La mort d’Ossama Bin Laden

Ja sé que parlar d'aquesta qüestió comportarà inevitablement opinions favorables i contràries alhora, perquè no deixa de ser una matèria controvertida per diverses raons: en primer lloc, per haver decidit executar una persona –encara que aquesta sigui un assassí- sense detenir-lo primer ni ser sotmès al judici d'un tribunal. I en segon terme, perquè l'operació militar, preparada minuciosament des de la Casa Blanca, es va dur a terme en un territori subjecte a la sobirania d'un Estat, Pakistan, sense la prèvia autorització d'aquest.

D'espatlles al general Pervez Kayani, que no es va témer dels fets fins al moment en què el raid era ja pràcticament enllestit –l'exèrcit pakistanès va arribar a Abbottabad quan les Navy Seals ja havien partit-, l'operació militar va ser preparada curosament i seguida en directe pels dirigents nord-americans (Obama i Clinton al capdavant), se suposa que amb un ai! al cor perquè el risc de fracàs era enorme. Però no va fracassar. Ben al contrari, va ser un èxit, ja que, en qüestió de poques hores, el criminal més cercat del món era mort (puc dir assassinat?, hauria de dir executat?), el cadàver pujat als helicòpters, dut a bord d'un cuirassat i llençat posteriorment a l'oceà.

Aquests fets són d'una importància tan gran que transcendeixen, sens dubte, el debat de si és just o no violar la sobirania d'un Estat per dur-los a terme, i ens du a un altre debat d'ordre ètic presidit per una pregunta inevitable: És acceptable matar un home (en aquest cas un reconegut criminal, líder i incitador de milers de morts, responsable últim dels estralls de l'11 de setembre de 2001) sense un judici previ?

Més enllà de les reaccions populars, normalment viscerals i poc meditades, han estat moltes les persones de criteri que s'han pronunciat sobre aquesta qüestió. Val a dir que amb resultats absolutament contradictoris. Per a Maureen Dowd, una periodista crítica amb els republicans, que col·labora al New York Times i va ser premi Pulitzer el 1999, l'actuació nord-americana ha estat impecable. El seu raonament és aquest: "Que ningú no em parli de calma. Després d'una tragèdia, és impossible. No, el que jo vull és el record, la justícia, la venjança. Quan es tracta d'un assassí que es vantava d'haver reduït a cendres milers d'americans i desitjava matar-ne d'altres, aquesta em sembla l'única reacció civilitzada i moralment sana. Nosaltres hem celebrat una de les poques victòries incontestables que hem obtingut en el pla militar des de feia molt de temps, un èxit que ens ha donat el sentiment de ser novament americans –intel·ligents i forts, capaços de retrobar els nostres enemics i de fer-los pagar".

He volgut copiar la frase sencera perquè en aquesta hi ha alguna cosa més que un judici moral. Hi ha, al meu entendre, una definició del que, per a Maureen Dowd, són –o haurien de ser- els nord-americans (visió que, per ella mateixa, demanaria un altre debat). Reconduïm, però, només, l'anàlisi a la primera part de la frase, quan Dowd uneix "record, justícia i venjança" en un mateix objectiu. I en aquest sentit res no he d'oposar a la unió entre record i justícia; tanmateix, em costa d'unir justícia i venjança, perquè aquests són dos conceptes que un tribunal mai no podria aplicar de manera sistemàtica i complementària.

Més prudent –però igualment satisfet de l'operació- es mostrava el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, el qual va declarar que se sentia "del tot alleujat" per la mort del líder d'Al-Qaeda, mentre que, des d'altres posicions ideològiques, Kenneth Roth, director executiu de l'ONG Human Rigts Watch, afirmava: "Ban Ki-moon s'equivoca sobre Osama Bin Laden. Per molt que fos justificat, no és fer justícia matar sense procés ni condemna". Afirmació que ens duria també a distingir –i no és fàcil- entre "el que és just" i "el que és justificat", qüestió, però, en la què ara no puc ni vull entrar.

No és la meva intenció, per tant, dirimir sobre una actuació que, des del punt de vista ètic, em sembla molt criticable (a mi, les celebracions per la mort de Bin Laden davant la Casa Blanca em van semblar tan irracionals i perilloses com les que vam veure per televisió després dels atemptats de l'11-S en diversos països musulmans), acció, doncs, que, criticable des del punt de vista ètic, els nord-americans -Obama el primer- han considerat, però, un gran èxit polític.

Tanmateix, amb aquesta actuació militar no penso que s'hagi fet justícia (matar un home de la manera que ells ho han fet mai no és fer justícia), ni penso tampoc que, sense Ossama Bin Laden, els nord-americans hagin aconseguit que el món sigui més segur. Això sí, hauran venjat la mort de moltes persones, eliminat un criminal i, probablement, afavorit la reelecció d'Obama, perquè, segons podem veure, als Estats Units d'Amèrica, el prestigi polític no s'adquireix ampliant la seguretat social als més desfavorits, sinó fent accions perquè els ciutadans recobrin l'orgull de sentir-se americans. O com diu Maureen Dowd, l'orgull de sentir-se homes intel·ligents, forts i capaços de retrobar els seus enemics per fer-los pagar les culpes.

Per últim, si només parlem de política i no d'ètica –que és del que jo em proposava (encara que sempre em costi deslligar els dos conceptes)- diguem també que l'eliminació d'Ossama Bin Laden ha cavat una fossa entre el Poble del Pakistan i el seu exèrcit, i això és bo per a la democràcia en aquell país. Perquè els pakistanesos, molt crítics pel que fa al rol de la jerarquia militar, es demanen avui si els militars sabien que l'home més cercat del planeta vivia a Abbottabad, a només un quilòmetre de l'Acadèmia militar de Kahul. I això perquè, si ho sabien, malament, ja que això comporta una col·laboració amb el terrorisme; i si no ho sabien, doncs encara pitjor, perquè revela una seva gran incompetència.