Alarmisme

'HHhH' (traducció catalana: col·lecció Mirmanda) és un llibre recomanable per moltes raons. Binet renuncia expressament a la distància emocional de l'escriptor amb els fets narrats, per adoptar una posició de compromís ètic clar i autoexigent, antitètic al nihilisme postmodern de molts autors a la moda, com el seu paisà Michel Houllebecq, a qui dedica un agut comentari. En diria moltes coses d'aquesta obra, però aquest escrit no és una ressenya bibliogràfica —o no ho volia ser. Si n'hi he volgut parlar és perquè algunes pàgines m'han dut a pensar en vostè i, de rebot, en el que passa avui amb l'excusa de la crisi econòmica. I aquí, amic Pla, em sembla que vostè i jo esteim a les antípodes.

Laurent Binet és duríssim amb el paper dels governs democràtics europeus durant els anys d'ascens de Hitler: pel seu pactisme covard, i per la utilització oportunista del perill nazi com a justificació per retallar drets socials. Per al govern francès, la bestialitat de l'ogre alemany no va ser prou important com per intentar aturar l'esquarterament de Txecoslovàquia, però sí que va ser l'excusa perfecta per fer alarmisme social, per estigmatitzar els treballadors reivindicatius i desprestigiar els sindicats. Binet retreu al primer ministre Édouard Daladier que, essent socialista, cedís a la provocació de la premsa reaccionària francesa i promogués l'increment de la jornada laboral de quaranta a quaranta-vuit hores.

I vostè, senyor Pla? Les seves cròniques parlamentàries de 1935 i principis de 1936 em recorden aquella premsa francesa. A França, Hitler era l'espantall de la dreta per collar les reivindicacions de les classes populars. A Espanya, els desordres socials i l'ambient de crispació eren recollits per la premsa dretana per reclamar la prioritat de l'ordre públic i la necessitat d'un govern repressor. A partir d'un cert moment, vostè es va apuntar al carro. Com diu la seva biògrafa Cristina Badosa, "Pla contribuiria amb el seu alarmisme a proveir d'arguments les dretes descontentes, que no havien deixat de conspirar i que posaven com a justificació els desordres socials".

No vull posar al mateix nivell l'ambient prebèl·lic de l'Europa dels anys 30 amb la crisi socioeconòmica que travessam avui —ara les guerres les exportam. Però em preocupa, i em rebel·la, la penetració en l'opinió pública de la cantarella de la dreta —política, econòmica i mediàtica— per fer-nos combregar amb rodes de molí. A poc a poc, tots anam interioritzant que si no comprenem la gravetat de la situació i ens negam a acceptar els sacrificis imponderables, som uns egoistes insolidaris. Si no obeïm els designis dels "mercats" i no doblegam el genoll davant l'oracle alemany de Merkel, serem responsables del deteriorament de la situació i de l'aprofundiment de la crisi. Al final, els culpables de la crisi no seran les males polítiques, les males pràctiques dels especuladors, la banca i les multinacionals: serem nosaltres.

Hi ha un patró que es repeteix en èpoques de crisi estructural: la cridòria alarmista, l'excitació de les baixes passions i l'arenga a base de consignes s'imposen per damunt del debat d'idees, dels arguments ponderats, de la recerca del consens democràtic. Aquesta dogmàtica mai no sol arreglar res, però serveix per justificar les garrotades, o les retallades.

Com podem sortir d'aquest femer ideològic sense tancar els ulls a la realitat? Com ho farem per contestar aquesta pressió no des d'un idealisme ingenu, sinó des de la urgència de trobar alternatives practicables? Idò miri: si avui he trobat motius de fonda discrepància amb vostè, també li he de dir que altres escrits seus obren camins suggerents en aquesta direcció. En parlarem un altre dia.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.