Eines i feines dels picadors

ELS SAURINS

En rebre l'encàrrec de fer un pou, el primer era saber on havien de començar a picar amb certes garanties d'èxit. D'ençà molts segles enrere, aquesta missió corresponia al saurí, una persona amb una suposada sensibilitat per detectar l'aigua o altres elements presents al subsòl, coneguda com radioestèsia. Per dir-ho d'una manera entenedora, podríem qualificar aquesta pràctica d'acientífica, més propera a les creences que a la prospecció geològica amb mètodes geofísics. A part de la seva sensibilitat, els saurins normalment solien comptar amb una llarga experiència dels pous locals a la zona on practiquen la seva art endevinatòria.

Entre el grup de picadors santlluïsers el que tenia aquest especial do o sensibilitat era en Bernat "es Caraboneret", ell era per tant l'encarregat de cercar l'aigua. S'afirma que en dir aquí hi ha s'aigo, allà la trobaven. Havia anat a moltes bandes quan el cridaven, ja fos per Sant Lluís, Favàritx o Alaior.

Per dur a terme aquesta recerca s'han utilitzat diferents mètodes i estris, com una vareta metàl·lica, una de fusta, un pèndol i fins i tot un rellotge de butxaca, amb la mateixa funció que el pèndol.

Els sistemes més habituals a Menorca han estat el del pèndol, que en trobar l'aigua es movia "en el sentit de la vena", i el del verdanc (branca verda) de fusta. En Bernat no creia en el pèndol, ell feia servir un verdanc de magraner en forma d'una "Y" majúscula. L'agafava amb dos dits per cada un dels dos travessers pròxims, mentre que l'altre restava col·locat de manera horitzontal al terreny; així anava caminant per dins el lloc, fins que trobava l'aigua, llavors la branca lliure feia força cap avall. Ja sabien on començar a picar.

S'EINA FA SA FEINA

Aquesta dita popular deixa més clara que l'aigua la importància de comptar amb les eines precises per dur a terme els oficis manuals. Les eines emprades per fer els pous eren una mica diferents de les utilitzades pels picadors en fer altres treballs de picar o d'extreure pedreny a l'aire lliure. Per l'estretor de l'espai, les utilitzades per picar dins el pou tenen en comú que el seu mànec és més curt, d'uns 50 o 60 cm, mentre que les emprades a l'exterior el tenen d'uns 80 o 90 cm, per facilitar l'impuls. Les famílies d'en Llorenç "Pau" i d'en Bernat "Caraboneret" conserven un bon nombre d'eines que mirarem de descriure.

Vet aquí unes quantes eines:

Pic: peça de ferro travessada per un mànec per l'ull central. Pot ser de punta i aceró o de dues puntes, aquest era per a roca més forta.

Càvec ample: servia per arreplegar el bagatge picat i posar-lo dins el bidó amb què el pujaven.

Barrina: barra de ferro llisa i acabada amb un tall pla acerat a cada extrem que servia per fer els forats pels barrobins. L'emprada dins el pou solia ser de devers 1'20 m (l'emprada a l'exterior feia un metre i mig o dos). El tall fa uns tres centímetres d'amplària.

Barrina llarga: semblant a l'anterior, però composta de dos trossos acoblats i utilitzada per "fer aigua". Entre les dues peces la seva llargària era d'uns sis metres. Només tenia un tall acerat baix que era més ample que a l'anterior, podia fer vuit centímetres.

Cullereta: barreta de ferro que baix fa una forma còncava de cullera, servia per buidar de sauló o de fang els forats dels barrobins. Els fills d'en Bernat "es Caraboneret" conserven tres culleretes d'entre 1 i 1'30 metres.

Barrobí: explosiu de pólvora utilitzat per trencar la roca.

Metxa: corda negra destinada a encendre el barrobí de forma retardada. Es tracta d'un tubet carregat de pólvora i recobert de cotó impregnat d'enclità.

Fulminant: detonador de llautó que provoca l'explosió del barrobí en rebre el foc de la metxa.

Càbria: bastida de tres barres inclinades que convergeixen damunt la boca del pou.

