Conten aquesta història per certa encara que ningú no gosa afirmar-ho amb rotunditat, vaja que ningú no hi posa la mà al foc. Per la rodalia del Hipòdrom, de nit, ja en fosca negra, la van fer petar un grup de cavalls i eugues de tota casta. Per qui no estigui al corrent, que ja li treu poc, aquest estiu va molt gros per la carretera de Sant Lluís; car no tant sols corren els dissabtes sinó que també, agosarats ells, ho fan els dimecres a la nit, cada quinze dies. I, precisament, d'aquí arrenca la polèmica. Alguns cavalls ho troben una ignomínia, arriben a qualificar-ho com un abús de poder i d'altres s'atreveixen a pronunciar la paraula esclavitud, paraula que ens pensàvem desterrada d'aquestes contrades. No n'hi falten que volen anar a s'Explanada, per manifestar-s'hi amb picarols i esquelles, fent una corrua fins el Pla de la Parròquia. Les autoritats ho han de saber, diu un. Un altre, de veu més fosca i profunda, d'aquelles que es fan respectar, alçà la veu per encoratjar la munió per tal de fer arribar fins a Brussel·les les seves reivindicacions, car les coses d'aquesta mena, diu, sobrepassen la responsabilitat estatal. L'ambient s'anà escalfant i el to de veu, sense gairebé adonar-se'n, s'anà apujant. Es començà a perdre el capteniment i ja eren moltes les veus que rallaven alhora, més semblava un guirigall, quan l'aplec de cavalls es començà a disgregar. Es formaren petits grups de tres o quatre quadrúpedes ungulats, a qual d'ells més cridaner. La cosa s'embrutava per moments, car començaren a criticar la Junta Directiva fins arribar als insults personals: que són una colla de replegats, que no sabem com fer-ho per demostrar que ara comanden, que açò és mostrar l'orella, que si es pensen que ho saben tot, .... i coses més gruixudes que no m'atreveixo a repetir ... no sigui cosa que mon pare em renyi.
De cop i volta es feu el silenci més absolut, a còpia d'aquell que s'escolta al camp quan s'apropa una tempesta, abans d'esclatar. Per uns moments, pareixia com si el món caigués al buit de la negra foscor d'un espadat. En aquells instants, en què desapareix la noció del temps, hom no sap on es troba, ni què passa realment al seu voltant. Ni tant sols sap a què obeeix aquell no res. Quan i com començà, es preguntaven sense alenar. Sense saber el temps realment transcorregut i quan la vibració de l'aparell sonador arribà al llindar audible per l'orella dels èquids, s'escoltà la vocal "u", sostinguda en el temps: "uuuuu..." En sobreposar-se un poquet, hom s'adonà que no era la "uuu" que prové del brunzit d'un abellot en bategar les ales de manera inclement; ni la "uuu" expel·lida pel fumeral del correu entrant al port, en arribar a l'Illa del Rei. El renill havia enfilat el dret de Bintaufa fins estimbar-se a les gruixudes parets dels quarters militars de La Mola.
Capficats en esbrinar l'origen d'aquell so eixordador, l'estol de cavalls, que, per cert, s'havia tornat a reunir al centre de la tanca, cercant aixopluc col·lectiu, escoltà finalment: "uuu, prou!". Llavonces tots saberen que la vocal u formava part inequívoca de aquella paraula que significa "en quantitat suficient". I també esbrinaren la procedència, de fet tots es giraren alhora cap a un ullastre centenari, pentinat i vinclat cap a migjorn per la tramuntana. Allà, sota l'enforcat, a redossa de la rosada i sobre una codina que just sobresortia del terra, es trobava un vell trotador, de color vermell argilós, borni per més senyes. Un animal imponent que denotava el seu origen francès, d'ossada grossa , cap amb perfil de matxo i orelles proporcionades. Un animal de peu rodó que coneixia, diuen, totes les places de les Illes Balears, des de Son Pardo fins Torre del Ram, passant per Manacor. A l'hipòdrom maonès havia finalitzat la seva carrera esportiva. Un cavall retirat de la competició i que l'amo mantenia per afecte, per les moltes alegries que li proporcionà.
