Un món que se’n va

No, realment no és difícil llegir el que passa avui a la llum del seu testimoniatge literari. El problema és triar: quin fet, quin tema o circumstància, actual i més o menys rellevant –que no sigui tan sols una dèria meva– mereix una reflexió i unes lletres. I triar és difícil no per falta de notícies, sinó pel contrari, per excés de coses que succeeixen i que són importants.

Al llarg d'aquesta setmana he anotat les notícies que em semblaven adequades per rumiar-les a la llum dels seus escrits. Miri quin panorama: en l'àmbit internacional, els rebels libis s'han carregat el dictador Gadafi i han ofert a tot el món l'espectacle impúdic d'exhibir-ne el cadàver com un trofeu de caça. Més a prop, a la fi s'ha produït la notícia més esperada durant dècades: l'anunci del final de la violència per part d'ETA. Diuen que és definitiu, però són gent poc de fiar; a vam si aquesta vegada és la bona. Dos dies abans, una notícia ha capolat el tòpic segons el qual les Illes Balears són un país ric: les famílies pobres són més del 20%, i en pobresa infantil som els tercers de l'estat començant per la cua: tot un rècord, cap mèrit. En un altre ordre de coses, no tan dramàtic però prou destacable, hem sabut que un grup d'inversors planeja fer un parc temàtic a Mallorca de més de cent cinquanta hectàrees, la majoria en sòl rústic. I l'actualitat menorquina continua marcada per les retallades, els deutes, i la supressió de plans i projectes aprovats pels anteriors governants, però considerats pels nous com els principals obstacles per a la reactivació econòmica.

Quina d'aquestes notícies havia de triar? Al final he volgut esmentar-les totes perquè, més enllà de la seva disparitat, em duen a fer-me una mateixa pregunta: són bones o males notícies? Depèn. De com s'expliquin, de qui les llegeixi i, sobretot, de les seves conseqüències. En qualsevol cas, totes elles evidencien que vivim uns temps intensos, arravatats, plens d'esdeveniments que transformen ràpidament la configuració del món i la nostra comprensió d'ell. No som capaç de veure si aquest frenetisme és una cosa bona o dolenta; si mostra els dolors de part que anuncien el naixement d'una criatura, o si el brogit és més aviat de tambors de guerra. Diuen que l'adagi xinès "Tant de bo visquis temps interessants!" és una maledicció, no un bon auguri per algú a qui desitges sort i ventura. Vés a saber.

Vostè em dirà que tot açò és molt mal d'aclarir, i m'aconsellarà que no m'hi capfiqui gaire i que em centri a descriure el que veig, a donar testimoni d'aquests temps que canvien abans no sigui massa tard. És clar, vostè també va viure dominat per la sensació que vivia una època que s'esvaïa, i que calia explicar-la abans que morís del tot. El que va fer Stefan Zweig amb El món d'ahir és, de fet, el fil programàtic que vostè ressegueix en tota la seva obra. Al pròleg del llibre El Nord ho fa explícit: "Aquest llibre, que fou un impuls d'efusió, ha esdevingut una elegia (...), ja no és altra cosa que un petit quadern de sensacions abolides, mig esborrades, però reals".

Hannah Arendt també deia que la seva màxima pretensió era comprendre el món. Segurament, intentar comprendre el trosset d'espai i de temps en què ens ha tocat viure i compartir allò que hem après, ja és alguna cosa per la qual val la pena viure i escriure.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.