Aprenent d’altres ciutats

L'avinguda de los Cubos connecta amb la part posterior de la Catedral. De fet, la catedral està construïda sobre una part de la vella murada de tal manera que avui pots observar, situat tranquil·lament a la plaça per a vianants del darrere del bell edifici gòtic, com la continuïtat de la murada i les seves torres queda rompuda per l'àbsida de la Catedral. Una pràctica que em fa pensar com Santa Maria de Maó va ser bastida sobre la vella murada del castell de Maó. Aquesta gran zona de vianants del centre de Lleó està rodejada d'aparcaments, a una distància del centre que seria com aparcar el cotxe davant la fira al polígon de Maó i anar a peu fins al pla de la Parròquia. Recórrer aquesta ruta en ambdues direccions, de la perifèria al centre de la part històrica i a l'inrevés, resulta agradable i totalment compatible amb els meus esquemes de temps i distàncies maonesos.

El centre antic de Lleó, exclusivament per a vianants, ocupa una superfície enorme a banda i banda de la Catedral. El barrio húmedo, situat a la dreta de l'edifici religiós amb més vitralls d'Espanya, segons es puja des del riu Bernesga, és un entramat de carrerons antics on l'activitat comercial de dia es compatibilitza amb l'activitat de bars i tavernes a la nit. Una zona despenjada cap avall de la plaça major on els comerços no s'han modernitzat gaire i, fins i tot, alguns me recorden botigues maoneses dels anys seixanta.

Passejar per aquests carrers sense cotxes és un plaer que me recorda el temps en què la ciutat era només per als vianants. El barrio romántico ocupa una altra gran zona a l'esquerra de la catedral, segons es puja per la calle Ancha, l'eix més important de la trama urbana central de Lleó. Aquí les escoles religioses ocupen una gran part i aporten una activitat urbana d'ús diari que anima la ciutat, on els joves envaeixen els carrers i places en els seus recorreguts a peu. Una activitat que a Maó perdem a gran velocitat.

La ciutat moderna, enlluernada amb el cotxe, va rompre l'antic equilibri en què la gent i els espais urbans convivien adequadament. L'eufòria va ser tan aclaparadora que, com sempre sol passar, l'ús del cotxe va portar la destrucció de part de la ciutat central obligant que les seves estructures s'acoblessin al seu pas i fos ell l'objecte preferent, fins i tot per damunt del nostre caminar de sempre. La lluita per tornar a tenir espais centrals a la nostra mesura ha triomfat a moltes ciutats. A d'altres encara tenim grups reticents i polítics que no entenen la importància de caminar sense perills pels centres urbans, intentar mantenir equipaments prioritaris al centre i lluitar perquè les zones més antigues siguin organismes equilibrats. Justament ara a Maó hem pogut comprovar la transcendència de passejar per la ciutat sense cotxes i comprovar que el centre ha de tornar a ser per als vianants.

Camín pel carrer Mariano Domínguez Berrueta amb la idea d'anar a la plaça major. El carrer està empedrat, sense voravies, tot el paviment a un mateix nivell sense petites diferències on puguis tropissar. Una llibreria de vell m'atreu l'atenció. Un local antic, petit, ple de llibres també antics, és el que veig en guaitar per la porta de fusta antiquíssima. A l'aparador interior, un llibret amb la portada de colors llampants que reprodueix la bandera republicana ressalta per sobre de l'atapeïda llibreria, on els ulls es mouen amb delit, cercant algun llibre que els sorprengui. Es tracta d'un facsímil de la Constitució de 1931. Lleó és una ciutat que es manté oberta i progressista en un territori dominat pel pensament conservador. Ens sorprèn constatar la lluita de Lleó envers Valladolid per recuperar la seva posició de territori independent antic i lliberal.

Arrib a la plaça porticada plena de parades del mercat de verdures situades ordenadament al bell mig. Passejar i mirar entre elles és com entrar en un lloc arxivat a la memòria i tornar a olorar el passat. El paviment és continu i el gran pla és trepitjat per persones i camionetes. Ara bé, les camionetes, aparcades en una part determinada de la plaça quadrada, s'han convertit en parades elles mateixes i ofereixen els embotits tradicionals, com la "cecina", la carn salada i fumada, tan típica d'aquesta regió.

La plaça San Martín és el centre del barri humit. Qui hi arribi de nit no pot deixar de visitar La Bicha, la taverna més famosa de la ciutat per assaborir el xoriço i, sobretot, la morcilla. Juntament amb els carrers del voltant ha estat pavimentada de bell nou amb peces que imiten la forma i dimensió de les antigues lloses urbanes. La sorpresa arriba en entrar a una de les places més polides de Lleó, la de Santa María del Camino, també anomenada popularment plaza del Grano: després de passejar diferents dies pel centre de la ciutat, amb carrers i places ben cuidats i pavimentats pensant principalment en els vianants, perquè els passejadors i els peregrins puguin caminar lliurement i tranquil·lament, arribam a una plaça que manté l'empedrat original, els còdols antics que li van donar un caràcter difícil d'imitar avui. Me ve a la memòria el pla de la Parròquia i la plaça Colón, ja que les estructures de l'empedrat mostren una semblança exageradament similar. Entre el tapís de pedres ben ordenades hi han crescut algunes herbes i sobre la seva planura alguns bars instal·len les taules i cadires durant el dia per servir els clients, turistes i peregrins. A la nit, les estojaran discretament i deixaran altra volta la bella plaça lleonesa amb la seva buidor de sempre. No puc deixar de pensar com, a vegades, sortosament, algunes ciutats arriben a temps de salvar espais emblemàtics, que tenen un valor arquitectònic, urbà o ambiental ben constatat, i els salvaguarden per al futur. Si desapareixen aquests elements, el caràcter de l'espai mor amb ells. Aquesta plaça del Grano, amb un paviment nou, com el dels carrers que l'envolten, mai hauria pogut mantenir l'ambient i el caràcter que té.

Quedam caminant a poc a poc sobre l'empedrat, mirant fixament les nostres peuades sobre les pedres fosques i en veure'n de blanques, línies rectes formant fileres mestres, ordenadores de la trama empedrada, no deixam de sentir-nos desorientats, perduts en una dècima de segon, atordits en no saber ben bé on realment som.