No retallar més els ingressos públics

Des de fa setmanes la notícia que obre diaris i telenotícies és el tema del deute. Com solucionar-ho?. I aquí ja hi ha una primera qüestió. El nivell del deute del conjunt de les administracions espanyoles (Estat, comunitats autònomes, consells insulars i ajuntaments), és perfectament assumible, en relació al PIB. En tot cas el problema és el dèficit anual (despeses menys ingressos) que a mig termini ens han de permetre pagar els interessos del deute i tornar-ne el principal.

Anem doncs pel dèficit. Podem convenir que hi ha tres maneres de reduir-lo. Primera, reduint la despesa; segona, augmentant els ingressos (més recaptació impositiva); i tercera. una combinació d'ambdues: menys despesa i més ingressos.

Comencem per la despesa. L'ortodòxia keynesiana (i no cal oblidar-ho, ha estat l'única que ha permès sortir de les dues crisis post-bèl·liques) explica que la recepta, en temps de crisi és mantenir, o augmentar, el nivell de despesa pública. La despesa en inversions en obra pública, etc. ajuda a les empreses i crear ocupació. En temps de crisi cal mantenir la despesa en benestar social (atur, sanitat, educació, pensions) perquè la crisi colpeix, majoritàriament a les classes més desafavorides de la societat. Per tant no es pot afrontar la crisi des de la perspectiva de la reducció de despesa. Al menys així ho varen fer els països més avançats per sortir-ne, als anys 30, en el Pla Marshall, a la crisi dels 70, etc.
Cal doncs pensar com afrontar els reptes del dèficit des del costat dels ingressos. I aquí és on el professor López Casasnovas i el batlle Trias, un explícitament i l'altre "d'amagatotis", ens donaven algunes pistes.

Deia el batlle de Barcelona a les tertúlies des Mercadal: Com pot una ciutat (o una illa podríem extrapolar) passar d'un a deu milions de turistes sense rebre compensacions? Com, deia el batlle, podem compensar als ciutadans de Ciutat Vella, dotant-los més serveis per afrontar les conseqüències de l'allau de visitants?

No cal mirar gaire lluny. La resposta la tenim a tots els països del primer món (encara és diu així?) del nostre entorn: Quan anem a Paris, Nova York o a un petit llogaret de Suïssa o Àustria, al pagar la factura de l'hotel o de l'apartament hi trobem un concepte: taxa turística, taxa d'estada o taxa de sejour, digueu-li com vulgueu.

Per què ens fa tanta por adoptar el que els grans receptors de turisme fa anys que practiquen? La taxa d'estada (no cal parlar d'eco-taxa), ajuda els ajuntaments a afrontar l'extra de despeses -seguretat, neteja, manteniment- que generen els visitants que aporten un bon gruix a les economies locals.

Dues reflexions: Per què el sector hoteler hi està en contra? Un 1 per cent, pel cap baix, de la factura d'estada pot desincentivar algun possible visitant? O bé el problema és que la taxa d'estada podria fer "aflorar" part de les estades que no tributen per altre concepte?

Segona reflexió: tots estem d'acord que ens cal lluitar i potenciar per un turisme de qualitat. Permeten que avanci arreu el "tot comprès" i, en canvi, s'oposen a la taxa d'estada per por de perdre clients. Algú, amb un mínim de sentit comú, pot fer comprendre als tour-operadors (són quasi tant críptics com els "mercats" o les "agències de qualificació") que les taxes turístiques és un tribut local estès arreu, que els espanyols estem acostumats a pagar quan visitem els anomenats països emissors?

Un euro per nit i turista, quant suposaria per les finances municipals de Barcelona, es Mercadal, Maó, Ciutadella o "tutti quanti".? Com em deia una filla, també economista, suposaria per persona, al cap d'una setmana, menys del que es gasten, per persona i nit, en birres (així ho expressen els joves economistes).

Anem per un nou segon ingrés possible. El professor López Casasnovas acaba la seva entrevista a "Es Diari" amb una resposta concisa a la pregunta del periodista ("¿Y los impuestos?"), "Soy partidario de recuperar el IAE.

No perdem la memòria. L'Impost sobre les Activitats Econòmiques va ser suprimit l'any 1996 després d'unes negociacions a l'hotel Majestic de Barcelona entre el president Pujol i el candidat Aznar.L'IAE responia a un fet imponible clar: les activitats econòmiques, industrials, comercials o de serveis, gaudeixen pel seu desenvolupament de tots els avantatges que els proporciona la ciutat o poble en que estan implantats, des dels carrers i el seu manteniment, fins al transport públic, des de la demanda dels ciutadans a l'atractivitat d'una "marca" reconeguda com recordava el batlle Trias.Aquí també cal mirar al nostre entorn: les autoritats locals gaudeixen d'impostos locals sobre les activitats econòmiques. La doctrina fiscal així ho reconeix.

Els presidents Pujol i Aznar varen prometre compensar els no ingressos per IAE amb transferències i participacions amb altres impostos. Els primers governs 1996-2004 no ho varen complir. Ara es reclama el retorn de les bestretes. L'autonomia municipal ha de ser, també, autonomia fiscal que permeti disminuir el dèficit via ingressos.

No serveix l'argument de Pere i el llop. Que ve el llop!! Si augmentem els impostos municipals les empreses es "deslocalitzaran". Avui per avui l'IAE només el paguen les grans empreses. Algú ha sentit parlar que El Corte Inglés, Ikea o la Seat hagi buscat altres localitzacions per fugir d'un IAE massa onerós?

A curt termini, després del 20 de novembre, caldrà encarar des de pactes de legislatura fins a nous pactes de finançament local. Esperem que l'esperit del Majestic no torni per retallar, una nova vegada, més ingressos públics. Ans el contrari. Tornem, poquet a poquet a Keynes. Una taxa turística i un nou IAE serien primers passos.