Després d'un instant en què ningú badà boca, el capitost del grup donà una passa endavant. No s'avenia el seu caràcter orgullós, de mirada desafiadora, amb el seu físic, més aviat petit, però ben proporcionat. Era d'origen americà, son pare criat a Kentucky. Sa mare, sueca de naixement, portava, fins la besàvia, sang nord-americana. Sota la lluna ajaguda, el pelatge li rutilava com metall polit i feia palès el seu extraordinari estat de forma. Un cavall ufanós, que gastava molts de fums, diria, afrontava la seva maduresa com a cavall de carreres. Allà, palplantat, ben quadrat de mans i peus, amb el cap engallat, s'encarà al veterà amb cara de Barrabàs. Què et passa a tu, ara? Què barrina el teu cap?
El francès amb parsimònia estirà l'espinada, per desentumir la musculatura; es gratà l'anca esquerra amb el barragam i amb la cua s'espolsà una mosca d'ase.
Tot seguit es rebolcà sobre la terra humida i, potes enlaira, es regirà a banda i banda. Ja dempeus feu un moviment espasmòdic que li recorregué tot l'esquelet, des del bescoll fins a la cua, per esbandir-se el polsim. Conten que a hores d'ara el petit cabdill ja treia foc pels queixals i, si no fos per alguns acòlits que li barraren el pas, la cosa hauria arribat a les mans.
Em feu gràcia, començà a dir el rossí amb la bonhomia que el caracteritzava. Ja fa temps que vaig arribar a aquesta terra, de clima temperat i molt agradable, per cert, acostumat com estava al fred del nord de França. Allà per córrer, a l'hivern, ens tapaven les orelles amb una espècie de caputxeta de vellut. Tot i que corríem al migdia! Em feu gràcia, vos deia, perquè avui en dia sou uns senyors. Sí, no poseu aquesta cara de badocs. En aquell moment ja tenia tota la bateria de cavalls formant un semicercle al seu davant, talment un amfiteatre romà. El vell, després d'una pausa per empassar-se un gra de civada que li havia quedat engrunat entre els molars, contà que al camp del Menorca els cavalls corrien, en la mateixa jornada, fins a dos cops. Un poltre eixerit feu una capada per cridar l'atenció de l'orador i preguntà per què es referia al hipòdrom antic per camp del Menorca. Llavors els hi explicà que l'any 35, del segle passat, es construí el primer hipòdrom de l'Illa al voltant d'un camp de futbol. Per aquest motiu els afeccionats més vells a aquest esport tant nostrat, deia, mai parlaven d'anar al hipòdrom sinó d'anar al camp, referint-se al camp de futbol del Club Esportiu Menorca al voltant del qual es trobava situada la pista de competició dels cavalls trotadors.
Feta aquesta precisió, continuà. Sou uns senyors perquè a més de fer dues carreres, la majoria de cavalls, abans, feinejaven tota la setmana. La pota d'una poltra, tot just aregada, s'alçà per demanar la paraula. Què vol dir que feinejaven, no eren cavalls de carreres? Efectivament, contestà el veterà, eren cavalls de carreres, però durant la setmana feinejaven al camp o traginant per les ciutats i pobles. Uns dels més coneguts eren els cavalls de Can Doga, una empresa dedicada al transport en carro de tota mena de mercaderies i que, potser, deu el seu nom al transport de les llavors tan necessàries dogues per construir botes. Els cavalls d'aquesta Casa, a més de les feines pròpies de cada dia, competien en carreres de cabriols. Oh! Un oh d'admiració s'escolà per la humida atmosfera de la plana, les mirades es creuaren buscant la confirmació d'allò que havien sentit.
El vell es dirigí al ajoc mentre els arengava: avui sou senyors! La majoria de vosaltres no esteu reclosos dins estables sinó que disposeu de quintanes per estirar les cames tot el dia; vos deixen el menjar dins la grípia almenys dos cops al dia, a més de complexos vitamínics; vos passen l'estríjol matí i capvespre; preneu dutxes després dels entrenaments i les curses, quan no vos ensabonen; vos protegeixen les cames amb benes i el llom amb flassades acríliques a l'hivern. Si, per aquests tombants, fins i tot, n'hi ha que tenen piscina per nedar! Inesperadament sonà un mòbil. L'amo del mòbil es separà ràpidament trotant mentre la resta se'l mirà per damunt de les selles. Ja s'albirava l'aurora quan el veterà, reclamant l'atenció, sentencià: "Crec que el que hauríeu de fer es sortir, aquestes quatre jornades vespertines, ben empolainats i amb trunyelles i vetes de colors als renclins. Que vegin de què sou capaços...."
Conten que des de llavors ençà cap cavall no surt a la pista sense cintes de colors i, els més atrevits, amb picarols... Asseguren que el món de les carreres creà un oasi d'encanteri dins la realitat racional.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.