Corriola: politja subjecta per una cadena al vèrtex de la càbria. Per dins hi passa el cable del gigre que serveix per extreure bidons de pedreny i traginar altres pesos de dins el pou.

Gigre: torn mecànic semblant a l'utilitzat per varar embarcacions, situat a la vora del pou.

Cadireta: seient de llenya pendent del cable del gigre damunt el qual baixava i pujava el picador.

Altres eines dels picadors es feien servir per les feines a l'aire lliure o espais més amples, com el mall, la picassa, la picasseta, la manuella o les llaunetes i tascons de ferro, damunt els que picaven per obrir escletxes i alçar la roca. El mateix podríem dir de l'escala de corda, formada per dues cordes paral·leles verticals i escalons de fusta, utilitzada per baixar a les cisternes, no als pous. No es feia servir amb els dos peus del mateix costat –com una escala de llenya o de ferro–, ja que se'n va cap enrere; pujaven l'escala, amb un peu a cada banda –en sentit contrari de l'altre– i agafats a una de les cordes verticals.

PICAR EL POU

Una vegada decidida la ubicació on s'havia d'intentar arribar a l'aigua subterrània, i proveïts de les eines necessàries, es treia la terra i començaven a picar dins un cercle d'uns noranta centímetres de diàmetre. Aquesta era la seva secció més habitual, encara que hi havia pous de forma oblonga, lleugerament allargada, que a la línia més llarga feien 1'5 m. Tenien aquesta característica per poder-hi poar amb un sistema de cadenes.
De més enrera els pous s'excavaven sobretot a cop de pic, una feina feixuga i claustrofòbica que no es podia fer molt seguida. Aquell que podia, se n'anava a fer altres feines.

Tant com aconseguien vèncer la resistència de sòl, a la paret del pou, feien una enclava a cada costat, aproximadament cada dos pams i d'uns quatre dits de fondària, a manera d'escalons que els permetien posar-hi peus i mans per pujar o baixar eixancats per les enclaves, entre les dues parets separades per menys d'un metre. També es feia servir la "cadireta" que veurem dijous que ve.

Mentre feinejaven en sec, es trobaven damunt el bancal (el pis de fons en cada moment). Habitualment regataven a la vorera del forat: amb el pic obrien una regata al seu voltant que, si la duresa del pedreny ho permetia, arribava a dos pams de fondària.

Quan ja es feien servir els barrobins, aquests servien per vèncer la resistència de la penya viva, dintre de la qual practicaven els orificis amb la barrina per col·locar-los, aquesta labor es feia picant manualment amb la barrina que hem descrit. Amb el tall acerat picaven verticalment donat un quart de volta a cada cop, mentre remullaven amb aigua el seu interior per reblanir la roca. El picador solia gravar la inicial del seu nom a la barrina, en Joan Carreras hi posava una T de Taa, qui recorda que una vegada picaven a sa Mesquida, dins una penya blava de davall la llosella, és massís allò, prou que en menjar-se un costat de tall acerat s'enganxava als forats i no picava bé, de manera que per fer un forat de tres pams escatava es dos acerons. D'altra banda, si la barrina troba fort dins un forat fa tres cantells, tendeix cap al fluix i queda més cantellut.

Tant com avançava l'orifici, buidaven el seu interior del fang acumulat amb la cullereta. Encara que dins els pous no s'emprava tant com a l'exterior, ja que feien els forats més curts –d'uns 50 cm– i com que l'omplien d'aigua sortia el sauló tant com picaven amb la barrina.

Ens tornam posar sobre el bancal, amb la regata al seu voltant ja feta. Dins aquesta feien una perforació vertical i una altra d'obliqua, d'enmig del bancal cap el costat on havien fet l'anterior. Així quedava preparat per posar-hi un barrobí, que fa més efecte si compta amb la regata lateral que sí el bancal està clos. Jugant amb la llargària de les metxes, primer feien explotar el barrobí de la vorera i després (quan la roca ja està trencada) explotava el d'enmig del pou; així feia una llesca de pedreny que podia ser de fins a tres pams o més.
–––
adsintes@telefonica.net