Vida plàcida

Els escric des de Barcelona, ben assegut, amb una copa de cervesa a la mà, i en plena activitat mental. Em van recorrent la ment reflexions com les del paràgraf següent.
"A més de mirar el diari i pegar crits descomunals en cafeteries i bars, els jubilats podem tenir activitats molt diverses: som rics en temps. Però, ja se sap, com més temps tens, més fàcilment el perds. Hem de procurar, per tant, no malgastar-lo, igual que no hauríem de malgastar qualsevol altra forma de riquesa."

Les reflexions anteriors i d'altres de semblants em venen al cap entre glop i glop de cervesa. Plàcidament, juntament amb la beguda, vaig assaborint uns moments de descans, una pausa abans de reemprendre la feina que avui em té ocupat.
Sóc al jardí de l'Ateneu Barcelonès, a ben poca distància de la Rambla i de la plaça de Catalunya, al cor de la ciutat. En aquest magnífic jardí, d'època romàntica, encara hi ha pardals. Ara en tenc dos ben a prop d'allà on sec. Van saltant de branqueta en branqueta d'un arbust de fullam espès. No s'allunyen gaire l'un de l'altre. Són mascle i femella? És molt probable. Amics i prou? No ho crec. Tal vegada amants? No seria gens estrany.
Fa un estona, cansat de lletra impresa, he davallat de la biblioteca de l'Ateneu al jardí, i aquí els he vist, entre fulles i branquillons. Es mouen amb gràcia. Semblen contents, com els humans quan estem ben acompanyats. Què es deuen dir? Mira… ara es posen a volar.
Deixem-los que facin la seva vida.

Amables lectors, me n'he de tornar a la biblioteca. Em disculparan si no els faig més cas, però m'agradaria enllestir avui mateix una feina que hi tenc començada: un article sobre la insuficient atenció que els finlandesos dediquen a la lletra 'ñ'.