L’illa dels miracles

El que ells no saben però, és que aquesta realitat magnífica té un caràcter sobrenatural, que és el resultat dels miracles amb què el cel mos ha volgut beneir. Potser com a compensació per haver d'aguantar la tramuntana a l'hivern i les paparres a l'estiu. I n'hi ha prou de visitar totes les costes veïnes per comprovar el desastre de què mos hem lliurat.

Algú dirà que la fesomia actual de Menorca és conseqüència de la voluntat de molta gent i d'una acció política tossuda, i no ho qüestionaré. Però hauré d'insistir que aquests darrers cinquanta anys sobretot han pesat els miracles, o les caramboles, si així ho prefereixen els no creients.

El primer miracle el podem situar cap als anys seixanta. En aquell temps va començar a arribar a Espanya el turisme de masses i la dictadura va decidir fer els ulls grossos amb el bikini, perquè darrere tanta comèdia que feien, en realitat els interessaven més els doblers que la moral.

Les costes es van poblar d'edificis espantosos a ran d'aigua mentre uns quants es feien rics i la merda sense canalitzar discorria pels torrents o s'amagava en immensos pous moures que contaminaven els aqüífers. La part higiènica s'ha anat resolent amb el temps, però els edificis encara hi són.

Contra tots els pronòstics, Menorca se'n va lliurar. Segurament perquè el capital de l'illa encara reinvertia en les seves fàbriques i els terratinents vivien encara aferrats a la terra. És famosa l'anècdota d'aquell "senyor" que quan li van oferir una fortuna per la seva vall costanera va respondre: "I amb aquests doblers pretenen comprar la platja on jo me bany?"

Ganes n'hi va haver, però. Com els 20 hotels que s'havien de repartir al llarg de Son Bou, arrasant els prats humits. Se'n van arribar a construir dos, com per fer boca. I l'hotel famós de cala Galdana, iniciat curiosament després d'una visita del ministre don Manuel (Fraga Iribarne). O la urbanització que havia de tenir de port nàutic l'Albufera.
El segon miracle es va produir als anys noranta, quan el creixement econòmic i els crèdits bancaris ja havien iniciat un assalt especulatiu a la costa espanyola, tot i la democràcia i les lleis urbanístiques i sanitàries. Una mica millor, sí que es feien les coses, però davant els doblers bonibé tothom continuava claudicant i del bordellot van néixer moltes fortunes que avui passen per honrades.

També a Menorca van començar a créixer les urbanitzacions i es van consagrar atemptats ecològics com el de la zona humida anomenada cínicament "El·lago". Com que es construïen cases baixetes i emblanquinades, tothom ho trobava la mar de polit. Però van començar tard i la crisi dels noranta va aturar l'empenta abans que la cosa anàs a més.
Mentrestant, arribaria la declaració de reserva de la biosfera, les lleis proteccionistes, les competències del Consell en urbanisme i el PTI. De tal manera que les noves construccions van haver de ser per força més respectuoses i es van anar allunyant de la costa per garantir la seva protecció.

Amb els canvis polítics d'aquesta setmana, votats pels menorquins, Menorca podria canviar de fesomia i acabar trinxada com les altres. És coneguda i està prou contrastada la tradició del nou partit governant en tot allò que fa referència a urbanisme, construcció i constructors. La documentació es pot consultar als ajuntaments i governs que controlen, a les biblioteques i fins i tot en alguns jutjats.

Però aquesta és una illa afortunada i segurament es lliurarà una vegada més del desastre, perquè fa dies que assistim a un nou miracle. I no és per paga la conversió dels nous mandataris. És que el capital, a la vista del panorama internacional, sembla que de moment no està per aventures immobiliàries.