La "Carta atorgada" de Mohamed VI

La denominació de carta atorgada ve del francès (charte octroyée) i s'aplicava a un document en virtut del qual el rei es comprometia a governar als seus súbdits d'una forma determinada. Suposava, de fet, una constitució per al estat que, en lloc d'emanar del poble, titular de la sobirania nacional (vegeu l'art. 1.2 de la Constitució espanyola de 1987), en el cas de la carta atorgada sorgia del poder absolutista del rei.

Heu vist que parlava en passat ("sorgia del poder absolutista", acabo d'escriure), però en el cas del Marroc, que és la matèria de què he de tractar avui, ens cal parlar en present. En efecte, el passat 1 de juliol de 2011, els marroquins van recolzar per aclaparadora majoria (el 98,49% de vots favorables) la nova Constitució proposada per Mohamed VI que, des del punt de vista de l'anàlisi constitucional no mereix sinó el títol de carta atorgada.

En veient les barbes en remull dels seus veïns (la Tunísia de Ben Alí, la Líbia de Muamar El-Gadaffi i l'Egipte de Hosni Mubarak, especialment) el rei "sagrat" del Marroc, el monarca absolut descendent directe del profeta (?), i l'home que és alhora la principal fortuna privada del seu país, ha decidit donar una passa vers la llibertat i ha cregut que el camí era d'aprovar una nova constitució, que ha sotmès a referèndum amb un gran èxit, si és que ens hem de creure les dades que ha aportat el ministeri de l'interior.

L'anunci del canvi va ser fet pel mateix monarca el passat 18 de juny i la cosa va anar tant ràpida que els partits polítics van tenir tan sols deu dies per fer campanya en favor o en contra del nou text que acabaven de conèixer i que el rei sotmetia a referèndum. De fet, el monarca s'havia avançat fins i tot als moviments populars prodemocràtics, ja que al Marroc no s'han conegut les revoltes que, demanant llibertat i democràcia, s'han produït, en canvi, als països veïns que, si més no en el cas de Tunísia i d'Egipte han acabat amb el derrocament de Ben Alí i de Mubarak, els dictadors que els subjugaven.

I què proposa la nova constitució aprovada? Doncs proposa una petita rebaixa de l'absolutisme. El rei es compromet a elegir al primer ministre d'entre les files del partit polític més votat, i el cap de govern ha de ser l'encarregat de nomenar els ministres, els governadors, els ambaixadors i els alts càrrecs de la funció pública. Això vol dir que la monarquia està d'acord a no ser tan autoritària com era, però no accepta convertir-se en una monarquia parlamentària de tall europeu, com l'espanyola, la britànica o l'holandesa, posem per cas, on els monarques regnen però no governen i on la sobirania radica en el poble, que elegeix els seus parlamentaris, els quals, al seu torn, designen el primer ministre.

Curiosament, si llegim l'opinió dels redactors d'aquesta carta atorgada, sembla que tot està molt clar en el nou text constitucional, però no és així, perquè el rei, si bé deixa de ser "sagrat" i passa a ser tan sols "inviolable" (en això com el monarca espanyol, art. 56.3 CE), continua tenint molt de poder, ja que manté la plena autoritat sobre les forces armades i la política exterior, alhora que presidirà el Consell de Ministres i un Consell Nacional que es crearà de bell nou. Alhora que continuarà essent també el líder indiscutible en matèria religiosa, únic àmbit en el qual podrà promulgar decrets reials.
I pel que fa a la justícia, la constitució planteja un nou sistema independent del poder executiu i legislatiu, que millora, és clar, l'actual sistema on el Consell responsable de la designació dels jutges era presidit pel rei.

Què és, doncs, el que canvia? No hi ha dubte que el Parlament veu incrementat el seu poder, però aquest no respon als mínims exigibles perquè el règim constituït es pugui homologar com a democràtic. Això ha fet que hagin estat molts els col·lectius que s'han manifestat en contra de la nova constitució (per bé que el resultat del referèndum no sembla que hagi reflectit aquest descontent). Especialment, cal fer referència al dit "Moviment 20 de febrer" que reivindica reformes polítiques profundes al Marroc, moviment que va protagonitzar una manifestació relativament gran uns dies abans del referèndum.

Quan dic gran, estic parlant d'unes dos mil persones, segons he pogut saber per la premsa, perquè cada cop que surten al carrer els membres d'aquest moviment, de seguida apareixen els dits "Joves monàrquics", amb banderes marroquines, decidits a boicotejar la manifestació. Tot i així, hem de celebrar que, fins ara, no hi hagi hagut enfrontaments entre els uns i els altres, la qual cosa ha evitat que (ben al contrari de Síria, on Bachar El-Assad segueix ferm a la conducta sanguinària del seu pare) hi hagués morts.

No menystinguem, però, aquest moviment. Un dels seus dirigents, Mohamed Abu Nasr, president de la secció local de l'Associació marroquí dels Drets Humans, ha dit que "encara que els grups que recolzen la Constitució van intentar frenar-nos, no han aconseguit impedir que nosaltres ens manifestéssim". Ell assegura que van participar a la protesta milers de persones, a Fes, a Tànger i a Casablanca, encara que no van poder contrarestar la maquinària que el rei va posar en marxa per dissuadir qualsevol brot de crítica.

Carta atorgada, per tant, i no Constitució pròpiament dita, perquè el nom no fa la cosa. I amb això no vull dir que no s'hagi fet una passa endavant, però no s'ha produït, ni molt menys, el que els homes del règim prediquen ni el que reclamen els demòcrates d'aquell país.