Pedro Sánchez Tuomala21/07/11 0:00
TW
0

Molt bé "jefa", tal com et vaig prometre, et contaré com van anar les meves vacances. Com saps, me'n vaig anar a França a veure els Big Four, que estaven a la meva llista des de feia temps (crec recordar un article de fa més d'un any on deia que el thrash metal era l'única música pura i vertadera). El festival en qüestió era el Sonisphere francès, a la bella localitat d'Amneville, prop de Luxemburg, i en aquesta crònica ens centrarem en la música, deixant de banda The Sex (zero), The Drugs (birra), The Violence (alguns moments) i The Shocking Truth (el tòpic dels francesos antipàtics és totalment cert. No és Shocking, però és Truth).

Primer dia: MASTODON, DREAM THEATER, AIRBOURNE, SLIPKNOT.Arribats el primer dia del festival, després d'una volta pel mercadet de cd's i "merchandising", i després d'una carrereta per accedir a la zona frontal de l'escenari (on la cosa ja es començava a omplir d'adolescents disfressats de Slipknot); ens vam disposar a veure les primeres bandes, els locals Bukowski (ens va fer gràcia que un ampli dugués l'etiqueta de Jägermeister, mascota oficial de la nostra expedició), els intranscendents Rise To Remain, els "niñatos" Bring Me The Horizon (que la van armar grossa, però que feia ganes fotre'ls una clotellada) i alguna cosa més. Podeu imaginar que aquelles hores (les set, dúiem cinc hores rodant), el sol i la birra ja ens tenien tocats, però havia arribat l'hora del primer plat fort, Mastodon, que si recordeu van ser ressenyats fa temps alCulturàliapel meu company M. J. González. Aquests van rubricar un concert intens, tècnic, contundent... que només vaig gaudir jo, em sembla. La veritat és que la seva música no és especialment fàcil, però hi va haver moments pel gaudir que tothom (menys jo) va ignorar. Fins i tot un dels meus col·legues... es va quedar dormit de peus! T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same": www.thesongremainsthesame.es

I si volíem festa i "catxondeig", amb Dream Theater precisament no la trobaríem. Un grup de super-super músics amb un bateria que la deu tenir molt petita a jutjar pel seu enorme kit, amb quatre bombos, gongs, timbals per aturar un tren,et altri. I amb un cantant que té la capacitat de caure malament en 0,2 segons. Vam escoltar tres temes (traduït: 20 punyeteros minuts) i vam pirar a l'escenari petit, on els Marshalls dels Airbourne es començaven a amuntegar. I aquí sí que, des del primer moment, vam tenir el Rock'n Roll que el cos ens demanava durant tot el capvespre. Coincidint amb l'arribada de la nit (cosa que sempre augmenta l'espectacularitat), els australians van descarregar sense treva el seu Rock de descarada influència AC/DC, amb "temazos" com "Bad Blonde & Beautiful", "Cheap Wine" o "No Way But The Hard Way". El cantant, un total aberrat, va obrir llaunes de birra amb el cap, es va pujar a la torre de llums per fer un solo de guitarra, va "compartir" una ampolla de vi barato amb noltros i sobretot va tocar com va voler. Un deu.

I després d'açò, recuperant l'alè i fent alguns estiraments després dels salvatges Airbourne, ens trobem amb l'espectacleteenagerdels Slipknot. Us poso en situació: nou tius disfressats com de mecànics de l' infern, amb diferents màscares que volen fer por. Quatre d'ells toquen, un d'ells canta, els quatre restants bàsicament fan el lloro per l'escenari (jo només pensava quan devien cobrar aquesta gent). La música? Bona: un molt efectiu Death amb alguns tics Nu metal (aquests trossets ambscratch) molt enganxós i molt ben executat (menció especial per al bateria). Però amics, era difícil prendre's de debò aquesta gent. I més quan ells es prenien tan i tan seriosament. Molt de "Motherfucker", molt de "Brother", molta hòstia, però a jo no m'enganau, que us vaig veure fa 8 anys i fèieu exactament el mateix. Detall: el seu baixista original va morir de sobredosi l'estiu passat. I què fan Slipknot? Posen un tio a tocar el baix darrera la cortina, i en el seu lloc una espècie de maniquí amb la seva roba, la seva màscara i un baix. Un mal rollo total.

Bé, fins aquí el dia fluix, d'aquí a quinze dies us explic com quasi vaig morir intentant arribar a primera fila, com vaig perdre la por als fanàtics tatuats de Slayer, i com vaig enviar a prendre pel sac la meva camiseta de "Metal Up Your Ass" mentre sonava "For Whom The Bell Tolls".

Bon Sant Martí!