a una esponja amarada d'aigua dolça.

D'altra banda, a tots els pous l'aigua arriba al nivell de la mar, encara que quan hi ha molta pluja la infiltració la pot situar mig metre més amunt de l'anomenada capa freàtica o nivell piezomètric. Actualment a la nostra illa aquesta línia es troba més avall que el nivell de la mar a causa que se n'ha extret més de la que pot absorbir el terreny.

Quan es fa un pou i es treu aigua, es crea un "con de succió" per davall la línia, i com més pous extreuen aigua són més els cons, i és més probable que es produeixi la intrusió salina, la penetració de l'aigua de la mar. La quantitat depèn del volum extret i de la permeabilitat del terreny.

Segur que molts dels pacients lectors d'aquestes retxes coneixereu casos de surgències d'aigua dolça ran de la mar, com la poderosa font que rajava a cala Padera (es Castell) o la del rentador del Pla de Sant Joan, de Ciutadella, actual "taller" dels Amics de la Mar; així com pous d'aigua dolça presents al port de Maó i cales de la costa sud, com el Fonduco o Biniancolla, alguns d'aquests excavats pels picadors que coneixerem.

Com assegura el professor Rosell, l'aigua subterrània puja una mica per damunt del nivell de la mar, de manera que a llocs propers a la vorera s'hi pot –o podia– trobar aigua dolça, que domina per la pròpia pressió damunt la salada dins els sediments marins; fins al punt que es podria haver fet un pou dins la mar –a curta distància de la vorera– i trobar-hi aigua dolça.

Pau Pons i Joan "TAA"

Pau Pons Pons (1899-1958), casat amb la torretera Alejandra Pons Pons, va ser el cap d'un grup d'homes de Sant Lluís dedicats a excavar pous, cisternes, aljubs i tot tipus de feines de picar pedra. Amb ell hi va treballar el seu fill, Llorenç Pons Pons, conegut com a "Situs Pau" (1930-1992); també hi feien feina en Joan Carreras, en Joan Villalonga "Pouets", en Bernat "es Caraboneret", que també coneixerem, i uns quants homes més.

Joan Carreras Gomila va néixer a Biniali l'any 1920. A Sant Lluís és conegut per Joan "Taa", però aquest sobrenom no li ve de l'ofici de tallador de pedra, com es podria suposar, és una herència familiar que ja arrossegava l'avi de Binicalaf. De ben al·lot el van llogar a Biniparrell, quan a Sant Lluís hi havia quatre ferreries actives. Per causa de la Guerra Civil, com als altres membres de les quintes del 1939, 40 i 41, li pertocà complir un llarg període de servei a les armes; a partir dels 18 anys va fer-ne set de servei militar, entre la bateria de Biniancolla i la Península.

Entretant, a partir de l'any 1942, va començar a fer feina amb el grup de jornalers dirigit per en Pau Pons, dedicats a fer pous, cisternes, aljubs, plantar horts, fer pedreny i altres feines semblants, sa meva feina ha estat picar.

Poc abans de la mort de mestre Pau, va entrar a fer feina amb el ranxo d'una vintena de manobres encapçalats per mestre Llorenç Carreras, de Maó, amb qui va romandre divuit anys. Ell sempre dedicat a feines de picar, ja fos sota terra o a la superfície.

L'any 1952, durant dos mesos, els homes de mestre Llorenç Carreras, entre els que hi havia en Joan, van aixecar els dos fars d'enfilació situats damunt l'illa de ses Sargantanes, del port de Fornells. Aquestes dues torres, més baixa la de davant i més alta la de darrere, encara avui constitueixen un element essencial per a la navegació: en veure els dos llums vermells un damunt l'altre l'enfilació del port és correcta.

El 1953 van obrir tornall a sa Torre Vella, de s'Heretat des Duc (es Migjorn), concretament a cala Escorxada, on van picar un varador i un bon replà per a la duquessa. Hi havia una cova i una caseta, feta per un destacament durant la guerra.

Una bona temporada, els homes de mestre Llorenç van treballar per la companyia Gesa, que traçava noves línies elèctriques. En Joan Carreras era uns dels quatre o cinc homes dedicats a picar els clots pels pals d'electricitat, també hi havia un parell més de santlluïsers: en Situs "Pau" i en Bernat "es Caraboneret".

Bernat "caraboneret"

Bernat Cardona Gomila (1921-2005), de sobrenom "es Caraboneret", com els altres sis germans, per bé que no s'havien dedicat a fer sitges de carbó. L'apel·latiu venia de son pare –en Toni de Binifadet– o de l'avi.Quan va morir en Pau Pons, en Bernat agafà pel seu compte la feina. Anaven de fer pous i rebaixar terrenys; a força de barrobins va fer pas entre la llosella per obrir la carretera de Favàritx –de la bateria al far–, per encàrrec d'en Toni de Matxani o "es Paredador" (Antoni Seguí), quan la seva empresa començava.

Fa una cinquantena d'anys, en Bernat arribà a menar pel seu compte una colla de nou o deu homes. El darrer jornaler que treballà per ell va ser en Llorenç "Barato", el conegut glosador. Però en Bernat es trobava una mica aclaparat i deixà l'empresa pròpia per entrar a treballar a la de Llorenç Mercadal, on es retrobà amb en Joan "Taa".

Els fills d'en Bernat recorden una anècdota que solia contar. Quan hi anava el mestre els solia dir: açò s'ha de fer amb sa padrina (una picassa molt grossa que tenien), i per donar exemple hi picava una estona. En Bernat replicava: per què no queda i l'empra tot es dia?.

De fet hagué de deixar de picar pels problemes d'esquena. Però açò seria els darrers anys d'activitat laboral; entretant en Bernat i en Joan "Taa" van deixar de treballar per mestre Llorenç i van picar junts molts anys pel seu compte, sense deixar d'atendre els encàrrecs del seu antic mestre.

Entre d'altres homes de Sant Lluís que s'havien dedicat a picar pous i cisternes, es guarda memòria d'en Bep "Xoriguer", en Perico "sa Moixa", en Marcelino des Forn de Dalt, en Joan des Barranc, en Pepe "s'Oliaigo" i en Pere Pons Carreras, sogre de qui subscriu. Aquest últim ja practicava els forats dels barrobins amb un petit compressor a metzina, amb el fum corresponent dins el pou o cisterna. També es van fer forats pels barrobins amb compressor amb la mànega d'aire cap a dins el pou i la màquina situada a l'exterior, on es produïa el seu fum i estabor.

–––
adsintes@telefonica.net