Anders Breivik o l’odi a la diferència cultural

Si l'any 1896, al veí estat de Suècia, ens va sorprendre l'assassinat del primer ministre, Olof Palme, mentre feia la cua per entrar en un cinema sense cap escolta, ara ens sorprèn, i no poc, l'assassinat d'aquest gairebé centenar de joves que debatien tranquil·lament sense protecció a Noruega, entre d'altres raons perquè ningú no havia cregut estaven sota cap amenaça.

Acostumats com estem a la guerra contra el terrorisme de signe islàmic –fonamentalment d'Al-Qaida–, els europeus veiem de sobte com hi ha un altre perill que ens amenaça: el de l'extrema dreta, que va prenent posicions cada cop més sòlides (i preocupants) en molts estats, especialment centreeuropeus i del nord d'Europa.

El que a mi em sorprèn de la figura d'aquest jove assassí, de nom Anders Breivik, més enllà de la commoció que, a qualsevol persona sensata, ha de causar el seu crim, és el perquè de la seva acció violenta. Coneixedors de la ideologia nazi, sempre hem cregut que l'extremisme de dreta tradicional fonamentava les seves arrels en una pretesa superioritat de raça que permetia eliminar les races considerades inferiors. No és aquest el cas de Breivik, encara que alguna cosa d'això trobem també en el seu pensament. Aquest, en efecte, en una auto-entrevista que va penjar a Internet, respon a la pregunta de si es considera de "sang pura" i diu que està orgullós de la seva ascendència vikinga, però per poc que aprofundim en el que anem coneixent d'aquest personatge sinistre, aviat podrem observar un canvi en el que, fins ara, havíem cregut que eren les principals motivacions dels partits neonazis europeus. Ja no és la supremacia de la raça que els mou (cosa que encara trobem, per exemple, a la ideologia del British National Party (BNP), sinó un rebuig profund al multiculturalisme.

Breivik és, probablement, un exemple del nou discurs antimusulmà que, dia rere dia, es va instal·lant al si de l'extrema dreta europea. Aquesta, més que oposar-se a la immigració i a l'islam per raons racials, malda per situar el seu fonament en la cultura, que és una matèria que, avui, pot ser més acceptable socialment. Per a Breivik, doncs, i per aquesta nova extrema dreta europea, els musulmans no són biològicament inferiors a nosaltres, però ens són incompatibles. Una opinió que, com acabo de dir, pot ser assimilada per molta més gent que la d'una pretesa superioritat racial.

Matthew Goodwin, professor de la universitat de Nottingham, que acaba de publicar un llibre sobre el BNP ("The New British Fascism: Rise of the BNP"), opina que seria un error considerar Breivik com una excepció noruega. Diu, en efecte, aquest professor que després de passar quatre anys entrevistant militants d'extrema dreta, ha observat que la majoria d'aquests refusaven la violència política, però mostraven alhora, de manera indiscutible, una "cultura de la violència al si de la subcultura d'extrema dreta". Segons Goodwin, les idees que ha copsat en les investigacions que ha dut a terme són, precisament, les mateixes que Breivik han fet palès abans i després dels assassinats de l'illa d'Utoya. Aquesta nova "cultura" (?) entén que les comunitats musulmanes constitueixen una amenaça que els partits polítics vigents són incapaços de gestionar i tallar d'arrel. D'aquí la conclusió final que, davant el "xoc el civilitzacions" que, de manera inevitable, es produeix entre la majoria de la població ("nosaltres") i aquests grups minoritaris ("ells"), cal exterminar no sols aquests grups, sinó també les persones i els polítics que els toleren.

És, doncs, en aquestes idees que les organitzacions d'extrema dreta troben una justificació per implicar-se en la lluita contra el que ells consideren un perill per a la "nostra civilització". Aquesta ciutadans, doncs –dels que Breivik n'és un exemple–, en dur a l'extrem la seva ideologia, arriben a creure que la seva comunitat es troba amenaçada, no sols per Al-Qaeda, sinó també per organitzacions supranacionals com la Unió Europea (UE) o per les Nacions Unides (ONU) i, naturalment, per la immigració i pel creixement de la comunitat musulmana instal·lada al seu país.

En la mentalitat de l'extrema dreta d'avui, aquesta amenaça és més d'ordre cultural que econòmic. Per tant, el problema que se'n deriva no comporta només que aquests ("els altres") ens prenguin els ("nostres") llocs de treball o els ("nostres") habitatges. No. Ells creuen que els nostres valors, la nostra manera de viure i la nostra comunitat estan en perill i que, lògicament, només una acció radical podrà eliminar aquest perill. Amb el seu crim, doncs, Anders Breivik lluitava guiat pel seu odi contra una societat oberta (com la de Noruega i com la nostra), i també contra la idea d'un país on les cultures i les idees diferents es puguin mesclar sense problemes i puguin conviure en llibertat.

Atesa la gravetat del crim, com calia reaccionar? Penso que Noruega ens ha donat a tots un exemple de serenitat de bon govern. En primer lloc, perquè els seus polítics ens han evitat un debat indigne entre ells pel que fa a la responsabilitat del govern que no va saber evitar la matança (què no hauria dit el senyor González Pons si això hagués succeït a Espanya!). I en segon terme, perquè aquest fet (que no per ser excepcional ens ha de deixar de preocupar) no ha provocat entre els noruecs cap reacció de follia en favor de la "seguretat" (com aquesta que patim a la UE i als EEUU, que aviat ens farà despullar en el control dels aeroports). Ben al contrari, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha demostrat que era un líder savi i assenyat en afirmar que Noruega no és una nació que es deixi intimidar fàcilment per les bombes o pels trets. Ha dit que la vigilància serà reforçada, però sense transformar el país en un Estat policial.

El perill, doncs, a què ens poden sotmetre els moviments cada cop més forts d'extrema dreta no ha de ser, per tant, deixat a la mà de Déu. Els polítics s'hi han d'enfrontar amb fermesa, però sense abandonar mai els principis de llibertat, de tolerància i de respecte al multiculturalisme. Cal que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre, és clar, que tots respectem els principis democràtics a què acabo de fer referència.